Europa es rearma: i els catalans, què?

Els treballadors acomiadats de l’agència americana pel desenvolupament internacional (USAID) surten de les seves oficines amb capses de cartró als braços i llàgrimes als ulls. Els plafons de votació de l’Assemblea General de l’ONU mostren, amb llums vermells, que els Estats Units d’Amèrica s’han oposat, juntament amb Rússia, Bielorússia i Corea del Nord, a una resolució de l’ONU proposada per Ucraïna en el tercer aniversari de l’inici de l’ofensiva russa. Trump assegura una vegada i una altra que transformarà Gaza en un ressort mediterrani, comprarà Groenlàndia i annexionarà el Canadà com a 51è estat.

Totes aquestes imatges, i moltes d’altres amb què ens llevem cada matí des de fa un mes i mig, volen dir una mateixa cosa: l’ordre mundial que havia prevalgut des del final de la Segona Guerra Mundial està trontollant violentament. L’aliança atlàntica que formaven els Estats Units i els principals països europeus (la Gran Bretanya, França, Alemanya), juntament amb el Canadà i Austràlia, s’està esquerdant davant nostre a una velocitat prevista per pocs. L’elit política europea, liderada pel primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president francès, Emmanuel Macron, està acceptant a marxes forçades que la dependència militar dels Estats Units ja no és sostenible. No és sostenible si volen una Europa on els països que fan frontera amb Rússia no esdevinguin, per la força, dictadures satèl·lit d’un cap d’estat autoritari, ultraconservador i imperialista com Putin.

Què n’hem de fer, de tot plegat, des de Catalunya? Com hem de pensar-hi? La veritat és que, d’entrada, costa, per una raó evident: no som un estat. A priori, no tenim cap eina de poder que sigui rellevant pel que està passant. Sembla que ens haguem de resignar a analitzar el que fan els altres. O encara pitjor, que haguem de pensar la situació a través d’Espanya. Però si aspirem a ser un estat, hem de poder articular un discurs seriós, nacionalment auto-centrat, sobre el món, especialment en moments com els que estem vivint. A continuació, esbosso dues idees en aquesta línia.

La primera idea té a veure amb el nostre posicionament respecte l’ordre que trontolla i l’ordre que s’entreveu. L’ordre que trontolla ha estat basat en la coincidència d’interessos entre els EUA i la Unió Europea (o la majoria dels països que la integren), tenint en Rússia un clar antagonista abans i després de la caiguda de la URSS; en organitzacions humanitàries i diplomàtiques de tota mena finançades majoritàriament pels Estats Units; en el desplegament militar dels americans per tot el món, per garantir abastiment energètic i material, i per imposar condicions a estats més febles. Aquest ordre ha permès a Europa reduir gairebé al mínim la despesa militar, i alhora viure un període de pau (Pax Americana, n’han dit alguns) gairebé sense precedents. Els estats-nació europeus han après a viure en pau i s’han erigit en protectors de la majoria dels drets humans. Això sí, les nacions europees sense estat, com la nostra, segueixen sent oprimides amb més o menys violència, en molts casos se’ls nega el dret a l’autodeterminació, i alguns dels drets humans dels seus integrants, com són els drets lingüístics, són potinejats sense miraments ni ningú que els protegeixi. Per dir-ho ràpid, la Pax Americana ens ha anat bé com a individus, però no ens ha servit de gaire com a poble.

La dependència dels EUA no és sostenible si volen una Europa on els països que fan frontera amb Rússia no esdevinguin, per la força, dictadures satèl·lit d’un cap d’estat autoritari, ultraconservador i imperialista com Putin.

L’ordre que s’entreveu, o que pot acabar sorgint de la segona presidència de Trump, és menys net (sobretot pels europeus). Els EUA sembla que estan apostant per un món d’influències geopolítiques, en què ells s’ocupin de les Amèriques, Rússia faci el que vulgui amb l’est d’Europa, i la Xina actuï com consideri amb Taiwan i el mar de la Xina Meridional. L’aliança transatlàntica té un futur ben negre si no hi ha un canvi de 180 graus de l’administració americana (cosa que tampoc es pot descartar del tot).

Aquesta aposta causa terror a les capitals europees, però també al Canadà, a Mèxic, a Corea del Sud i al Japó, per dir-ne només alguns. Els qui eren aliats dels Estats Units fins fa quatre dies, han entès que és molt perillós dependre tant d’algú sobre qui no tens cap mena d’influència ni control. Per tant, el pla és clar: adquirir poder (és a dir, força militar) tan ràpid com es pugui per parar el cop i plantar cara a Rússia. Això voldrà dir a curt termini l’augment de la despesa militar i campanyes de normalització d’una mentalitat bel·licista i militarista. Fins i tot si d’aquí 4 anys no hi ha hagut un conflicte militar global i entra un president demòcrata a la Casa Blanca, els europeus hauran après la lliçó i la dependència dels Estats Units s’haurà reduït substancialment – o així ho espero, si em poso el barret d’europea.

Aquest ordre ha permès a Europa reduir gairebé al mínim la despesa militar, i alhora viure un període de pau (Pax Americana, n’han dit alguns). (…) Això sí, les nacions europees sense estat, com la nostra, segueixen sent oprimides amb més o menys violència.

