La IA està substituint primer les feines de sous més alts: el cas de Tailwind

Aquesta setmana passada, Adam Wathan, creador de Tailwind CSS (el framework de disseny web més popular del moment, que fan servir des del mateix X o Netflix o Twitch fins a milions de webs més modestes), ha pronunciat una frase que ha fet bullir X.com (antic Twitter) i ha sacsejat els fonaments de la comunitat de desenvolupadors arreu del món: “We had six months left”. És a dir, “teníem (només) sis mesos per davant” Sis mesos. Això era el que quedava a l’empresa que havia creat un framework que encara avui bat tots els rècords de descàrregues i popularitat. Sis mesos era la de vida empresarial que quedava aTailwind Labs si no trobaven una solució. Benvinguts a la paradoxa del desenvolupador.

El cas Tailwind: més popular que mai, més a prop de la ruïna que mai

Les xifres d’aquest cas realment són esgarrifoses. Segons el propi Wathan, els ingressos de Tailwind Labs han caigut prop d’un 80% respecte dels seus màxims. La via que té una empresa com aquesta per donar a conèixer els seus productes comercials és el tràfic a la seva documentació tècnica (el manual que t’ensenya a fer servir l’eina per dissenyar webs). Doncs bé, aquest tràfic ha baixat un 40% des de principis de 2023, i això és justament quan ChatGPT va desencadenar la revolució de la intel·ligència artificial generativa. I el més dolorós: el 75% del seu equip d’enginyeria ha estat acomiadat a causa de l’impacte brutal que la intel·ligència artificial ha tingut en el seu model de negoci. Un model de negoci que es basava en la venda als desenvolupadors de productes premium que els permetien estalviar-se temps: plantilles pre-dissenyades, components ja fets i eines que automatitzaven tasques repetitives.

Aquí està la clau per entendre que un projecte que encara avui està en el zenit de la seva popularitat estigui alhora a les portes de la desaparició. Una clau tan simple com terrorífica: la IA ja no necessita humans per llegir documentació.

El que li està passant a Tailwind (i a milers de desenvolupadors arreu del món) capgira totes les previsions que hi havia fa anys sobre el futur del treball. Resulta que els “robots del pensament” han arribat abans que els “robots de les mans”. Les professions més qualificades, les millor pagades, les que semblaven inamovibles, s’estan esfondrant mentre les feines manuals que havien de desaparèixer primer resisteixen. A Catalunya, on molts porten dècades esperant que la tecnologia resolgui problemes estructurals del nostre model econòmic (automatitzant les feines precàries que sustenten sectors sencers i atrauen mà d’obra barata), aquesta inversió del calendari tecnològic hauria de fer-nos repensar moltes certeses.

Per què la IA adora Tailwind (i per què això s’ha convertint en letal)

Per als que no estiguin familiaritzats amb el món del desenvolupament web, cal fer una mica de context. Un framework és, bàsicament, una caixa d’eines que els programadors utilitzen per estalviar-se feina: en lloc de construir cada aplicació des de zero, tenen a l’abast un conjunt de regles, funcions i estructures prefabricades que acceleren enormement el desenvolupament. És com la diferència entre tallar cada tauló de fusta tu mateix o anar a comprar un moble d’IKEA amb instruccions clares.

Tailwind CSS és un framework especialitzat en disseny visual (colors, mides, espaiats, disposició d’elements a la pantalla) que ha revolucionat la manera com es construeixen les interfícies d’usuari.

La seva grandesa rau, paradoxalment, en el que el condemna: en convertir-se en un estàndard, Tailwind també s’ha convertit en l’estàndard de facto per a totes les eines de generació d’interfícies amb intel·ligència artificial. Lovable, v0, Bolt, i pràcticament qualsevol plataforma que generi codi de frontend -la part visible- ho fa amb Tailwind. Per què? Perquè la seva sintaxi és extremadament consistent i predictible, perfecta per a models de llenguatge que necessiten patrons clars per generar codi de qualitat. Perfecta per la IA.

