La immigració i els serveis públics

Els darrers vídeos de la CUP de comarques gironines i de l’economista Miquel Puig sobre la immigració i el model econòmic han generat una conversa a les xarxes entre gent que es defineix d’esquerres perquè els sembla que han trobat una manera d’expressar la preocupació que tenen per la immigració sense caure en el discurs de l’extrema dreta d’AC i VOX. Però tinc la impressió que l’alegria es deu en realitat a què els permet expressar la preocupació per la seducció que les idees i marcs d’AC està tenint en els seus entorns familiars, socials i a les xarxes. Els permet entrar a la conversa sense que se’ls acusi d’amagar el cap sota l’ala. La reacció d’alegria em penso que sorgeix d’aquest problema tant o més que de l’altre.

Ho vulguin o no, però, algunes de les aproximacions que hem vist en aquests vídeos acaben asfaltant el camí pel qual la gent està transitant cap a l’extrema dreta. El que ens manca és el contrari: obrir un camí nou que permeti explicar el present i els possibles futurs del país, especialment pel que fa a la immigració, —sense alimentar les pulsions de fons que AC explota.

L’alegria es deu en realitat a què els permet expressar la preocupació per la seducció que les idees i marcs d’AC està tenint en els seus entorns familiars, socials i a les xarxes.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

L’exemple més clar és la primera frase del video de Puig, que diu que la immigració de baixa qualificació perjudica el sistema de pensions. Puig ha fet un gran esforç els darrers anys per posar el turisme i els salaris al centre de la conversa, i aquest esforç cal valorar-lo: ha combatut la indulgència dels líders polítics i econòmics amb qui ha compartit espais davant la degradació que el turisme i els baixos salaris suposen. Però crec que en els darrers videos està indulgint amb la pressió de l’altra banda. El subjecte de la frase és la immigració, el verb és perjudicar, i l’objecte perjudicat és un mecanisme públic fonamental com són les pensions. La frase està pensada per semblar dura, atrevida i audaç: que no et fa por dir el que és políticament incorrecte. A continuació, Puig barreja les pensions amb la contribució fiscal dels immigrants i de què n’extreuen en serveis públics, que és un tema diferent del de les pensions. I en acabat, ho aterra a la precarietat dels immigrants i per tant, ve a dir-nos que ell no és racista, com l’han acusat els cínics dels comuns, sinó que demana un augment del salari mínim.

Ho vulguin o no, però, algunes de les aproximacions que hem vist en aquests vídeos acaben asfaltant el camí pel qual la gent està transitant cap a l’extrema dreta.

Crec que Puig, i en part la CUP de comarques gironines, volen entrar al marc dels xenòfobs, per combatre’l des de dins. Però lluny de fer-ho, n’acaben captius. Intento explicar-ho:

1. Pensions.

No és cert que els immigrants, d’alta o baixa qualificació, perjudiquin el sistema de pensions. Tampoc el salven. Per salvar-lo, haurien de ser 10 vegades més dels que són, i això no és només políticament inviable, sinó també demogràficament impossible: no els trobaríem. És un fals debat que ens distreu i ens permet expressar la incomoditat de veure com culturalment ens sentim minoritzats.

Durant anys, en propaganda informal, es deia que la immigració venia a pagar les pensions. Aleshores, l’extrema dreta ha fet servir això per dir que és una mentida perquè els immigrants són pobres que venen a consumir serveis públics i se’ls ha de fer fora. La raó per la qual sembla convincent dir que venien a pagar les pensions és perquè sabem que les nostres societats s’estan envellint i el sistema de pensions és insostenible. Els boomers són la generació més nombrosa de la història, i també la que va reduir la natalitat d’una manera més accelerada. Són moltíssima gent però amb poquíssims fills. La conclusió és que primer gastàvem menys en escoles i hi havia molt de creixement perquè eren una força laboral molt nombrosa, —i així es van poder expandir programes de suport social com les pensions—, i ara a que comencen a jubilar-se, la piràmide s’ha invertit i se’ns diu que no hi ha prou gent per pagar les seves pensions. Per tant, la relació que el nostre cap fa és entre envelliment i immigració.

No és cert que els immigrants, d’alta o baixa qualificació, perjudiquin el sistema de pensions. Tampoc el salven. (…) És un fals debat que ens distreu.