Si em poso el barret de catalana, però, he de ser més matisada. Hem de tenir clar que en els propers anys augmentarà la mida dels exèrcits espanyol i francès, un creixement que finançarem amb els nostres impostos. Això no és mai una bona notícia per Catalunya. Qualsevol desviació d’un discurs d’estat serà titllada de traïdoria i s’esvairà del tot la (poca) simpatia que vam despertar el 2017 arreu d’Europa. Aquest cop, a diferència del segle XX, Espanya serà al costat dels que defensen la democràcia liberal, l’estat del benestar i la no agressió entre països. No podrem, per tant, fer proselitisme de com d’autoritari i ultraconservador és l’estat espanyol. No ens farà cas ningú perquè davant de l’enemic europeu número u, Rússia, aquesta acusació serà ridícula.

Ara bé, per altra banda, i lligat amb la segona idea que vull explorar aquí, els catalans haurem de revisar la nostra relació amb el conflicte i amb la violència, tant si volem com si no. El nostre és un poble que arrossega segles de derrotes militars i, potser com a protecció psicològica, en l’articulació política del catalanisme posterior a la Guerra Civil, es va decidir no fer massa explícit el conflicte amb Espanya i anar fent la viu-viu tant com es pogués, per tal d’evitar la violència fos com fos. El procés independentista va posar damunt de la taula el conflicte polític, però ho va fer amb una obsessió per no trencar ni mig plat. El processisme es va bastir sobre consignes clarament pacifistes, i va acabar confonent el pacifisme amb l’absència de conflicte.

Hem de tenir clar que en els propers anys augmentarà la mida dels exèrcits espanyol i francès, un creixement que finançarem amb els nostres impostos.

Davant de la necessitat d’Europa d’augmentar les estructures militars europees, tenim dues opcions. La primera és condemnar el gir militarista europeu i senyalar camins de diàleg i cooperació que sovint són més imaginats que possibles. Aquesta és l’opció que ens resulta més fàcil i còmoda, perquè és la mena de discurs a què ens hem acostumat els catalans fins i tot quan hem patit agressions directes. Per això ens trobem l’any 2025 amb un ex-president de la Generalitat d’ERC que té una confusió mental com una casa de pagès i li sembla coherent anar a fer conferències pel món per explicar com es pacifica una societat políticament compromesa i organitzada fins a deixar-la estabornida, sense nervi. Desactivada, desconflictivitzada. Cal dir ben clar que aquesta opció, per molt cofois que faci estar a alguns, no és necessàriament la més moralment correcta.

Els vents que bufen ens brinden una oportunitat per bastir un discurs alternatiu. Un discurs que defensi que a vegades el conflicte (també el violent) és la sortida justa, o el mitjà inevitable per combatre la injustícia. Un discurs que, sense embuts, plantegi que la pau pot amagar repressió, crueltat, agonia i mort, i que la violència no és sempre immoral. Perquè no és el mateix violentar per agredir que violentar per defensar, ni violentar per oprimir que violentar per alliberar. Hi ha paus abjectes i guerres nobles. Potser a partir d’ara podrem dir-ho més obertament i creure’ns que també va per nosaltres.

El processisme es va bastir sobre consignes clarament pacifistes, i va acabar confonent el pacifisme amb l’absència de conflicte.

Que quedi ben clar: preferiria mil vegades un món on no calgués embrutar-se les mans per poder viure en llibertat i plenitud, estimis a qui estimis, parlis la llengua que parlis, siguis de la nació que siguis, tinguis la pell del color que la tinguis, veneris al déu que veneris. Però aquest no és el món que ens ha tocat viure. No ho és ara ni ho era fa vint anys, però la diferència és que els americans ja no ens volen fer la feina bruta als europeus. Potser Trump comet un error de càlcul gravíssim i el seu gir aïllacionista acabarà de sentenciar a mort una hegemonia americana que ja fa temps que agonitza, amb conseqüències imprevisibles també a la seva banda de l’Atlàntic, però el cas és el mateix: la remilitarització d’Europa sembla inevitable, i com a catalans haurem de saber jugar les poquíssimes cartes que tenim per sortir-ne més reforçats que escaldats.

Hem de bastir un discurs que, sense embuts, plantegi que la pau pot amagar repressió, crueltat, agonia i mort, i que la violència no és sempre immoral.

Tot plegat em fa pensar en un altre president de la Generalitat d’ERC, el president Macià. Un coronel de l’exèrcit espanyol. Algú que va fer servir les eines del moment històric en què es trobava i els coneixements adquirits mitjançant l’enemic per posar-los al servei de la lluita per la llibertat del seu país. El seu exemple i el d’altres nacionalistes catalans pragmàtics d’abans de la Guerra Civil espanyola i la Pax Americana ens pot servir per no quedar-nos enfangats un cop més en debats (pacifisme vs bel·licisme, atlanticisme vs europeisme gaullista, trumpisme vs wokisme) que, sense una reflexió entroncada en la nostra tradició i els nostres objectius polítics, són eixorcs per nosaltres. Si aconseguim mantenir-nos cohesionats nacionalment i treure les lliçons adequades del que ens depara aquest nou ordre mundial que sembla que està naixent, potser podrem afrontar la propera oportunitat que tinguem amb menys mentalitat d’esplai i més mentalitat de milícia. Costa de sentir, però en el fons diria que tots intuïm que és l’única manera de sortir-nos-en.