Guanyar temps

Vols votar sí. El partit necessita temps. Una mica de tranquil·litat. Fer un congrés. Refer la direcció. Repensar les prioritats. Netejar-lo de les dinàmiques tòxiques dels darrers anys, conservar els guanys polítics, de discurs, d’experiència guanyada. Saber en què s’estan invertint els recursos i amb quins futurs lideratges compta. Mirar a banda i banda i veure la nova gent que el partit ha atret en els darrers 10 anys i aixecar-lo amb ells.

A més, quina alternativa hi ha? No surten els números per un govern nacional. Hi ha gent que et diu que ho feu per destruir Puigdemont (qui, per altra banda, va dir que plegaria si no era president i tu no t’ho has cregut ni un minut). Però tot i que tu no ets dels que nega que si la direcció d’ERC pogués, voldria fer desaparèixer Puigdemont, ERC en realitat no està en disposició ni de matar-lo ni de salvar-lo. I tu ets dels que en part entens que el vulguin defenestrar, perquè has vist amb els propis ulls com alguns postconvergents tracten la gent d’ERC com si sempre haguessin de ser-ne subalterns —ni se n’adonen, els surt de dins, li vas dir a la teva cunyada puigdemontista un dia que discutíeu—, saltataulells, el servei, la minyona, tot això que diuen quan porten dues copes.

A més, tens raons polítiques. Els de junts són molt bons fent Consells per la República i movent Laura Borràs per les sales que abans s’omplien amb les territorials de l’ANC com si fos la geganta de la Festa Major, però en realitat, mai no han volgut arriscar res real per fer la independència, ni ser sincers amb la gent sobre quina feina no s’havia fet encara per poder-la fer. Volen els vots de l’independentisme i prou. Tu estàs d’acord amb Junqueras i Rovira, quan encara s’entenien, i deien: ei, hem de conquerir la universitat, i els sindicats, i els espais de socialització dels joves. Ei, hem de fer entendre la gent que amb la llibertat nacional es viurà millor, i no cal fer discursos essencialistes, folklòrics, molt nacionalistes. Cal un punt de modernitat, de polítiques socials, d’obertura a les noves realitats socials i culturals del món que ve. Altrament serem un partit de vells i de nostàlgia. Potser penses ara que cal una mica més de radicalitat nacional, però la base és aquesta, penses.

Per tant, sí, no dependre dels posconvergents, no ser els seus subordinats, no estar atrapats en els discursos que ells i la seva premsa amiga dissipen per tot arreu és una necessitat política —po-lí-ti-ca, dius, amb un punt d’èmfasi— i això ara mateix passa per jubilar Puigdemont —amb tots els honors, això sí—, que és l’home que ha embolicat la troca i que no ens deixa avançar amb aquesta actitud Braveheart mentre té en Xavier Trias i Turull els seus escuders, i etcètera. Vull dir que tu no ets dels que diuen, no, no, cap problema amb Puigdemont. No ets idiota, dius.

Però també cal dir les coses com són: ara mateix ERC no està en disposició de matar ni de salvar Puigdemont. No és aquest l’escenari. Junts ho planteja implícitament així perquè els interessa, però és una fantasia. Si ERC pogués dir: doncs anem a eleccions. I, no sé, posem que perd 2 o 4 diputats. Que Junts en guanya 6. I que la CUP puja no se sap per quin miracle. I posem que AC no es dispara o el que sigui. I resulta que hi ha números potencials per fer un govern nacional, encara que el lideri un Puigdemont amnistiat. Aquí hi hauria un debat i tu segurament diries: ei, pensem-nos-ho. Podem entrar a govern, refer l’espai, guanyar temps, el país sencer, i que la nostra més gent més capaç pugui fer la feina bé. Etc. Però aquest no és l’escenari. Si anem a eleccions el resultat serà el mateix, potser amb una ERC una mica més afeblida i un Junts una mica més enfortit, però les forces nacionalistes catalanes no sumaran i el PSC tornarà a ser el guanyador però amb més força per negociar –segurament fins i tot amb Junts, que mai no paga uns preus tan alts com ERC. I aleshores què? Eleccions indefinides fins que Illa tingui majoria absoluta?

La realitat és la que és. No és només que ERC hagi perdut les eleccions. Les ha perdudes l’independentisme sencer. Segurament les culpes estan repartides a parts iguals entre Junts i ERC, que porten una legislatura i potser dues, llançant-se ganivetades una darrere l’altra. Totalment enfocats en destruir l’altre. I mira, hem guanyat tots dos, penses: hem matat l’altre. Mentrestant, la CUP s’ha clavat la ganivetada a ella mateixa. Ells són així. Si fossis guionista del Polònia faries aquest gag. Una gran baralla a dos i els de la CUP llançant el ganivet a l’aire i clavant-se’l als ulls. Tots morts al final, com Romeu i Julieta.

Però esclar, una cosa és dir això. Una cosa és dir: mira, aquest és l’escenari i investir Illa té costos (que no són els costos de tot el fracàs de l’independentisme, com els de Junts pretenen encolomar-nos, penses, com sempre, amb el seu soroll), i una altra cosa és el que ens està venent la direcció. I aquí hi ha el pols real del teu dubte.

