La ultradreta com a soci de govern: l’experiència del PVV als Països Baixos

Haver viscut tres anys als Països Baixos, a Leiden concretament, fa que sempre pari l’orella a què passa en aquell país que durant un temps va ser el meu. Ara fa setmanes que estic capficat amb una cosa. A finals de l’octubre passat hi va haver eleccions anticipades, i en les notícies que vaig guardar era reccurrent trobar declaracions dels votants dient que estaven tips del “caos”, de “gestió caòtica” del govern sortint. No és necessàriament una novetat en aquell país, però val la pena fer-hi una ullada més d’aprop. Si bé és cert que la monarquia parlamentària neerlandesa té certes característiques que afavoreixen el “caos”, després de cent anys d’història, seria esperable ja s’hi haurien acostumat i no caldria tant d’èmfasi. Què és aquest caos?

Els Països Baixos tenen un sistema electoral curiós. El vot està molt fragmentat i hi ha molts partits: hi ha representats una quinzena de partits, tots ells molt lluny dels 76 diputats que calen per obtenir la majoria absoluta al Parlament. La raó és que per entrar al Parlament n’hi ha prou de treure un 0,67% dels vots (contra el 3% del nostre Parlament, el 5% de les municipals). Com que la barrera electoral és pràcticament inexistent, els electors poden votar sense fer càlculs ni dur pinces al nas.

Això fa que abans de les eleccions sigui normal que apareguin partits nous. Al capdaval, les noves formacions tenen moltes probabilitats d’obtenir representació i en conseqüència, la gent canvia de vot molt més sovint que d’altres llocs. Després de les eleccions, la creació de coalicions de govern és inevitable. Els partits saben que per governar hauran d’arribar a acords.

Tot just fa dos anys, després d’unes eleccions també anticipades, el Partit Per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders, el partit comparable a Aliança Catalana, obtenia 37 escons i prop del 28% del vot i s’erigia com la principal força política a la segona cambra. Wilders tenia la responsabilitat de formar govern, i per tant, havia de negociar amb la resta de partits. La negociació va durar 6 mesos, i a l’estiu del 2024 es formava el “govern Schoof”, encapçalat per Dick Schoof. Schoof era un independent amb experiència ministerial i l’única figura de consens entre els quatre partits que formaven la coalició. Primer, el PVV de Wilders. Segon, el Partit Popular per la Democràcia i la Llibertat (VVD) de l’ex-Primer Ministre Rutte. Rutte havia deixat pas a Dilan Yesilgöz després del fracàs de la seva 4 administració. Tercer, el Nou Contracte Social (NSC), un nou partit demòcrata-cristià liderat per Pieter Omtzigt. I quart, el Moviment Ciutadans-Pagesos de la populista d’ultra-dreta Caroline van der Plas.

L’acord de govern tenia de carta de presentació un seguit de polítiques anti-immigració que posaven al centre els refugiats i els demandants d’asil. Van ser celebrades per la nova dreta populista a tot el continent, també a casa nostra. Des del principi, però, aquestes mesures van ser qüestionades per un dels socis de govern, els democrata-cristians de l’NSC, que consideraven que era difícil solucionar problemes estructurals amb propostes legislatives dissenyades per enviar el senyal que la situació era d’emergència i passatgera. És de suposar que aquestes crítiques per part d’un dels membres de la coalició no van agradar gaire al líder del PVV, qui mesos més tard va posar-se del costat de l’oposició per a fer dimitir al Secretari d’Estat de Finances, Folkert Idsinga (de l’NSC), arrel d’un escàndol al voltant de la seva declaració de béns i d’unes suposades inversions que no havia declarat.

De fet, la sensació de desgavell al voltant del govern Schoof té força a veure amb la implementació de les mesures per fer front a la suposada “crisis d’asil”, que ha estat qüestionada per diverses institucions del país, com el propi Senat (“Eerste Kamer”) . Fins i tot les associacions de jutges i advocats alertaven que la proposta de la ministra Faber (PVV) suposava el col·lapse imminent de la justícia. De fons, la base jurídica de la proposta estava molt poc treballada i plena de forats. Dit en altres paraules, tot apuntava a què el govern, i el PVV en particular, havia impulsat mesures orientades a la retòrica i no a cap eficàcia governativa.

