Debatre amb Sílvia Orriols

Divendres havia de fer un debat amb la Sílvia Orriols a Vilafranca, però s’ha cancel·lat perquè ella se n’ha desdit. Un grup d’activistes independentistes que organitzen debats i conferències des de fa anys van convidar-me a un debat amb ella, amb el benentès que ella havia acceptat. Hi havia part del món social i polític d’aquests activistes que s’oposava a què la diputada Orriols fos convidada, però aquests valents creien que és fonamental que parlem de la immigració amb les persones que estan fent carrera política amb la immigració. No hi puc estar més d’acord.

Al cap d’unes setmanes em van comunicar, però, que ella se n’havia desdit perquè no la beneficiava en res tenir aquesta conversa amb mi. Escric aquesta entrada per argumentar que sí que la beneficia, però potser no de la manera que ella es pensa, o que tots tendim a pensar, i també em beneficia a mi, però no de la manera que tendim a veure aquestes coses —o no només.

La majoria de gent concebem els debats com una competició en què un guanya i l’altre perd. Però penso que és un error. En part, ho veiem així perquè projectem en els líders polítics els desacords que tenim a la nostra vida quotidiana. De vegades, un desacord menor —el veí que llença les escombraries a deshora— en realitat reflecteix un desacord major —una idea de civilització— que atribuïm a generalitzacions —és d’una altra cultura. Al final, el que volem dir és que tenim idees de justícia diferents, i que aquestes idees de justícia són diferents per raons estructurals: identitàries, de classe, de creença, d’origen. Però aquestes converses que semblen menors i que en realitat són majors ens costa tenir-les. D’alguna manera, deleguem aquests conflictes en els debats públics, i esperem d’aquests debats que hi hagi un guanyador i un perdedor. Esperem, més concretament, que la nostra posició guanyi amb la mena d’arguments que ens permetin o que ens estalviïn a nosaltres defensar les nostres posicions quotidianes.

Però fins i tot abans que guanyar, el que esperem d’aquestes converses és que l’altre ens tracti amb respecte. Quan dic “respecte” però, no em refereixo simplement a una amabilitat de les formes. Les formes amables són només maneres d’indicar que tenim un respecte més profund —o de fer-ho veure, almenys. El que volem és que l’altre es comporti —ens parli— com si les nostres idees tinguessin valor. Que el raonament que ens porta a tenir un desacord és un raonament legítim, que cerca la veritat o la justícia o el bé, o una bona vida.

Projectem en els líders polítics els desacords que tenim a la nostra vida quotidiana.

Així, és comú entendre els debats com el de Vilafranca com una oportunitat de comprovar com uns professionals se’n surten d’articular idees similars a les nostres. Com reacciona “l’enemic”? És capaç de refutar-les? Com reaccionen uns i altres quan se’ls refuta o quan ho sembla? És una manera d’imaginar-se la conversa rellevant en l’àmbit institucional, en un Parlament, per exemple, o en un despatx tancat, com una mena de projecció de les preocupacions diàries i les converses diàries que tots tenim. Són les converses que tenim per tal de negociar amb els altres i amb nosaltres mateixos les coses que ens importen, les preguntes existencials de la vida: decisions laborals, com educar els fills, casar-te o separar-te, mentir o dir la veritat, etc.

Per què dic que ens equivoquem quan veiem un debat públic com si fos només una competició de guanyar o perdre? En realitat, tots intuïm que això no és tot el que està en joc. Intuïm que una conversa lliure, la conversa en què cadascú pot dir realment el que pensa, és l’única manera d’arribar el més a prop possible de la veritat. Només en l’acte de donar-se raons i de refutar-les de manera seriosa es produeix la mena d’intercanvi que fa possible, per part dels dos actors implicats, un descobriment nou, més clar, de la veritat. Les converses importants a la vida les volem exactament així: demanar-te per casar o dir-te que ens hem de divorciar, una entrevista de feina, demanar diners a un amic. Per això ens molesta quan al Parlament sembla que hi hagi només un plató per dir coses que ningú escolta, cadascú insistint en els seus eslògans. En canvi quan de tant en tant es parlen els uns als altres de veritat, ens agrada i ho viralitzem: creiem que allà hi ha alguna cosa de valor, encara que ho expressem a través de paraules com “morbo”.