La realitat és que és impossible compensar l’envelliment amb immigració. Això se sap des de fa 25 anys. L’any 2000, l’ONU va publicar un estudi que es preguntava quanta immigració caldria per mantenir una relació estable entre la gent que treballa (15-64 anys), i la gent que no treballa (65 o més). És a dir: que la proporció dels treballadors respecte els jubilats fos constant. L’estudi és l’argument més clar contra aquesta idea que els immigrants poden pagar les pensions.

Mireu els números:

A Alemanya, per mantenir la mateixa relació entre gent que treballa i gent que no treballa caldrien 3.4 milions d’immigrants nets l’any. 10 vegades més que l’actual.

Si es tractés simplement de mantenir la població constant independentment de l’edat fins al 2050, caldrien uns 324 mil immigrants nets l’any, que és més o menys el que han tingut darrerament. Si calgués mantenir la població en edat de treballar constant, caldrien 458 mil l’any —potser encara seria realista. Però 3.4 milions d’immigrants nets cada any?

Impossible en tots els sentits de la paraula impossible.

La realitat és que és impossible compensar l’envelliment amb immigració. Això se sap des de fa 25 anys.

Mirem-ho en altres països: a Regne Unit, caldria 1 milió d’immigrants anuals. A França, 2.4 milions anuals, i als Estats Units, 11 milions anuals, és a dir, haurien de rebre un total 593 milions d’immigrants entre 1995 i 2050, el doble de la població actual. És el mateix número que caldria per al Japó, però en el seu cas seria 4 vegades la població actual. No ho he calculat per Catalunya, —ja ho farem—, però els números han de ser proporcionalment pitjors, atesa la nostra natalitat, que és de les més baixes del món des de fa dècades.

Aquests números indiquen que la immigració potser pot mantenir la població constant, o fer-la créixer a ritmes similars al segle passat, i cobrir la demanda laboral de certes feines i sectors que els locals ja no fem perquè estem més qualificats. Però ni de bon tros poden compensar l’efecte de l’envelliment. I per descomptat no venen a pagar les pensions. Això no vol dir que perjudiquin les pensions i dir-ho és una irresponsabilitat que blinda el marc dels que prefereixen enganyar la gent i indulgir amb el dolor de la decadència demogràfica en comptes d’explicar la veritat i buscar solucions.

2. Serveis públics.

Pel que fa a l’impacte fiscal, és a dir, la diferència entre el que contribueixen i el que obtenen de l’Estat, els immigrants de vegades contribueixen i de vegades no, depèn dels estudis, dels moments, de com es calculen —i de si hi ha la temptació per part de think tanks i lobbies de crear maneres d’analitzar les dades que donin suport ales seves agendes polítiques (a favor o en contra de la immigració), com diu el demògraf Hein de Haas. L’impacte fiscal també varia segons si analitzem el nivell nacional o local.

Per exemple: els principal cost de la immigració és l’escolarització dels seus fills. Molt més que la sanitat o que les “ajudes socials”. Però aquests infants, quan siguin adults, tot indica que contribuiran més que els seus pares, perquè estaran més arrelats. Per tant, a qui li imputes el cost de l’educació, als pares o als fills? A dia d’avui, el discurs que alimenta el marc de l’extrema dreta l’imputa a tots dos: primer a les gràfiques dels pares en contrast amb els autòctons, i després a les gràfiques dels fills per obtenir una gràfica de tota la vida.

Però el que realment ningú diu és que tant els estudis que diuen que contribueixen com els estudis que diuen que drenen el sistema de serveis, parlen de quantitats irrisòries, tant en la contribució com en el drenatge, inferior a l’1% del PIB. Això no vol dir que si hi ha sectors econòmics que són un cost i no un benefici, com que és un cost petit, no passa res. El que vol dir és que pensar la immigració en termes de contribució fiscal només és sempre un mal negoci perquè no captura ni les raons per les que són aquí ni les raons per les que els sectors econòmics on treballen són el problema. (Per això el llibre de Puig combat el marc que ens vol atrapar en falsos arguments, però els videos d’aquests dies l’alimenten).

Els immigrants de vegades contribueixen i de vegades no, depèn dels estudis, dels moments, de com es calculen —i de si hi ha la temptació per part de think tanks i lobbies de crear maneres d’analitzar les dades que donin suport ales seves agendes polítiques.

