Incompatible

Els meus veïns d’escala són musulmans. El del colmado, també. El meu barber és un marroquí amazic que resa a la barberia de cara a la Meca. Hi ha una família musulmana, amb un fill de l’edat del meu petit, que viu a una antiga rerebotiga just sota casa. La mestra que ha tingut el meu fill petit aquest any és musulmana i vesteix hijab. Tinc estudiants musulmans, nascuts aquí. Una de les meves amigues més estimades és una musulmana d’origen egipci que duu els seus rínxols al vent.

Podria posar-ne més, però aquests set exemples haurien de ser suficients —i alhora innecessaris— per rebutjar la frase que diu que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, que és la frase que Aliança Catalana ha llançat aquests dies d’agost per capturar la imaginació política del país. Hi ha moltíssima gent com jo, catalans amb una idea compartida de bé comú o de llibertat, que compatibilitza la seva vida amb persones com les d’aquests exemples. Aquestes set persones són perfectament compatibles amb la vida a Occident i la seva presència no desmenteix ni anul·la els anomenats valors occidentals. I m’hi jugo tot el que tinc al compte corrent —fins i tot, tot el que la gent es pensa que tinc al compte corrent— que tots i cadascun dels lectors d’aquest post i tots i cadascun dels que van respondre el meu tuit de l’altre dia, fins i tot els que em van desitjar la mort o que un “moro” violés les meves filles, tenen experiències exactament iguals a les meves. (Per cert que, llegint les respostes  al meu tuit, es veu bé que quan es tracta de baixar a discutir, els d’Aliança Catalana formulen el lema “l’Islam és incompatible amb els valors occidentals” exactament com ho llegeixen els seus adversaris: com una invitació a odiar els musulmans.)

En tot cas, és una aposta que guanyaria amb facilitat perquè a Catalunya hi ha al voltant d’un 5% de la població que s’identifica com a musulmana, és a dir, unes 400.000 persones, i tots amb més o menys mesura hi hem interactuat. Aquest número també vol dir que hi ha molta, moltíssima gent que prové de països de majoria musulmana que no s’identifica religiosament com a part de l’islam. Ja no.

Aquesta és la història que partits com Aliança Catalana o Vox no volen explicar: el que està passant a Europa amb l’islam és un dels processos de secularització més ràpids que hem vist mai. No és difícil de calcular, de fet. A Catalunya hi ha menys de 300 mesquites —per posar-ho en context, això és una mica més del doble dels temples dels testimonis de Jehovà, i només un terç de les esglésies evangelistes, que són les que més creixen. Suposant, molt generosament, que de mitjana, cada mesquita tingués 1000 feligresos, estaríem parlant de 300 mil practicants, des dels més moderats fins als més fonamentalistes.

Hi ha molta, moltíssima gent que prové de països de majoria musulmana que no s’identifica religiosament com a part de l’islam. Ja no.

De fet, el problema amb els musulmans a Catalunya no és que no s’integrin. Tothom sempre s’acaba integrant, almenys quan parlem d’aquests números, que no són, de cap de les maneres, els números d’una invasió, ni tampoc sense precedent en el passat. Ja en parlaré en altres articles, però els números de la immigració a Catalunya són un repte majúscul que cal encarar políticament sense miraments. Un país sense política d’immigració no és un país, per això no en tenim i Espanya sí. Ara bé, els nostres números no són ni de bon tros una cosa inèdita, ni aquí ni enlloc del món, i són perfectament gestionables, si tens les eines i la voluntat. El problema és el contrari: que s’integren, molt i ràpidament, però no a la catalanitat, sinó a l’espanyolitat. I l’espanyolitat els fa de profilàctic per integrar-se a la catalanitat i acaben doblement desarrelats. L’atzucac més gran és econòmic: sovint, s’acaben creant guetos socials on les perspectives de progrés per als fills i nets dels immigrants més febles són nul·les, però la integració cultural els manté atrapats en l’únic país on poden pertànyer, i això alimenta grupuscles amb espirals d’alienació, radicalitat i violència, —primer a l’interior de les comunitats, i després enfora. És el que hem vist un cop i un altre a països europeus amb immigració, alguns dels quals ens porten dècades d’avantatge en això, i molt especialment a França, que són els campions de la dominació primer i l’exclusió després.