La mostra més evident d’això és que el trencament definitiu de la coalició es va produir com a conseqüència d’un ultimàtum presentat per Wilders i el seu partit a la resta de membres de la coalició. L’útimàtum girava voltant d’una proposta de deu punts sobre immigració: o s’acceptaven les deu propostes, o el PVV retirava els seus ministres del govern. La reunió va durar poc, i Wilders va provocar la crisi de govern que va portar als neerlandesos a les urnes anticipadament, i el seu partit a l’oposició.

El gest de Wilders va ser menys un error tàctic que una estratègia deliberada per recuperar protagonisme fora del govern. Un patró recurrent en forces d’extrema dreta europees. Ara bé, els resultats de les passades eleccions d’octubre del 2025 van relegar al segon lloc el PVV de Wilders, i van donar el triomf al partit liberal progressista D66, encapçalat per Rob Jetten. Els neerlandesos deixaven de banda l’invent de l’extrema dreta al poder i apostaven per la centralitat.

Qui són els D66 i què en podem aprendre?

Amb 60 anys d’història, el “Democraten 66” no havia obtingut mai uns resultats com els de les passades eleccions (26 escons). Sovint titllat com un partit massa pedant i massa “woke”, com és que els de Jetten van guanyar les eleccions i han pogut formar un govern en minoria on en són la principal força? No existeix una única causa que expliqui aquesta victòria i, com en tota elecció, el context i els factors aliens al propi partit hi han jugat un paper important. Per exemple, la fragmentació del vot ultra-detrà ha estat clau: partits com el Fòrum per la Democràcia (FvD) i el JA21 van augmentar en vots i escons, mantenint el total d’escons de l’ultra-dreta al voltant dels 40. La fragmentació, però, no s’entén sense la fugida de part dels electors del caos dels polítics populistes, que s’omplen la boca amb mesures milhomes, però fan política com pobrehomes. Tanmateix, més enllà de la pèssima gestió del govern Schoof i de la fragmentació del vot a l’ultra-dreta que han passat factura al PVV de Wilders, hi ha factors propis del D66 i de la seva campanya que han fet que, no només guanyés les eleccions, sinó que també hagi estat capaç de formar una coalició de govern.

El primer de tots és el paper de Rob Jetten, el líder del partit i cap de llista a les eleccions. Tot i la seva joventut, Jetten té una àmplia experiència política. Va ser regidor durant 7 anys a l’ajuntament de Nimega. Va ser diputat al Parlament neerlandès des de 2018. L’any 2020 es va convertir en el president més jove del grup parlamentari del D66 amb poc més de 30 anys. A més, a l’últim govern Rutte (2022-2024) va ser ministre de Política Energètica. Aquest bagatge, combinat amb la seva proximitat i accessibilitat a l’hora de llençar el seu missatge, li han permès guanyar-se la confiança de gran part dels neerlandesos i convertir-se en el polític de l’any 2025.

En segon lloc, el D66 va adoptar un missatge optimista i en positiu que contrastava amb la negativitat i la polarització de la retòrica de l’extrema dreta. L’eslògan “het kan wél” (“És possible”), recorda al “Yes, we can” d’Obama, però sense la primera persona del plural. No és el mateix dir que “és possible”, que “podem”. Sobretot si un vol desprendre’s de l’etiqueta “woke”. I és aquí on entra el tercer element clau en la campanya del D66: els símbols nacionals. Alguns experts assenyalen que, el fet de que el D66 recuperés la bandera nacional amb aquest to tan optimista i positiu, ha fet que alguns votants a la seva esquerra i del centre els fessin confiança aquesta vegada.

Així, veiem que el cas neerlandès posa de manifest que quan l’ultra-dreta toca poder, els mecanismes institucionals es veuen tensionats i la governabilitat es fa més difícil. Quan això passa, els electors busquen aptitud i responsabilitat, i ho prioritzen per davant de la retòrica i el simbolisme. El D66 es va erigir com aquesta alternativa necessària gràcies a llençar un missatge d’optimisme i d’orgull nacional mitjançant una figura que demostrava l’empatia i la solvència que els Països Baixos demandaven després de poc més d’un any de desgovern.

L’experiència neerlandesa pot servir de toc d’atenció per nosaltres els catalans. Les experiències de govern més recents ens diuen que la formació de coalicions és una condició sine qua non per a governar a Catalunya. I governar vol dir prendre decisions, afrontar el conflicte, assumir-lo i responsabilitzar-se’n. Tot el que no sigui això, acabarà per provocar paràlisi i confrontació estèril.