Així, és comú entendre els debats com el de Vilafranca com una oportunitat de comprovar com uns professionals se’n surten d’articular idees similars a les nostres. Com reacciona “l’enemic”? És capaç de refutar-les?

Un dels problemes més importants que té ara mateix la política catalana és que ningú parla amb Sílvia Orriols. Només parlen a la Sílvia Orriols, però no amb. I La il·lustre senyora diputada Sílvia Orriols és una representant pública. Les seves idees representen les idees de cent mil persones. A diferència de nosaltres, amb aquestes 100.000 persones n’hi ha prou com per què el que la senyora Orriols diu hagi de ser consignat oficialment en documents per a l’arxiu de la conversa pública. No parlar directament amb ella és menysprear-la i menysprear les idees dels que la voten. És negar-los la igualtat, és negar-los la llibertat d’expressió —no en el sentit legal, no en el sentit que un estat evita que puguis dir el que penses: això no li ho nega ningú—, sinó en el sentit moral, en el sentit de promoure que tothom pugui parlar amb la màxima sinceritat possible.

Encara més, no parlar amb Sílvia Orriols és hipòcrita. En realitat, és impossible no parlar-hi, igual que és impossible no parlar amb totes les idees representades a les institucions. Tothom està parlant sempre contra Sílvia Orriols, i contra d’altres, però a diferència dels altres, ho fan dissimuladament, indirectament, simbòlicament, fins i tot silenciosament —o no és el silenci una manera de dir coses contra algú que ens ha fet mal? Des del moment que Orriols ha entrat al Parlament, —de fet des que va ser regidora a l’ajuntament de Ripoll ara fa 7 anys i tothom va veure que podia ser la cara visible de les idees que sobre la immigració i l’islam estaven creixent per tot Europa—, tothom hi ha estat parlant d’una manera o altra. L’únic a què renuncia tothom és a refutar-la i a deixar-se refutar per ella.

No parlar directament amb ella és menysprear-la i menysprear les idees dels que la voten.

El meu argument és que aquesta negació de la paraula la perjudica a ella, tot i que no pel que sembla, però també ens perjudica a tots els altres. La perjudica a ella perquè sense accés a una conversa sincera amb gent que et vol refutar, no pots créixer ni arribar el més a prop possible de la veritat. Sobretot, dic, ens perjudica a nosaltres exactament per la mateixa raó: perquè les nostres idees, sinó es confronten amb els seves, si no ens encarem amb les seves preguntes i objeccions, no tenen la capacitat d’acostar-se a la veritat. Però tenen por, tenen por que si la confrontem, arrossegui més gent al seu bàndol perquè reconèixer-la com a igual sembla que sigui validar les seves idees. Ens trobem en un cul-de-sac: necessitem confrontar les idees però només ho podem fer normalitzant-les.

Idealment, en un debat, ens convenceríem uns als altres, però ja sabem que això, en política, és molt difícil que passi. Però fins i tot si no ens convencem, una conversa sincera sobre els desacords ens fa millors als dos interlocutors perquè refina les nostres idees, les fa més robustes, encara que es constati que no hi ha acord possible, i també les fa més limitades. Costa molt viure contra una cosa de la que estàs realment convençut, o a favor d’una cosa de la que estàs del tot dissuadit.

Des del moment que Orriols ha entrat al Parlament (…) tothom hi ha estat parlant d’una manera o altra. L’únic a què renuncia tothom és a refutar-la i a deixar-se refutar per ella.