Però clar, quan un agent d’IA (un “robot”, un programa informàtic que pren decisions i fa tasques tot sol, com ho faria una persona, però amb un objectiu concret) genera codi, no visita la documentació de Tailwind. No fa clic als anuncis interns per aprendre a fer anar el framework o baixar-se plantilles de pagament. No descobreix els productes comercials de Tailwind Labs. Simplement genera el codi perquè ja té tot el coneixement integrat en el seu entrenament. L’èxit del framework ha alimentat les màquines que ara el fan prescindible com a negoci.

🎧 Recorded a new morning walk this morning, hard one to share because I'm sure people will want to roast me for it but have been transparent up until now so publishing it anyways. pic.twitter.com/lslaLp2gtf

— Adam Wathan (@adamwathan) January 7, 2026

“We built our own replacement”

Així ho va tuitejar Marc. J. Schmidt, desenvolupador expert en IA, en una frase que captura l’essència d’aquest moment històric: “We built our own replacement”. Hem construït el nostre propi reemplaçament.

Aquesta sentència ens obliga a reflexionar sobre una de les ironies més grans de la història de la tecnologia. Durant dècades, els desenvolupadors de software han estat considerats l’elit professional del segle XXI. Sous astronòmics, condicions laborals envejables, la promesa d’un futur brillant. I el seu talent i recursos han acabat construïnt les eines que ara els substitueixen.

No parlem d’una amenaça abstracta o d’un futur llunyà, com quan es parlava d’un futur amb robots que ens farien de servents. Parlem del present. De vibe coders, gent que genera aplicacions senceres simplement descrivint el que volen a una IA. Una feina de valor afegit com era “picar codi”, el que tradicionalment entenem com a “programar”, ja pràcticament ha desaparegut. Ha estat, irònicament, la primera professió que la intel·ligència artificial ha reemplaçat de manera absoluta. Això els obligarà a fer una feina diferent: supervisar agents d’IA, dissenyar arquitectures de sistemes complexos que la IA executa, auditar i validar el codi que generen les màquines, gestionar l’ètica i la seguretat de sistemes automatitzats, o traduir necessitats de negoci en instruccions que la IA pugui entendre i desenvolupar.

En la seva sentència a X, Schmidt va més enllà en la seva predicció: visualitza un nou mercat format per a agents de IA (aquests programes que decideixen i actuen sols), on les llibreries de codi com Tailwind es converteixen en APIs (portes d’entrada a serveis informàtics) de pagament. Vols que el teu agent d’IA faci servir Tailwind? Prisma? Paga per accés. En definitiva, el model fins ara era: codi lliure, atenció humana, monetització. El nou model serà: paga a l’entrada o el teu agent no hi podrà accedir.

La gran ironia: el lampista dorm tranquil

Tot plegat és una paradoxa que és gairebé còmica. Mentre els desenvolupadors de Silicon Valley veuen com les seves habilitats es devaluen a velocitat de vertigen, els treballadors manuals (sovint de menor prestigi) descobreixen que són els que menys han de tèmer a la revolució de forma immediata. La dona de fer feines, el persianista, el lampista, el paleta, el manobre, el guixaire… resulten ser les més resistents a l’automatització. El repartidor, l’electricista, el jardiner… es demostren feines que requereixen presència física, adaptabilitat a entorns imprevisibles i una combinació de sentits que cap robot pot replicar de manera rendible.

Durant anys, tothom aventurava que aquestes feines havien de ser les primeres a desaparèixer amb l’automatització, i ha estat just al revés. Els robots de pensament han avançat infinitament més ràpid que els robots de les mans que han omplert l’imaginari col·lectiu a la cultura popular durant dècades (cyborgs, humanoides, androides de pel·lícula de Blade Runner, Star Wars, Terminator). I potser sí que arriben, però els robots del pensament els han passat per davant. Possiblement era inevitable. Possiblement els millors enginyers del món, en la seva obsessió per optimitzar-ho tot, no han pogut resistir la temptació d’optimitzar-se a ells mateixos i i això els ha acabat fent fora de l’equació.

Un raig d’esperança: la comunitat respon

Però aquesta història no acaba en tragèdia. O com a mínim, no del tot.

En les hores posteriors a l’anunci d’Adam Wathan sobre els mesos que els quedava de vida a l’equip de Tailwind va passar una cosa inesperada i reconfortant. Els “big players” de la indústria de la IA van començar a fer gestos públics de suport. Gemini de Google, Lovable, i altres plataformes han anunciat que esponsoritzaran Tailwind d’ara en endavant. No deixaran caure una eina que és fonamental per al seu propi ecosistema.

