És normal no anar amb Espanya a l’Eurocopa

És normal no anar amb Espanya a l’Eurocopa. Perquè fer-ho significa negar-se a un mateix, disminuir-se, renunciar-se, celebrar el propi funeral. Defensar Espanya a l’Eurocopa significa donar suport a la mena de gent que creu que no existeixes, que creu que t’inventes qui ets només per narcissisme o egoisme, que creu que els seus trets identitaris no són trets identitaris sinó que són la normalitat i que per tant imposar-la no és imposar-la sinó fer la normalitat. I si mai li sembla que hi ha un element de la teva vida que podria arribar a implicar que potser sí que existeixes, vol dir que ets anormal, vol dir que poses en perill la seva normalitat, i per tant estan disposats a fer tota quanta cosa estigui al seu abast per ofegar-la —sempre que no els cansi gaire ni els costi gaires diners dels seus.

Anar amb Espanya és anar contra tu mateix perquè Espanya sempre juga contra tu. Cada mil·límetre que Espanya avança és un mil·límetre guanyat a la teva llibertat, a la teva espontaneitat, al futur dels teus fills.

És normal no anar amb Espanya. És normal voler que perdi, si ets català. Les victòries d’Espanya descansen sobre la coacció de tots els que hi participen. Res no impediria, fins i tot per a un patriota espanyol, que hi haguessin seleccions com les d’Escòcia o Gal·les, per expressar la vivència comunitària catalana o basca. Però això confirmaria l’existència dels catalans i per tant també dels espanyols com una cosa local, sense supremacies. Ja no serien els normals, el model, sinó que serien uns específics, uns com els altres, que són particulars. I per tant cal prohibir-ho i cal obligar-te, si ets un bon jugador, a donar la teva qualitat al projecte espanyol, a l’engrandiment d’un projecte nacionalista que es projecta al món invertint els diners dels teus impostos, literalment les teves hores de treball, en explicar que no existeixes, en treballar perquè no existeixis.

És normal no anar amb Espanya també superficialment: perquè les victòries d’Espanya signifiquen l’enardiment del més fatxa del grup, del veí, del company de feina que es passa el dia resistint a qualsevol normalització de la vida catalana i que en el fons del seu desig hi ha que desapareguis o que almenys et sotmetis a les seves preferències, que siguis una cosa folklòrica tancada a casa teva i que en la teva vida pública siguis la mena d’espanyol que ells voldrien que fossis per confirmar que ells són normals i tu l’excepció molesta que ha de dissoldre’s.

Políticament, és normal no anar amb Espanya perquè les seleccions esportives són una de les eines més poderoses de la construcció nacional. Infecten els cervells dels joves amb nacionalisme banal, amb un afecte irracional que suspèn la mentalitat crítica. (Com fa Aràbia Saudita, per posar un exemple clar: posa tants diners en el futbol per ocultar els dèficits polítics. Uns blanquegen la dictadura, els altres l’intent d’etnocidi cultural. Suposo que per això s’entenen tan bé i poden projectar Aves desastrosos a la Meca).

Tenir els joves estimant la selecció espanyola és una manera d’aconseguir que mai no es plantegin seriosament que els estan robant, o que la seva llengua té dret a la igualtat de condicions amb totes les altres llengües del món —i a ser la moneda corrent al seu país—, o que la llibertat política només és possible si Espanya deixa de dominar Catalunya i d’ocupar-la. És que els sàpiga greu que Espanya desaparegui i és fonamental que Espanya desaparegui. L’expansió afectiva del nacionalisme banal espanyol fa que la identificació amb la samarreta de la roja passi per davant de la identitat i de la política simultàniament. Fa perdre uns anys preciosos de formació de l’esperit crític dels joves catalans. Els fa creure que ser espanyol és guanyar quan ser espanyol, si ets català, vol dir enterrar-se en vida i condemnar-se a una vida més pobra, econòmicament i espiritual.

Voler que perdi Espanya és normal. És voler que els nacionalistes espanyols no tinguin les armes de la banalitat per ocupar l’hegemonia social. És voler que una veritat de fons sigui visible: que la nostra victòria només es pot trobar en altres batalles.

Si guanya l’Eurocopa, ens tocarà ser pacients un cop més. Esperar que el desfermament del nacionalisme futboler dels propers dies siguin tan descarnat com sempre i això generi la mena d’estranyesa habitual, la que acaba creant anticossos. Però és una cura que cal passar amb estoicisme i sincerament, prefereixo que perdi Espanya. Normal.