Això que dic de les contribucions fa temps que se sap, a més. L’evolució dels darrers 15 anys explica que els resultats són sempre molt similars:

En una revisió exhaustiva d’estudis dels EUA, el Regne Unit i l’Europa continental publicada el 2008, l’economista de Cambridge Robert Rowthorn va concloure que la contribució fiscal neta de la immigració normalment se situa dins del rang de ±1 per cent del PIB d’un país: de vegades suma un 1%, de vegades resta 1%.

Quatre estudis que van estimar el superàvit fiscal net del govern per a tots els immigrants residents als EUA van trobar que el superàvit net anual de la immigració era de -0,2 per cent, -0,4 per cent, +0,4 per cent i +0,35 per cent del PIB total dels EUA.

Pensar la immigració en termes de contribució fiscal només és sempre un mal negoci perquè no captura ni les raons per les que són aquí ni (…) per les que els sectors econòmics on treballen són el problema.

Al Regne Unit, un estudi va estimar que la contribució fiscal neta de la immigració era “gairebé zero” amb 400 milions de lliures, mentre que estudis posteriors la van trobar positiva però efectivament petita, igual al 0,04 per cent del PIB total. Com va dir Robert Rowthorn i repeteix Hein de Haas, aquestes xifres poden semblar grans en termes absoluts, però són petites en relació amb l’economia en conjunt. Per tant, va concloure que la conveniència d’una immigració a gran escala s’hauria de “decidir per altres motius” que no pas els fiscals.

Fa quatre anys, el The Economist va publicar un article amb un gràfic que s’ha fet viral, sobretot en fòrums d’extrema dreta, a partir de les dades que publica el ministeri de finances danès, que compara les contribucions fiscals amb els beneficis socials per origen.

Molta gent el comparteix de bona fe perquè busca un argument racional per expressar la preocupació per l’impacte polític, cultural i social que té l’arribada de migrants. Però la dada no explica tant com sembla, i és més important adreçar l’altre problema, el de l’impacte, que no aquest, que és espuri. Aquestes dades, de fet, el ministeri danès ja va publicar-les per justificar un canvi de política de refugiats i algunes mesures anti-islam. Les dades semblen indicar que els immigrants de fora d’Occident són receptors nets d’ajudes, especialment quan són grans. Un problema d’aquestes dades, que compara danesos, europeus i musulmans, però, és que en la franja de més edat, que és la que treu molt més del que dóna, perquè inclou les pensions, si mires les microdades dels musulmans, són 120 persones, mentre que els danesos són molts més. És una foto fixa que no ensenya ni estudia realment l’impacte de la immigració, sinó que serveix per dir que “els moros” no ens surten a compte.

La contribució fiscal neta de la immigració normalment se situa dins del rang de ±1 per cent del PIB d’un país: de vegades suma un 1%, de vegades resta 1%.

Si les dades demostren alguna cosa, de fet, és que el generosíssim estat del benestar danès no fa efecte crida: els ciutadans de la UE tenen dret a anar-hi sense cap restricció. Durant dècades, els partits d’extrema dreta atiaven la por que els espanyols, italians i grecs aprofitaríem la UE per anar allà a cobrar subsidis. I no hi ha hagut un desplaçament massiu de sud-europeus per cobrar ajudes daneses. De fet, els ciutadans UE que hi van, contribueixen més del que n’obtenen, etc. La immensa majoria de la gent migrem per treballar i donar futur als fills. Però d’això ja en parlarem un altre dia amb calma.

L’agregat del dèficit de tota una vida d’un immigrant no UE, incloent els infants, que són els més cars, com hem dit, perquè reben l’educació, és al voltant, un cop més, d’una mica per sobre de l’1% del PIB. Esmento l’educacó dels fills per insistir un cop més que totes les altres dades que tenim són que, aquests fills d’immigrants, un cop siguin adults contribuiran més que els seus pares, i ja no seran receptors nets, —incloent-hi la seva educació, en els costos. Vull dir que les fotos es fan per emmarcar sempre alguna cosa.

Si entreu a fòrums d’internet veureu que això ràpidament deriva en explicacions ètniques de QI, religió i raça. De vegades, quan ens emmirallem en els social-demòcrates nòrdics ens oblidem que els polítics són polítics a tot arreu, i que de vegades, per mantenir l’electorat, has de dir coses que són mig veritat, i així apel·lar als instints dels que t’han de votar, encara que siguin instints autodestructius, i especialment si el preu el paga qui no té dret a vot. Vigilem amb aquesta mena de política comparada perquè podríem estar important errors, en comptes d’aprendre’n.

