Guerra judicial de desgast a l’escola: l’últim precedent abans de la sentència del 25% de castellà

Fa setmanes que els mitjans de comunicació ens recorden que la sentència del Tribunal Constitucional sobre el model d’immersió lingüística és “imminent”, tot i que no acaba d’arribar. En aquest impàs, és interessant recordar que l’abril d’aquest any ha tingut lloc, sense una reacció remarcable de la comunitat educativa, els partits i les institucions, una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que estimava parcialment un recurs de l’Asamblea por una escuela bilingüe de Cataluña. Ni tan sols els mitjans se’n van fer un gran ressò.

La decisió del TSJC anul·lava parcialment les instruccions educatives del Departament d’Educació de Catalunya, derogant-ne les disposicions que excloïen completament el castellà com a llengua vehicular, i establint nous precedents per a la revisió judicial de les directives administratives en matèria d’educació. Alguns exemples d’aquestes disposicions anul·lades són l’establiment del català com a llengua vehicular exclusiva “a tot Catalunya, excepte a Aran”, la designació del català com a “llengua de la institució i, per tant, llengua d’ús habitual en tots els espais del centre”, i els objectius de formació cívica dirigits a “formar una ciutadania catalana identificada amb una cultura comuna en què la llengua catalana esdevingui un factor bàsic d’integració social”. Ho expliquem una mica més endavant en aquest article.

La decisió del TSJC anul·lava parcialment les instruccions educatives del Departament d’Educació de Catalunya, (…) establint nous precedents per a la revisió judicial de les directives administratives en matèria d’educació.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

La relació entre ambdues sentències no és casual: la de l’abril atacava precisament els Documents per a l’organització i la gestió dels centres del Departament d’Educació, que eren les instruccions administratives derivades de la llei i el decret del 2022 que ara el TC haurà de jutjar. És una estratègia judicial perfectament orquestrada: primer, es deslegitimen les instruccions administratives, després, previsiblement es tombaran les lleis de protecció, i, finalment, s’imposarà el 25% de castellà sense resistència legal possible. La sentència de l’abril no només anticipa un patró de capitulació per part de la Generalitat —defenses tèbies, arguments tècnics febles, acceptació final—, sinó que també legitima l’Asamblea por una escuela bilingüe com a actor jurídic amb prou eines com per exigir el compliment immediat de la resolució judicial que faci caure la legislació catalana.

La resolució del TSJC de l’abril, forma part d’un seguit de moviments de persecució judicial contra el model d’escola catalana, és a dir, l’escola com a bastió primari de manteniment de la llengua catalana i, per tant, de la nació. L’escola és un dels punts sensibles a disputar-se en un procés d’uniformització i lluita per la sobirania d’una nació. És l’espai on cal assentar les bases socioculturals que permeten una pertinença i un arrelament nacionals, amb la llengua com a punt central del procés. Per tant, cal entendre aquesta lluita constant de les forces espanyolistes (administratives i de la societat civil) contra el model d’escola catalana com un atac frontal contra la mateixa idea de catalanitat i, sobretot, contra la minvada sobirania que li resta, a hores d’ara, a la Generalitat de Catalunya.

De què es queixava, l’Asamblea por una escuela bilingüe de Cataluña al recurs que el TSJC ha estimat parcialment? Primerament, pel que fa a les directrius sobre els Projectes Lingüístics de Centre (PLC), considera que al document s’exclou el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament, dret reconegut jurisprudencialment. També argumenta que es dota de preferència al català i l’aranès respecte del castellà.

L’escola és un dels punts sensibles a disputar-se en un procés d’uniformització i lluita per la sobirania d’una nació.

Pel que fa a l’ordenació de les activitats educatives fora de l’àmbit lectiu d’ensenyament de la llengua, la demandant sosté que també s’hi exclou el castellà. Es fa referència a activitats extraescolars, servei de menjador, comunicacions entre membres de l’equip docent i de gestió del centre, etc. Argumenten que la raó al darrere d’aquesta exclusió és “privar els alumnes d’una educacio basada en el respecte als principis democràtics de convivència, un dels quals és la igualtat entre llengües oficials”.