Tu també tens els teus contactes. El PSOE està dient als periodistes de Madrid que ningú pot dir que estiguin enganyant ERC amb el pre-acord. Que és ERC qui tria no traslladar els límits de l’acord a les bases. És cosa de la direcció d’ERC. Et fa una mica de vergonya aliena que menteixin d’una manera tan descarada. Et tracten exactament com porten anys dient a les reunions a porta tancada que els de Junts tracten a la seva militància: com ovelles a les que cal enganyar. Com si tots fóssim figurants de Good Bye Lenin però en realitat els enganyats són els figurants, i els protagonistes són els que saben la veritat. Tothom sap que no hi haurà concert. Tothom sap que la política lingüística del PSC serà la de la degradació de la llengua. Etcètera.

Si traslladessin la veritat a les bases, les bases ho entendrien. Si ets honest, et respondrem amb honestedat, penses. És un moment greu del partit. Som gent complexa. Entenem les raons. Estimem el partit i creiem que malgrat la derrota, val la pena tenir esperança. I podem tenir les converses serioses sobre les coses tal com són. Això hauria de ser Esquerra, penses. Però ens estan venent una política que fa sentir idiota. I no ho som.

Hi ha una altra cosa que et fa pujar la mosca al nas. Si llegeixes l’acord, sembla un acord per entrar al govern, amb tres conselleries. Aquesta de política lingüística, la d’hisenda, per negociar el nou cafè per a tothom (o el negociarà el PSC amb el PSOE?), i una de les que implica tenir-hi molt de personal: educació, interior o sanitat. Però se’ns diu que no entraran a governar. Fa sentit, si penses que aquesta direcció està de sortida. Però darrere ve una generació de gent que ha estat formada els darrers 10 anys, a govern, i que demana pas i que vol governar. Sembla un document per fer un tripartit. I mira, tu pots llegir els tuits de Junqueras com una crítica o com un suport al sí, però quan diu que cal ser vigilant perquè el PSC compleixi l’acord, què hi ha de més vigilant que entrar a govern?

En tot cas, si et planteges votar sí en aquests termes, aleshores en aquests mateixos termes pots pensar quins són els costos, no només per ERC, sinó pel país. Parlar del Tripartit t’ha fet recordar que si Illa governa, serà el primer cop —el primer cop— en tota la història dels governs democràtics de Catalunya, abans o després de la guerra, que hi ha un govern sencer sense cap força nacionalista catalana. El PSOE tot sol. I no qualsevol PSOE: Salvador Illa, la versió més espanyolista del PSC, sense Maragalls, Castells, Turas.

I mira, ens podem fer les cabòries que vulguis sobre nacionalitats, essencialismes i tot el que vulguis. A ERC en sabeu un munt, d’això. Però l’Aragó porta 50 anys votant PSOE i PP, i al País Basc i a Catalunya sempre hi ha hagut la possibilitat d’una majoria nacionalista catalana (o basca) o, almenys, un govern que hagi necessitat nacionalistes catalans (o bascos). Els bascos i els catalans han votat partits nacionalistes sempre. Una nació és aquesta voluntat expressada en el temps, com a mínim. I per primer cop, això no passarà. Això et fa venir ganes de votar “no”. O almenys d’entrar al govern.

També penses que el fet que no hi hagi aquesta majoria nacional per primer cop ha de voler dir alguna cosa. Sobretot de com de malament s’han fet les coses. I tindrà costos. Que ningú no et digui que un govern del PSOE d’Illa no tindrà costos. Polítiques lingüístiques espanyoles per defecte, una concepció de què és la Generalitat explícitament assimilacionista, la nacionalització espanyola de tots els que immigren, etcètera. El primer que farà Illa, penses, serà convidar el Rei al nou Saló Sant Jordi. Amb els vots d’ERC.

En fi, i pel partit, bé, sí, dius, guanyarem temps. Però després què. Illa segur que tindrà problemes per governar. ERC no podrà aguantar-li el govern, perquè voldrà fer coses massa espanyolotes. Arribarem a unes eleccions anticipades i ERC quin discurs tindrà —això ja ens va passar amb el tripartit, dius. No tindràs discurs: ui, sí, Illa no. I si Illa fa quatre coses socials no gaire diferents de les que tu faries però amb espanyolisme banal? En què es diferenciarà això del nostre ampliar la base? Serà un govern on Rufian i Tardà se sentirien còmodes? Què tindrem, 12 escons? 10? I a canvi de què? I els altres, els de Junts, què faran? Donar suport a Pedro Sánchez fins quan? “Ara crec que em vaig equivocar donant-se suport i te’l retiro.” És complicadíssim fer això.

És un escenari polític difícilíssim per l’independentisme i pel país i en comptes de tenir aquesta conversa, que és fonamental per la propera dècada, m’esteu venent unes flors i violes que tots sabem que són mentida. I aleshores, penses, si no tenen escrúpols ara, és que no els han tingut mai? Tota la cosa estratègica i la negociació que ens heu venut —et dius— què era? Era només perquè ells necessitaven sortir de la presó i remenar les poques cireres que havien aconseguit després d’anys de ser la minyona, el servei, el salta-taulells?

Tristament, la manera com han plantejat la pregunta s’explica millor pensant així que pensant com un militant honest d’Esquerra. I aquest és el problema, aquest és el problema que tens amb aquesta consulta. Que entens per què voldries votar que sí amb les mateixes raons que creus que ha arribat l’hora de fer net, i començar de zero.