La immensa majoria de la gent migrem per treballar i donar futur als fills. Però d’això ja en parlarem un altre dia amb calma.

Estudis comparatius recents han confirmat aquestes troballes. El 2021, l’economista Ana Damas de Matos va realitzar una anàlisi per a l’OCDE comparant l’impacte fiscal de la immigració en vint-i-cinc països occidentals entre 2006 i 2018. En línia amb Rowthorn, va concloure que l’impacte fiscal de la immigració segueix sent petit, amb nivells que oscil·len entre -1 per cent i +1 per cent del PIB en els països del seu estudi. O sigui: uns estudis diuen que sumen, uns que resten, però en general, poc. L’any passat van publicar un altre seguit d’estudis que confirmen les dades.

Al Regne Unit, Espanya, Itàlia (i també Portugal), l’impacte fiscal de la immigració va ser positiu, i superior al dels residents nascuts al país. Als EUA, Alemanya i França (i també als Països Baixos, Àustria i Dinamarca), no es van trobar diferències importants entre immigrants i nascuts al país. En alguns altres països, la contribució fiscal dels immigrants era més negativa en comparació amb els nascuts al país. Tanmateix, les diferències entre els dos grups eren molt petites, generalment entre 0,1 i 0,2 punts percentuals. En línia amb Rowthorn, Hein de Haas, Damas de Matos va argumentar que aquestes evidències “qüestionen la rellevància de la perspectiva fiscal per avaluar l’eficàcia de les polítiques migratòries”.

Parafrasejo Haas per explicar que els impactes fiscals varien al llarg de la vida dels immigrants, seguint típicament un patró en forma de U: primer positiu, després negatiu i després positiu de nou a mesura que els migrants es fan grans. Els immigrants recents tendeixen a ser contribuïdors nets a les finances públiques, ja que generalment són joves, estan empleats, sans i no tenen fills. Tanmateix, a mesura que els migrants s’assenten, es casen i tenen fills, poden convertir-se en un cost net per a les finances públiques, ja que utilitzen més serveis públics com escoles i sanitat. Els impactes fiscals tornen a ser positius quan els fills dels immigrants acaben l’escolarització i entren al mercat laboral.

No obstant això, quan els migrants envelleixen, la seva participació laboral disminueix i és més probable que utilitzin serveis sanitaris i d’atenció a la gent gran. Molt depèn també de si tornen al seu país d’origen a morir, com passa sovint. Aquest patró en forma de U, on els costos fiscals canvien al llarg del cicle de vida, no és una característica particular dels migrants, ja que també s’aplica als treballadors nascuts al país.

Es impactes fiscals varien al llarg de la vida dels immigrants, seguint típicament un patró en forma de U: primer positiu, després negatiu i després positiu de nou a mesura que els migrants es fan grans.

Aquesta és la raó principal perquè ens fiquem al cap que la principal externalitat causada pels immigrants en el nostre país és la lingüística. Són els fills dels immigrants els que estan en disputa i contra l’espantall que se’ns posa al davant amb l’Islam, el problema no és que no s’integrin, la gran majoria ho fan: el problema és que s’integren a l’espanyolitat. I per això ens ho juguem tot a fer un assalt al sistema educatiu, refer-lo de dalt a baix, i garantir que aprenen català com cal. Si hem de mobilitzar les forces socials en alguna direcció és aquesta: cada fill d’immigrant que ens fem nostre és una pedra per construir la llibertat i un soldat menys a la causa de l’assimilació.