En el recurs també apunta contra el règim d’acollida. Considera una discriminació que es plantegi una atenció individualitzada només en castellà. Aquest fet demostra, segons la demandant, que s’exclou el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. Sosté que el Departament vol reforçar l’atenció individualitzada en castellà perquè els alumnes nouvinguts no tenen garantit l’aprenentatge d’aquesta llengua dins de l’aula.

Finalment, argumenta que l’ordenament educatiu que defensa el Departament en aquests documents, establint-ne les línies estratègiques i objectius generals, respon a un projecte polític partidista.

Aquests van ser els arguments del recurs presentat, però i la Generalitat? Quins arguments de defensa fa servir? És la part que em sembla més significativa i interessant de tota la sentència. La defensa del Departament d’Educació es basava en negar completament l’acusació principal de la demandant: que les seves instruccions excloïen el castellà com a llengua vehicular a les escoles. Primer, van utilitzar arguments tècnics per intentar desqualificar el recurs (al·legant que arribava fora de termini i que la demandant no tenia legitimitat per presentar-lo). Sobre el fons de la qüestió, el Departament argumentava que el castellà no quedava exclòs de l’ensenyament català i es refugiava en dues justificacions: d’una banda, la normativa vigent ja ho garantia, i de l’altra, cada centre tenia autonomia per a gestionar les seves decisions lingüístiques. En essència, el Departament es rentava les mans i passava la pilota: la responsabilitat recau en les lleis aprovades pel Parlament i en les decisions dels propis centres educatius. Però el paper ho aguanta tot fins que no ho aguanta: les lleis que molesten Madrid acaben tombades pels tribunals, i els centres educatius porten massa anys sense un lideratge clar per part d’un Departament que els hauria d’estar protegint.

[L’Asamblea por una escuela bilingüe de Cataluña] sosté que el Departament vol reforçar l’atenció individualitzada en castellà perquè els alumnes nouvinguts no tenen garantit l’aprenentatge d’aquesta llengua dins de l’aula.

El resultat de tot aquest intent de batalla no ha sorprès ningú. En dic intent perquè, clarament, la Generalitat no vol encarar el conflicte en cap moment i es dedica a fugir d’estudi tant com li és possible, com acabo d’exposar. El Tribunal admet els arguments cabdals de la demandant (recordem, l’Asamblea Bilingüe) i només li rebutja la qüestió en què més se li veuen les costures en l’argumentació, l’atenció individualitzada de l’alumnat en règim d’acollida. La idea general del castellà exclòs i no garantit en el sistema educatiu català és clarament acceptada i s’obliga, novament, la Generalitat de Catalunya a recular i modificar la seva pròpia normativa, per satisfer els desitjos de les forces espanyolistes que sotogovernen, de facto, aquest país.

En essència, el Departament es rentava les mans i passava la pilota: la responsabilitat recau en les lleis aprovades pel Parlament i en les decisions dels propis centres educatius.

El que ens hauria de preocupar d’aquesta nova Sentència no és què pensa de l’escola catalana l’Asamblea por una escuela bilingüe de Cataluña, ni tan sols els arguments estimats pel Tribunal. El que és més desesperançador de tot plegat és el galdós paper que, un cop més, exerceix la Generalitat de Catalunya. La màxima expressió d’autoritat sobirana d’aquest país decideix, un cop rere l’altre, amagar el cap sota l’ala, negar el conflicte malgrat les conseqüències d’aquest siguin cada cop més visibles, i ajudar a bastir els arguments de l’enemic, posant-se la bena abans de la ferida amb l’absurda esperança de que, així, Espanya ens deixi fer. No s’ha entès, encara, que els pals que et regalarà l’Estat en cap cas els triaràs tu. Per molt que rebaixis el to, el contingut i les expectatives de ser un país mínimament normal, Espanya t’estarà esperant a la reraguarda, disposada a atacar en el moment que considerin oportú i que s’hi adigui més a la seva estratègia. Perquè sí, ells tenen estratègia a curt, mitjà i llarg termini.