Una política d’immigració que tingui sentit és una política que descansa sobre principis polítics propis i no sobre mirar d’acontentar l’electorat cada cop més radicalitzat per l’extrema dreta. Tots els països que ho han fet han acabat empitjorant la seva societat i no ha canviat absolutament res del fenomen migratori. És un secret que ningú et diu: les polítiques anti-immigració de l’extrema dreta no funcionen quantitativament i empitjoren les coses qualitativament. Però ja en parlarem en altres articles.

Les coses que Orriols i els seus maquiavelets de pa sucat amb oli (els joves que li munten les campanyes) fan córrer dels musulmans s’han dit tota la vida de tots els contingents migratoris que han anat a països més rics a guanyar-se la vida —bruts, violadors, dropos, violents. I tots, amb el temps, entren a formar part del cos nacional, i amb el temps, la gent no es pot creure que es digués d’ells el que s’acaba dient dels nous immigrants. És un bucle. Partits com AC o VOX han existit a tot arreu i en realitat mai no han frenat cap d’aquestes tendències, a excepció de quan la cosa acaba en guerra i camps. I només temporalment, en perspectiva. La pregunta és a quin cos nacional s’integren. I aquí és on AC li està posant en safata al PSC i al PP de quedar-se políticament amb el que ja s’estan quedant nacionalment. Aquesta és la nostra realitat, agradi i no als maquiavelets.

Una política d’immigració que tingui sentit és una política que descansa sobre principis polítics propis i no sobre mirar d’acontentar l’electorat cada cop més radicalitzat per l’extrema dreta.

Res d’això, ni tampoc els set exemples del començament, nega que l’islam és una religió que exigeix, en la seva versió més ortodoxa, extremadament minoritària, comportaments que són il·legals. No és amb l’únic sistema de creences que passa, això, si som honestos. I és un dels problemes a gestionar de les societats pluralistes, és a dir, de les societats occidentals, que no només protegeixen la llibertat de les dones, per posar l’exemple que tothom em posa aquests dies. També protegeixen la llibertat religiosa i la llibertat de creença en general. Pel mateix motiu, posa uns deures de comportament a tothom, independentment de les creences. Perquè aquest és el valor occidental primer: jutgem la gent per les seves accions individuals, no per les seves creences o la seva pertinença a un grup.

Una altra qüestió són les costums i els valors amb què hom organitza la seva vida. A mi alguns valors centrals de l’islam no m’agraden. I em sembla normalíssim que a molta gent no li agradin. Fins i tot que els menyspreïn. O que els odïin. Odiar és legal. No ho recomano i és un problema polític de primer ordre, però és legal i ho ha de ser. Entenc que els delictes d’odi estiguin de moda, perquè hem conclòs que certs discursos condueixen a la violència i la discriminació. És justament del que s’acusa a Sílvia Orriols. De fet, és el que els d’Aliança acusen també als musulmans: d’un discurs que acaba en violència. Hi estic en contra, d’aquests raonaments. La llibertat d’expressió és més important, en aquest conflicte de drets. Matar el missatge mai no ha resolt cap problema, només l’agreuja. Tot el que diu Sílvia Orriols de l’islam em sembla execrable i dissenyat per encendre l’odi. Però crec que ho ha de poder de dir.

L’islam és una religió que exigeix, en la seva versió més ortodoxa, extremadament minoritària, comportaments que són il·legals. Però el valor occidental primer és que jutgem la gent per les seves accions individuals no per les seves creences o la seva pertinença a un grup.