Els impactes fiscals de la immigració depenen molt dels nivells de qualificació, la participació laboral i el cicle familiar de grups immigrants concrets. Com que els immigrants recents tenen generalment nivells de qualificació més alts que els immigrants d’una generació enrere, l’impacte fiscal de la immigració recent sovint és més positiu. Un estudi dels economistes Christian Dustmann i Tommaso Frattini sobre l’impacte fiscal de la migració al Regne Unit va trobar que, per als immigrants arribats des del 2000, els impactes fiscals eren positius tant per als treballadors amb menys qualificacions com per als més qualificats, amb els immigrants dels països de l’Europa de l’Est i Central pagant més en impostos que el que rebien en beneficis i serveis. Les coses gairebé sempre milloren a mesura que creixen les noves generacions. A mesura que els immigrants amb menys qualificacions i els seus descendents pugen l’escala educativa i econòmica, la contribució fiscal mitjana de la immigració millora a mesura que les noves generacions assoleixen la maduresa. Un estudi important als EUA va estimar que, per al període 2011–13, el cost net per als pressupostos estatals i locals dels migrants adults de primera generació (incloent-hi els seus fills dependents) és, de mitjana, d’uns 1.600 dòlars per persona. En canvi, els adults de segona generació creen un impacte fiscal net positiu d’uns 1.700 dòlars. A la tercera generació, el rendiment econòmic dels descendents d’immigrants és indistingible del d’altres residents —i això s’aplica per igual a persones d’ascendència asiàtica, llatina i europea.

La principal externalitat causada pels immigrants en el nostre país és la lingüística. (…) El problema no és que no s’integrin, (…) el problema és que s’integren a l’espanyolitat.

Cada fill d’immigrant que ens fem nostre és una pedra per construir la llibertat i un soldat menys a la causa de l’assimilació.

El problema d’aquests estudis és que alguns no encaixen amb Catalunya. Per què? Perquè els sectors que importen mà d’obra a Catalunya són indiferents a la qualificació: servir daiquiris, escorxar porcs, collir paraguaians, netejar culs i asfaltar autovies són feines que no demanen de gaire especialització i que estan mal pagades. Però hem de poder distingir: no és el mateix servir daiquiris que fer carreteres o cuidar gent gran. El turisme és un sector que podem substituir amb més facilitat que el de la cura de la gent gran, que anirà a més, o que la neteja de cases. Aquí podem fer un esforç i per decret pujar salaris, com diuen Puig i la CUP, però el que està veritablement en joc és l’estructura del model econòmic: importar immigrants per fer feines de baixa qualificació al turisme és una idea autodestructiva, però no perquè els immigrants siguin poca cosa, sinó perquè el sector és com una hemorràgia de benestar.

3. Complementarietat.

Això vol dir que hem de parlar de la complementarietat dels immigrants poc qualificats. Com que al meu oncle solter el cuida un immigrant per un salari baix, no només el meu oncle té més diners disponibles, a més jo puc treballar en una feina més qualificada que ell; altrament potser hauria de cuidar el meu oncle i treballar mitja jornada. El mateix pots dir dels que tenen bugaderies, restaurants de menú barat, que netegen les cases, construeixen metros, cullen fruita o fan d’infermers. Que ells cobrin poc permet que tu cobris més.

Importar immigrants per fer feines de baixa qualificació al turisme és una idea autodestructiva, però no perquè els immigrants siguin poca cosa, sinó perquè el sector és com una hemorràgia de benestar.

En canvi, hi ha treballs fets pels immigrants que no només no són complementaris, sinó que empobreixen la societat on viuen i els tanquen en móns laborals sense possibilitat de progrés, cosa que els porta a viure en guetos urbanístics i culturals. Un exemple d’això és el món del turisme i el món del porc. I aquesta és la raó també per la que hi ha una gran mobilitat d’immigrants a Catalunya: gent que ve a treballar 1 o 2 anys, i després mira de buscar-se la vida a un altre lloc d’Europa. Això genera un gran cost social perquè tot l’esforç que fas per integrar-los lingüísticament no només no serveix de res i és malbaratar diners, sinó que l’immigrant mateix sap que no servirà de res i té menys incentius per aprendre la llengua.

Aquí és on la mesura de pujar el salari mínim pot tenir sentit. Però cal dir que el salari mínim no només ha de reduir la precarietat i incentivar l’arrelament. Tampoc n’hi ha prou amb què el salari mínim i els nous convenis no només facin que aquests immigrants cotitzin més. A més, el salari mínim podria destruir llocs de feina en aquests sectors, els més degradats i degradants, i això seria bo. Però l’evidència que tenim és poc clara i sembla indicar que una pujada moderada del salari mínim té un impacte petit en la destrucció de llocs de feina. Hi ha tres problemes associats a la pujada de salari mínim que hauríem de tenir presents tots plegats, perquè si no estaríem fent-nos creure que n’hi ha prou de multiplicar el salari mínim per 10 per solucionar tots els nostres problemes.

