La immersió actual no és un èxit, mantenir-la és un perill

Les dades parlen per si soles: només el 15 % de les escoles i el 17 % dels instituts catalans apliquen actualment un model d’immersió lingüística (Síndic – Informe sobre Drets i Usos Lingüístics dels Infants i Adolescents a Catalunya). Per això, els partits polítics i els consellers d’Educació les han estat amagant i negligint durant dècades.

Cal una proposta alternativa. L’hem treballada amb experts i professors i mestres. Cal apostar per un model de doble xarxa escolar —i així ho defensàvem al programa electoral— “que estengui i garanteixi el dret a una educació 100% en català, sense distincions d’origen o situació econòmica, i faci avançar el català a l’escola no-immersiva actual.”

Defensem, doncs, un model de dues velocitats. Per una banda, ens permet blindar i ampliar el projecte d’escola 100 % catalana, realment immersiva (aules, passadissos i pati), allà on hi hagi demanda. Això ens permet imaginar una xarxa pràcticament majoritària, si ens atenim als exemples del País Basc i al recent de les Illes Balears, que podria arrencar amb percentatges immediats del 50 %, en comptes del 15 % actual. Amb l’aquiescència dels pares, la immersió és possible realment. De l’altra, frenem així tant la tendència de les direccions a fer mitjana amb l’alumnat i la segregació que es produeix per renda, perquè els que busquen un ambient amb hegemonia social del català acaben enviant els fills a la concertada. Garantim un dret, creem espais de socialització normalitzats.

L’altra xarxa és per a les escoles on s’han imposat dinàmiques castellanitzadores i bilingüitzadores. Introduint avaluacions externes que ensenyin el nivell dels estudiants, i incorporant elements immersius finançats pel departament per millorar-lo, s’augmenta el català i es fa retrocedir el factor dominant. De mica en mica, anem recreant el model immersiu arreu. Alguna gent ens diu que per tal que els tribunals espanyols acceptessin una cosa així caldria incorporar almenys una xarxa castellana (amb assignatura i avaluació del català). Potser. És una interpretació possible de les sentències i les lleis. Però val la pena assenyalar que la classe política catalana tendeix sempre a avançar-se al que preveu que li diran els tribunals espanyols que hauran de fer. Així ens fan creure que s’estalvien el conflicte. Però qui realment se l’estalvia és l’espanyolisme, que és a qui cal obligar sempre a suar les coses als tribunals, i als jutges a posar-les per escrit, a fer errors forçats i no forçats, a jugar-se-la per cada cosa. Per tant, si volen aquesta xarxa, que la lluitin i ja en parlarem. Mentrestant, anem avançant.

Ara per ara, obviar la proposta de doble xarxa dins de la conversa sobre el futur de l’escola i el país és un fet impensable. Així ha quedat demostrat aquest inici de curs, en què hem sabut que 24 escoles comencen el curs obligades a aplicar el 25 % de castellà. Un fet que els partits no només no han volgut confrontar, sinó que, el maig del 2022, van pactar un acord que definia el castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu. Ara, però, el Consell d’Europa ha acabat criticant la judicatura espanyola per incomplir alguns aspectes de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries i per imposar el castellà dins les aules. I ha denunciat l’estat de la qüestió a les Illes Balears. Tenim els polítics segrestats pel marc psicològic de la política espanyola. Cal sempre aguantar, defensar el que és correcte i treballar sense cedir. En quin món som nosaltres els avaladors de l’etnocidi?

Sabem que l’escola és només un reflex del conjunt de dinàmiques que ens afecten, però sense l’escola no ens en sortirem. Sabem que hi ha una reculada de l’ús el català entre els estudiants i també en la relació amb el professorat fora de l’aula, sempre a favor del castellà, independentment de l’origen i la classe social dels alumnes. La conseqüència directa d’això és que l’escola catalana ha deixat de ser eficient a l’hora de crear nous parlants. Ha normalitzat el fet que parlants inicials de català passin a tenir el castellà com a llengua habitual i s’estan posant en risc les cadenes de transmissió intergeneracional, fins i tot en entorns lingüísticament favorables a la catalanofonia.

Parlem d’un model d’escola catalana constituïda per un conjunt de centres (d’ensenyament obligatori, postobligatori i també de formació professional) preparats amb plans d’entorn pedagògic, projectes lingüístics i professionals educatius plenament catalanitzats. Que tinguin també efectes correlatius en l’ensenyament universitari i en altres espais de lleure i d’educació no formal. La doble xarxa garantiria la presència de l’escola en català a tot el país, mentre es reforçaria una segona xarxa allà on avui ja no hi ha immersió. Només garantint l’existència de la primera xarxa serem capaços d’enfortir la segona.

Necessitem una proposta pròpia, autocentrada, que sigui propositiva i que no depengui dels límits, sovint autoimposats de l’administració autonòmica. Que garanteixi que les famílies catalanes poden inscriure els seus fills en escoles on l’educació en català està totalment blindada. Que no depengui de correlacions ideològiques o de decisions personals de docents, monitors o directors de centre, abandonats a la seva sort pel Departament d’Educació. Una doble xarxa que sigui baula i corretja de transmissió de llengua i de catalanitat, que sigui bastió i resistència i que tingui alhora capacitat d’impregnar-ho tot.