La Catalunya del porc arriba al col·lapse

Juneda és un poble amb 47 quilòmetres quadrats, 3.520 habitants i 98.922 porcs. Per això els purins són en totes les converses. En aquest poble de les Garrigues hi ha dues de les sis plantes de tractament integral dels purins per assecatge tèrmic que ha tingut mai Catalunya. Però aquestes plantes, que funcionen amb gas natural, són extremament cares i quan s’acabi la subvenció del Ministeri que les alimenta hauran de tancar. El pla de futur és reconvertir la planta més gran en una incineradora, però aquest projecte no té el suport dels veïns, convençuts que cremar 45.000 tones de combustible derivat d’escombraries urbanes és un crim contra la salut pública. Mentre la consellera d’ERC Teresa Jordà ratificava l’acord entre empresa i conselleria per tirar endavant la incineradora, ERC de les terres de Lleida se sumava a les protestes dels veïns de les Garrigues.

Explico aquest cas perquè il·lustra perfectament una dinàmica general de país. Ja sabem que no hi ha cap definició oficial de macrogranja porcina, però anomenem així les instal·lacions de ramaderia intensiva que tenen almenys 2.000 porcs de més de 30 quilos o 750 truges reproductores. Totes les granges que superen aquestes xifres estan obligades a comunicar les seves emissions al Ministeri, que les inclou al Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (bàsicament, centrant-se en el metà i l’amoníac). Sabem, això sí, que de les 909 macrogranges que hi ha al Principat, 547 són a la província de Lleida. També sabem que fa molts anys que la tendència és clara: el nombre de porcs no para d’augmentar, però el nombre d’explotacions no para de baixar. Les granges són, cada any, en mans de menys empreses (i, tenint en compte l’arquitectura d’aquestes empreses, podem dir que en mans de menys gent, perquè els ramaders ja no són propietaris dels porcs, només els engreixen i cobren un preu fix per bèstia).

El negoci porcí ha sigut sempre important a Catalunya, però des del 2007 el nombre de porcs ha augmentat més d’un 50%. El motiu principal són uns acords entre Espanya i la Xina pels quals Espanya va convertir-se en el primer proveïdor de porc al país asiàtic (sobretot entre el 2018 i el 2021, quan la pesta porcina va obligar els industrials xinesos a sacrificar moltes bèsties). Ara aquest mercat va a la baixa, perquè la Xina ha signat un acord amb Argentina, que encara produeix més barat que nosaltres (que ja és dir). No sabem si els empresaris del porc catalans sabran diversificar els seus clients i mantenir les exportacions, però el cas ens obliga a recapitular i a fer-nos algunes preguntes.

El nombre de porcs no para d’augmentar, però el nombre d’explotacions no para de baixar.

La indústria del porc a Catalunya és una indústria completament globalitzada: exportem més del 65% de la carn que produïm i per produir-la necessitem importar pinso (sobretot dels Estats Units) perquè amb el nostre no ens basta. Quin és el problema, però? Que el pinso i la carn van i venen, però la merda es queda aquí. Recordem que cada quilo de metà escalfa l’atmosfera vuitanta-quatre vegades més que un quilo de CO₂ i que les granges catalanes generen cada any 30.795 tones de metà (una bogeria). Recordem també que l’amoníac és nefast per al clima i la salut humana (i que l’estat espanyol infringeix, cada any, des que van entrar en vigor, les directrius europees d’emissions d’aquest gas). No oblidem que, segons dades de la pròpia Agència Catalana de l’Aigua, a Catalunya tenim el 46% de les aigües subterrànies contaminades pels nitrats provinents dels fertilitzants i dels purins (i que això, en estadístiques de l’Institut Global de Barcelona, augmenta el risc a patir determinats càncers). L’altre problema és que, tal i com està organitzat ara mateix, el sector només pot mantenir-se augmentant les exportacions internacionals —un àmbit on tan sols poden sobreviure les grans empreses, que són les úniques que poden fer front a les fluctuacions d’aquell mercat.

Cada quilo de metà escalfa l’atmosfera vuitanta-quatre vegades més que un quilo de CO₂

Mentre entitats ecologistes i entitats dedicades a la justícia alimentària consideren que el porcí català és un sector hipertrofiat que ens destruirà si no decreix aviat, Unió de Pagesos defensa que no hem de reduir el nombre de granges sinó que hem reduir-ne l’impacte, perquè aquest sector contribueix a mantenir la població del món rural. Ara bé, no és només que la Generalitat (la Generalitat sotmesa a Espanya) no es pugui permetre la tecnologia per reduir-ne l’impacte (i ja no diguem per ajudar a produir biogàs). És que totes les administracions fan els ulls grossos quan en una mateixa terra s’hi llencen purins procedents de dues o més explotacions. D’altra banda, és cert que el sector contribueix a mantenir la població al món rural, però també és cert que les lleidatanes són les comarques on hi ha més èxode de gent jove qualificada a l’estranger i que si la població es manté estable és perquè hi arriba molta mà d’obra immigrant per treballar als escorxadors i a les granges.

És important guanyar-se la vida, però també és important pensar a llarg termini. I els lleidatans hem deixat la nostra economia a mans d’un únic sector, on cada cop hi ha menys pagesos, que cada cop han de treballar més hores per guanyar els mateixos diners, i fer-ho al servei d’unes empreses que no s’ocupen ni de l’augment de preus derivats (com el del pinso) ni de l’impacte dels seus negocis al terreny. És lògic que a la Generalitat li interessi tenir un tenir un sector fort que, en termes absoluts, fa funcionar les comarques més despoblades (l’agroindústria representa 18,6 % del PIB industrial català). Però també és lògic que la gent d’aquestes comarques, veient que no hi ha diners ni estratègies per reduir l’impacte d’aquestes granges, veient que el sector està completament a la mercè d’uns mercats internacionals sobre els quals no té cap capacitat d’influència, veient les dinàmiques en la població autòctona que genera, es pregunti si no estem arribant al cap del camí, i si aquest camí ha valgut la pena.