Primer, si diem que volem pujar el salari mínim per poder posar impostos més alts als treballador, fer que contribueixin més, i així pagar pensions, el que estem dient no és que cal reduir la precarietat, el que estem dient és que el que hem de fer és donar uns diners als treballadors perquè aquests ens els tornin i després donar-los als jubilats. És un desplaçament de rendes. Qui el paga, aquest sobrecost? Els consumidors, a través d’un augment de preus. Això és problemàtic en ell mateix per tots nosaltres quan comprem, però a més a més, aquest sobrecost també apuja el cost dels sectors econòmics més comercialitzables que tenim. No estic dient necessariàment que aquest efecte sigui mecanic (fer mes car el BigMac no fa directament que a HP li costi més la seu de Sant Cugat), però si apretes massa per aqui segur que acaba passant.

El salari mínim podria destruir llocs de feina en aquests sectors, els més degradats i degradants, i això seria bo.

I això vol dir que pujar el salari mínim, per si sol, suposant fins i tot que tingui tots els efectes positius, no soluciona el problema de fons.

Per això crec que els vídeos de Miquel Puig i de la CUP no van dirigits a proposar una solució als problemes que la immigració revela sinó a ensenyar un discurs que pot ser una solució als problemes que AC i VOX causen en el sistema polític. Ho entenc i simpatitzo amb la diagnosi, però cal ser capaços de crear un marc propi. Podem explorar un canvi en els convenis del sector de les cures a la gent gran, per exemple, perquè un salari digne vagi lligat a l’aprenentatge del català. Podem entrar a fer que el turisme no tingui capturat el sector públic i faci el que vulgui, —com ha passat amb l’escàndol Hard Rock, que ara Junts i PSC han fet rebrotar—, i que atendre en català sigui un deure.

Però en realitat l’únic que pots fer és canviar el model econòmic per dependre menys de les indústries de baix valor afegit que només es poden alimentar d’immigrants com a treballadors, i mirar de transicionar al màxim cap a indústries d’alt avalor afegit que puguin donar feina a locals amb educació terciària. Això és dificilíssim i demana d’una pila de petites polítiques avorrides de dissenyar i explicar que juntes acumulin una sèrie d’efectes. Per això estem tots intentant expressar una sensibilitat, com fan aquests videos santament, i no pas propostes. Quants lectors, al capdavall, hauran arribat a aquest punt de l’article?

4. Hi haurà polítics “prometent” immigrants?

En les properes dècades cada cop hi haurà menys immigrants disponibles per a feines de baixa qualificació, per dues raons:

• a) perquè molts dels països que emeten deixaran d’emetre’n sobretot perquè també els cau la natalitat a raig i en menor part perquè estan creixent econòmicament: els països quan surten de la pobresa extrema i passen a ser de classe-mitja-baixa és quan emeten més migrants, després, quan ofereixen oportunitats laborals, comencen a rebre immigrants. Alguns dels països d’on ara rebem immigrants estan just en aquesta transició, cosa que també s’expressa en la seva davallada de la natalitat. Igual que Espanya entre els 60s i els 80s, passaran de país emissor a país receptor d’immigració.
• b) els emigrants que hi hagi de nous països emissors aniran també a nous destins més atractius econòmicament que nosaltres, que amb aquest model econòmic tenim poc a oferir —aniran cap a l’Àsia, segurament. Fins i tot si les feines que poden trobar en aquests altres països no són gaire diferents de les nostres (posem, netejar cases), si són països més propers geogràficament i si, en general, cala la idea que la Xina anirà millor que la UE econòmicament, i que els fills tindran més oportunitats a Beijing que a Badalona, els immigrants apostaran per aquests.

El problema que tindrem d’aquí a 20 anys, si no hi fem alguna cosa seriosa, és que tindrem molta gent molt vella i molt poca gent en edat de treballar, molt poca indústria qualificada, i un sector de baixa qualificació poc atractiu per la immigració. El sistema de pensions i de serveis públics col·lapsarà i potser viurem en l’empobriment radical. I amb un sistema educatiu mig trencat incapaç de transmetre el català a la propera generació. Crec que no som conscients de què vol dir això.

Potser d’aquí uns anys la proposta estrella d’un polític serà obrir una universitat catalana a un país estranger, per tal de formar els immigrants en qualificacions que necessitem, història i llengua del país, a canvi d’un contracte laboral?