Els valors de fons dels diversos islams els conec prou bé, dins dels límits de no saber àrab. No només els he estudiat, també els he ensenyat a la universitat durant anys, incloent-hi l’Acorà. I no només hi ha certs valors de l’islam que no m’agraden, cosa per altra banda irrellevant, sinó que penso que és el nostre deure, quan pensem que uns costums i valors són contraris a la nostra idea de bé comú o de llibertat, de dir-ho públicament i disputar en l’espai polític el límits de l’impacte de les creences en el comportament. Per això em sembla que la multa de la Generalitat a Orriols és un despropòsit, encara que sigui perquè relacionés l’Islam amb violacions en grup. Pel mateix motiu escric aquest article: el que diu s’ha de combatre. I posar-s’hi de perfil és de covards i oportunistes.

La cosa més visible que tothom esmenta és el lloc que les dones ocupen en el món musulmà —jo crec, que hi ha una part que és un pretext, perquè els que ho diuen sovint no són pas els campions de la igualtat de sexes i només treuen aquest tema quan es tracta de blasmar els musulmans com a grup, i mai no els preocupa fer pagar justos per pecadors i ja els va bé el broc gros. Per exemple, ja els va bé igualar la criminal situació de les dones a l’Afghanistan amb la noia que duu vel a Manresa. Ho hem vist a tota a Europa, això. Aquests partits fan ús de les conquestes que han combatut sempre per escudar la incomoditat i el fàstic que els fan les costums menys criticables dels musulmans.

Per altra banda, la reacció contra aquests costums és perfectament legítima. La preocupació per la normalització de comportaments contraris a les conquestes socials i culturals és un deure polític de tothom i fem bé de preocupar-nos per combatre-ho políticament. El relativisme radical només duu a la desintegració de la llibertat conquerida. Hem de poder fer això sense caure presos dels nostres pitjors dimonis, creient que endurint el missatge de manera general contra tots els musulmans solucionem un problema, quan en realitat l’agreugem i pel camí ens envilim, esdevenim injustos, indecents, i fem que la llibertat sigui més difícil per tothom, especialment per nosaltres. No podem negar l’experiència i el dol de qui veu la seva cultura erosionar-se o retrocedir però tampoc podem ser-ne presoners. Tots tenim el deure de treballar amb aquestes experiències, però tots som conscients que algunes d’aquestes experiències tenen massa biaix perquè serveixin de guia i explotar-les per als rèdits polítics és criminal i un mal negoci. Ens calen també les dades i el coneixement compartit per ser justos i destruir dels discursos que busquen excitar-nos la por i treure’ns llibertat.

La preocupació per la normalització de comportaments contraris a les conquestes socials i culturals és un deure polític de tothom i fem bé de preocupar-nos per combatre-ho políticament.

Al mig de tot això, hi ha les dones musulmanes en disputa. El codi de vestimenta de les dones musulmanes fa extremadament visible la discriminació. I en part, lluitar contra això és molt difícil: quina part d’aquest comportament és lliure i quina part és coaccionat? La coacció és il·legal, la submissió voluntària no. Quants dels nostres comportaments socials cauen dins d’aquest espectre entre voluntat i coacció? Aquesta és una pregunta que la nostra cultura es fa constanment. En un país com el nostre, on fins al 1978 una dona no podia obrir un compte bancari sense el permís del marit i on el divorci era il·legal, on la violència contra les dones a l’interior de la parella (15 assassinats de dones i 5 de fills en el que duem d’any —rècord—) o l’abús sexual a la feina són encara presents, on les feministes encara assenyalen les deficiències estructurals en igualtat i etcètera, la pregunta per les dones musulmanes no es pot fer com si fos un problema de l’islam només. En definitiva, estem tots, vulguem o no, dins d’aquesta conversa permanent, i no podem pretendre trobar solucions fàcils i automàtiques a la qüestió de la llibertat i la igualtat de les dones en casos com el dels musulmans. Per això és més fàcil dir: incompatible, i avall que fa baixada. Però no resol res. Sobretot perquè aquests comportaments no són tan diferents dels dels avis o besavis dels catalans actuals —l’avi de Sílvia Orriols, la barretina del qual ella duia orgullosa al Parlament el dia que hi va entrar, devia tenir una visió de les dones molt poc emulable. I també perquè els darrers 15 anys, hem fet una sèrie de canvis a una velocitat que en fa només 20 era impensable —i que generen moviments pendulars clars i ja veurem on van a parar. Una part del que odiem en els musulmans és el que odiem en nosaltres mateixos, —el que vam ser, el que vam creure, i el que hem reprimit dins nostre amb gran violència psicològica.