La idea general del castellà exclòs i no garantit en el sistema educatiu català és clarament acceptada i s’obliga, novament, la Generalitat de Catalunya a recular i modificar la seva pròpia normativa.

Ara, amb la Generalitat comandada pel PSC, veiem que el Departament d’Educació corre a assegurar que aquesta Sentència està sent aplicada, de facto, amb les noves regulacions normatives pacificadores. Però és important no oblidar que els camps sembrats d’autonomisme i de pau imposada pels quals passegen els socialistes amb orgull, han estat abonats prèviament per forces suposadament independentistes. Governs que, sobre el paper, tenien com a objectiu mantenir la nació en allò que és cabdal per a la seva pervivència: la llengua i la identitat. Però ja sabem que la seva mirada estava posada en estratègies personals, no de país; en mesures que permetessin salvar els mobles a expenses, si calia, de la dignitat del poble català. Ara hem vist que ho hem perdut tot, els mobles, la dignitat i el poder.

La màxima expressió d’autoritat sobirana d’aquest país decideix, un cop rere l’altre, amagar el cap sota l’ala, negar el conflicte malgrat les conseqüències d’aquest siguin cada cop més visibles, i ajudar a bastir els arguments de l’enemic.

Al mateix temps, poques setmanes després que es fes pública aquesta sentència de l’abril, el Govern de la Generalitat signava públicament el Pacte Nacional per la Llengua. Aquest Pacte, que neix del govern anterior comandat per Esquerra Republicana, vol explicitar una idea de país, un consens social: cal actuar per salvar la llengua. Més enllà que les propostes són insuficients en contingut i forma (llegiu què en pensem aquí), resulta paradoxal que mentre el Govern promet actuacions de país per promoure la llengua i frenar-ne la davallada en l’ús i coneixement, el Departament d’Educació faci front a les embestides judicials contra el català a l’escola d’una manera tan tèbia i complaent. És més, una de les qüestions que més trontolla del Pacte Nacional per la Llengua és, precisament, que evita encarar la problemàtica judicialitzada que viu la llengua en l’àmbit educatiu.

És important no oblidar que els camps sembrats d’autonomisme i de pau imposada pels quals passegen els socialistes amb orgull, han estat abonats prèviament per forces suposadament independentistes.

Però, alerta, perquè no està tot perdut. De les derrotes i les traïcions més doloroses sorgeix una força motora de lluita i resistència. No és casual que d’ençà l’aparició d’Alhora i el seu discurs centrat en la nació i en la llengua, s’estigui tornant a parlar del model d’escola catalana de manera crítica. Que partits, associacions i societat civil comencin a qüestionar la salut de la sacrosanta immersió lingüística. i en qualsevol cas que els debats sobre la doble xarxa educativa siguin plantejats com a sans i naturals per fer créixer el país.

D’ençà l’aparició d’Alhora i el seu discurs centrat en la nació i en la llengua, s’estigui tornant a parlar del model d’escola catalana de manera crítica.

Abans de parlar d’independència, cal centrar-se en refer la nació, salvar el dret dels catalans de poder parlar la seva llengua amb normalitat i recuperar la sobirania de les nostres institucions. Només amb aquests pasos previs serà possible aixecar un nou projecte independentista, amb nous lideratges i que incorpori l’aprenentatge més important que hauríem d’extreure dels anys de Procés: el conflicte nacional és l’estat natural en un país ocupat, i que sempre serà millor excedir-se en l’atac que no en la defensa quan el teu adversari té una estructura de poder molt més potent que la teva.