És un gest que, més enllà del seu valor econòmic, envia un missatge important: la comunitat tecnològica encara té consciència col·lectiva. Reconeixen que no tot pot ser devorat pel model de “move fast and break things”, és a dir, avança ràpid encara que es trenquin coses. Que hi ha infraestructures que requereixen cura i sostenibilitat.

Potser estem davant d’un punt d’inflexió. Un moment en què la indústria comença a comprendre que l’ecosistema de codi obert que ha permès el desenvolupament exponencial de la IA necessita nous models de sostenibilitat. Que no es pot construir sobre fonaments que després es deixen podrir.

La paradoxa del desenvolupador ens fa aprendre una lliçó incòmoda però valuosa: el progrés tecnològic no és lineal ni innocent. Cada línia de codi que escrivim té conseqüències que van més enllà de la funcionalitat immediata. I això passa a moltes altres professions.

El lampista continua lluitant amb canonades de coure dels seixanta sense manual d’instruccions. El mecànic continua diagnosticant sorolls estranys que cap sensor detecta. El persianista batalla amb guies oxidades que ja no es fabriquen des del 1987. Totes aquestes professions, durant anys marginades pel progrés tecnològic, resulten ser les més resistents a la revolució que ho canvia tot. Algunes coses, de moment, encara requereixen mans humanes.

Com pot canviar la IA les regles del mercat laboral a Catalunya?

Però, de la mateixa manera que les primeres feines a notar el sotrac de la IA han estat les més mentals, la propera frontera pot ser perfectament la de les feines de baixa qualificació, fàcilment automatitzables: el que ja passa a les fàbriques de cotxes pot passar també a les cuines on es renten plats o es talla ceba, als camps on es recull fruita, als escorxadors on es trosseja carn, als restaurants on es serveixen mojitos als turistes. O no?

En aquest sentit, molts posen les seves esperances de transformació del país en aquesta promesa: robots que substitueixin les feines de baixa qualificació que són el principal pol d’atracció d’immigrants a Catalunya. No els serveis públics, com sovint es diu, sinó aquestes feines precàries que sustenten sectors sencers de la nostra economia. I de fet, no només són el principal pol d’atracció, són també el que explica per què la immigració és la que és, i no pas una altra, i per què en gran part és flotant (ve i se’n va en grans números ràpidament, posant molt d’estrés al sistema educatiu i a l’ecosistema lingüístic). Els cambrers, els collidors de fruita, els paletes, els que processen carn, els instaladors d’internet, els repartidors fan feines precàries en alguns casos de temporada, i poden, fàcilment ser substituïbles per altres immigrants acabats d’arribar.

El cas dels programadors ens obliga a reflexionar sobre el fet que potser les feines que primer havien de ser robotitzades seran les darreres, les manuals, i per tant, no podem condicionar el futur del país a aquesta revolució fins que hi hagi robots que fan mojitos per a turistes, sinó que hem de canviar el model econòmic d’entrada, reduint el pes d’aquestes feines que empobreixen el país.

I canviar el model econòmic vol dir també repensar com formem les noves generacions. Quan parlem de formació professional, per exemple, el problema no és només si hi ha prou places o no. El problema és que estem formant treballadors per perpetuar el model econòmic actual. La FP a Catalunya s’adapta al teixit productiu existent: per bé que hi ha estudis orientats a sectors de més valor afegit, sobretot formem gent en turisme, en hostaleria en màrqueting i publicitat, en comerç de baixa qualificació, en tasques d’oficina. Alimentem els mateixos sectors de baixa qualificació que generen precarietat i immigració flotant.

Simultàniament, necessitem que l’educació del país no ho refïi tot a feines concretes (quantes vegades hem sentit gent demanant que forméssim els infants per ser programadors?), sinó per a l’adaptació al món que ve, i l’adaptació s’assoleix per la via dels coneixements bàsics, els fonamentals, els que expliquen qui ets (llengua, matemàtiques, història, art, ciències) i l’alimentació d’una curiositat insaciable que acompanya el descobriment del futur en el present.