Tot això és un problema relativament nou per nosaltres. Com ho és el terrorisme. O com ho són els barris perifèrics de les ciutats de la Catalunya central, on s’hi estan creant guetos culturals i econòmics i on la presència dels immigrants musulmans es fa molt més visible que la dels llatino-americans, malgrat que hi són més nombrosos. O com ho són els casos de violència que els mitjans d’internet amplifiquen tant com poden per clicks. O com són els matrimonis forçats o les ablacions —i cal dir que són inacceptables i s’han de combatre amb tota la força de la llei i també que són del tot minoritaris a Catalunya dins de les comunitats musulmanes i fer-los servir per atacar-les en general només es pot fer des de la mala fe. O com ho són les costures esberlades dels serveis públics o de transport pel creixement demogràfic. O com és l’impacte en les escoles o instituts de, posem, Terrassa, on la immigració és majoria absolutíssima i el català gairebé inexistent.

No podem pretendre trobar solucions fàcils i automàtiques a la qüestió de la llibertat i la igualtat de les dones en casos com el dels musulmans. Per això és més fàcil dir: incompatible, i avall que fa baixada.

Tot això no fa l’islam incompatible amb els valors occidentals. Hi ha islams i hi ha musulmans que viuen i conviuen a Occident amb les mateixes dificultats que els altres. De fet, en són la majoria. Gent que ve a guanyar-se la vida i que no entén perquè han de tancar la botiga el diumenge si total ningú va a missa i els sortiria més a compte tancar dilluns, si de cas. Gent que té la mateixa relació pragmàtica amb les seves creences que tens tu. Fins i tot, gent que et parla dels seus compatriotes violents com una xacra que cal castigar i castigar sense miraments, perquè no acaben de veure això del valor occidental de la reinserció, exactament igual que els ideòlegs d’Aliança Catalana.

Tot això és complicat, però no incompatible. Incompatible vol dir que una cosa no hi pot ser si hi és l’altre. Per això la frase “l’islam és incompatible amb els valors occidentals” és una frase que, a banda de ser mentida, convida a l’odi i la violència, perquè si te la prens seriosament, l’única solució és expulsar o eradicar els musulmans d’Occident —o bé, eliminar Occident. És un tot o res.

Tota l’evidència que tenim és que es pot ser musulmà i viure a Occident en pau, sotmès a les tensions que les exigències culturals i socials de la nostra manera d’entendre les relacions humanes creen en la vida dels musulmans i la dels seus fills. Tota l’evidència que tenim és que existeixen versions de l’islam a tot Occident, profundes i genuïnes, que no són equivalents ni defensen cap de les aberracions que els tuits que em responien posaven com a exemple.

Hi ha islams i hi ha musulmans que viuen i conviuen a Occident amb les mateixes dificultats que els altres. De fet, en són la majoria.

També tota l’evidència que tenim és que ningú, tampoc els maquiavelets d’Aliança Catalana, es pren seriosament la frase d’Orriols — si ho fessin, anirien armats. La promouen només per excitar l’odi de l’electorat i treure’n rèdit — mentre, per exemple, promouen també un model econòmic que necessita de més, i no pas menys, immigració de baixa qualificació. Crec que tenen dret a fer-ho i que és el nostre deure combatre’ls amb idees. Ho crec perquè són els meus valors, que em penso que són força occidentals, i també perquè penso que és l’única manera de no acabar-ne presoners i resoldre els problemes sense caure ni en distorsions ni en desesperances.