Aquí l’únic que ens pot salvar és una revolució cultural, tecnològica i econòmica, —però mentrestant, centrar-se en expulsar immigrants en comptes de canviar el model productiu és accelerar la mort, no solucionar cap problema. Per fer el que cal, hem de sumar, com deia, un seguit de mesures petites, mitjanes i grans, la majoria ben avorrides d’explicar, que tinguin impacte en la natalitat, en els sectors que obtenen primacia en el model econòmic, en la protecció del sistema polític de la captura d’aquests sectors, en urbanisme i habitatge, i molt especialment en educació i llengua.

Tenim dret a tenir política migratòria, hem de centrar-nos a substituir els sectors econòmics que ens empobreixen i que viuen d’importar mà d’obra precària, i hem de mobilitzar totes les forces del país perquè els immigrants arrelin i els seus fills parlin català.

Centrar-se en expulsar immigrants en comptes de canviar el model productiu és accelerar la mort, no solucionar cap problema.

La política de les properes dues dècades a tot Occident haurà de triar entre indulgir amb les febleses del poble, en nom de respondre al seu dolor, o bé construir sobre les aspiracions de llibertat i progrés. Això segon demanarà d’exigència i autocontrol. El camí de la indulgència ens portarà a la residualització, el de l’exigència ens pot portar a tenir un futur de llibertat.

És el que s’ha de fer i és el que fem a alhora.cat.

La política de les properes dues dècades (…) haurà de triar entre indulgir amb les febleses del poble (…) o bé construir sobre les aspiracions de llibertat i progrés.

Referències:

• Borjas, G. J., 1996, ‘The Welfare Magnet’, Journal of Labor Economics, 14(4), pp. 607–37.
  Link: https://www.journals.uchicago.edu/doi/10.1086/209826
• Damas de Matos, Ana, 2021, ‘The fiscal impact of immigration in OECD countries since the mid-2000s’, in OECD, International Migration Outlook 2021, OECD Publishing, pp. 11–62.
  Link: https://www.oecd-ilibrary.org/sites/0d4d6b7e-en/index.html?itemId=/content/component/0d4d6b7e-en
• de Haas, Hein, How Migration Really Works (font primària). Penguin, 2023.
• Dustmann, C. and Frattini, T., 2014, ‘The fiscal effects of immigration to the UK’, The Economic Journal, 124(580), F593–F643.
  Link: https://academic.oup.com/ej/article/124/580/F593/5079194
• Giulietti, C. and Wahba, J., 2013, ‘Welfare migration’, in International Handbook on the Economics of Migration, Edward Elgar Publishing, pp. 489–504.
  Link: https://www.elgaronline.com/edcollchap/book/9781849803104/book-part-9781849803104-31.xml
• Levine, P. B. and Zimmerman, D. J., 1999, ‘An empirical analysis of the welfare magnet debate using the NLSY’, Journal of Population Economics, 12(3), pp. 391–409.
  Link: https://link.springer.com/article/10.1007/s001480050108
• National Academies of Sciences (NAS), Engineering, and Medicine, 2017, The Economic and Fiscal Consequences of Immigration, Washington, DC, The National Academies Press.
  Link: https://nap.nationalacademies.org/catalog/23550/the-economic-and-fiscal-consequences-of-immigration
• Orrenius, Pia M., 2017, ‘New Findings on the Fiscal Impact of Immigration in the United States’, Working Papers 1704, Federal Reserve Bank of Dallas.
  Link: https://www.dallasfed.org/~/media/documents/research/papers/2017/wp1704.pdf
• Rowthorn, R., Oxford Review of Economic Policy, 24(3), pp. 560–80.
  Link: https://academic.oup.com/oxrep/article/24/3/560/2364363
• Smith, J.P., 2018, ‘The fiscal impact of immigration’, IZA World of Labor.
  Link: https://wol.iza.org/articles/fiscal-impact-of-immigration/long
• Sriskandarajah, D. et al., 2005, Paying their Way: The Fiscal Contribution of Immigrants in the UK, London, IPPR.
  Link: https://www.ippr.org/publications
• Vargas-Silva, C., 2014, The Fiscal Impact of Immigration in the UK, Migration Observatory, University of Oxford.
  Link: https://migrationobservatory.ox.ac.uk/resources/briefings/the-fiscal-impact-of-immigration-on-the-uk/