Crec sincerament que sóc l’únic polític català —si és que se’m pot dir polític quan no tinc cap representació institucional ni hem convençut prou gent que les nostres idees mereixen representar-los— que es pren seriosament les idees de la Sílvia Orriols, que les vol refutar sincerament, i que està obert a ser refutat per elles obertament, davant de tothom. Crec que això és una cosa bona per a mi, però sobretot per a ella, especialment quan se li aplica el “cordó sanitari” que és un intercanvi gairebé comercial que no crec que la perjudiqui propagandísticament. Al contrari, la revesteix de singularitat i la fa més coneguda. Li donen visibilitat com a “monstre” com a “l’altra” a canvi de no adreçar mai els seus arguments.

Ja entenc que això justament és el que fa que ella digui que no la beneficia parlar amb mi. Perquè em dona visibilitat a costa de la seva. Té raó. Posa les seves idees en perill, la seva imatge en perill de ser refutada i a sobre, si me’n surto ni que sigui una mica, jo guanyo capacitat de representar el contra-argument a les seves idees. Accepto aquest argument perquè és l’argument de la representació i d’alguna manera m’obliga a dir-me a mi mateix, amb tota la cruesa possible, que ens hem de guanyar el dret a formar part d’aquesta conversa a les urnes, perquè amb 14.000 persones no n’hi ha prou. Entesos. Ens haureu d’ajudar a ser-hi, si creieu que aquesta conversa val la pena.

I tammateix, res d’això impedeix dir que un temperament que evita la conversa per no visibilitzar un adversari petit és un temperament que tendeix a degradar-se, perquè només creixem a través de la conversa oberta i franca sobre els desacords. Indica que és la mena de líder que arribat el cas que tingués poder, quedaria atrapada en la teranyina d’imatges i contra-imatges amb què es mou el poder quan no vol fer res. Potser és per això pel que la voten, no vull prejutjar, perquè digui coses bèsties però no les faci realment mai.

Però crec que ens hauria d’interessar la mena de política que es preocupa de les coses de veritat, i per això crec que aquesta conversa beneficia Sílvia Orriols: li suposa un reconeixement d’igualtat, a ella i als seus votants, en allò que realment importa, que és el conjunt de respostes que ella i els seus votants donen a les preguntes més fonamentals de la vida, individual i comuna. I els proveeix amb el bé més preuat d’aquesta igualtat: algú disposat a refutar-te seriosament, agradi o no. Potser que siguem nosaltres, uns extraparlemantaris, uns mers ciutadans activistes, qui li ofereixin aquesta igualtat, aquesta refutació, no val gaire per a la senyora diputada. Però ara mateix no hi ha ningú més.

(…) arribat el cas que tingués poder, quedaria atrapada en la teranyina d’imatges i contra-imatges amb què es mou el poder quan no vol fer res.

I aprofito per dir que s’equivoquen. Junts, ERC i la CUP haurien d’estar debatent sense parar amb AC, i entre ells també. No ho fan perquè la teoria de la comunicació diu que importa més que ella estigui al centre que no pas les idees que s’hi debaten. Potser sigui cert a curt temini, però a llarg termini només te’n sortiràs si saps tenir i fins i tot ser una resposta al que diu Orriols, i no pas amagant-la i esperant que no creixi més. Però no volen créixer, aquests partits, i es pensen que en tenen prou de perjudicar-la. I per això sé que està tothom tranquil perquè creuen que han trobat la manera que mai no acabi de passa res. En realitat ens perjudiquen a tots els altres, perquè li donen cada cop més poder, però sense cap correció, sense cap increment de saviesa. Jo la vull derrotar políticament, crec que és crucial plantar-hi cara, i per això estic disposat a buscar lliurement la veritat en conversa amb ella i a perdre la suposada competició.

Per això crec que també beneficiaria els espectadors d’aquest debat, i a la societat en general, encara que ni s’assebentessin de la conversa. Perquè aquest desacord no és entre una senyora diputada i un ciutadà que aspira a fer política, és un desacord de fons sobre com hem de parlar i prendre decisions en un dels temes més centrals de la nostra vida comuna.

Serveixi aquest text com a argument per dir que us equivoqueu rebutjant aquest debat, il·lustre senyora diputada Orriols.