ERC i Junts, presoners de la corrupció del PSOE

El govern del PSOE es desfà per moments. Els casos de corrupció ja comencen a semblar una metàstasi i el sistema judicial, periodístic i polític es prepara per la caiguda. Sigui per eutanasia o per llarga agonia, tot fa pensar en el final. Però no tots els finals són iguals. Ara la crisi és per tot arreu. Quin serà el punt de no-retorn, no se sap. Alguna prova contundent, potser. Ara mateix estan paralitzats i en xoc, no saben fins on arribarà l’aigua en la trama de corrupció. L’informe de l’UCO toca directors generals, caps de gabinet, càrrecs de tota mena d’un grapat de ministeris diferents. El perímetre ha saltat moltíssim: metàstasi.

Fa sis mesos que viuen sense assumir la realitat: des del dia que fiquen Cerdán a la presó. Totes les crisis són gestionables. Només que algunes tenen preus molt cars. Tothom sap què ha de fer el PSOE per governar dos anys més i convocar eleccions quan toca i tenir un bon candidat i potser tornar a guanyar eleccions. No és una cosa que no se sàpiga la solució, simplement és una solució que no es vol pagar. La solució és la dimissió de Pedró Sánchez, assumir en primera persona la responsabiliat de tot allò d’Àbalos, investir un qualsevol (un NPC) sociata per passar dos anyets més.

Aquesta és la solució normal i de manual que donaria qualsevol consultor a l’atzar si li plantegen un exercici teòric com el que passa a Espanya ara. Però, esclar, matar Sánchez són paraules majors i no ho volen fer. I per això fa sis esos que estan en xoc sense fer absolutament res.

El problema és que només Sánchez pot matar Sánchez. I a més, s’ha de fer simulant un enfrontament amb el nou, perquè el nou sigui creïble. Aquests són els detallets, la solució és evident per tothom. Hi ha qui pensa que podria haver aprofitat, quan encara podia, i sortir via UE o l’OTAN o els Bobobobs o qualsevol “ascens” internacional. Fa dos anys, d’això: catalunya pacificada i a patinar: els marrons que se’ls mengi el següent. Però en realitat hagués funcionat pitjor, o gens. I potser el tallafoc no hagués salvat el PSOE de caure igualment i encara hagués envalentonat els corruptes. S’ha d’immolar perquè funcioni: ha de marxar per la corrupció. Per descomptat, el problema no és ell, és el govern sencer, però ell pot fer de “banc dolent.” Per aquest motiu, per tal que funcioni, ha de marxar només perquè el fa marxar el seu propi partit, perquè és culpable de tota la corrupció que ha de sortir i que sortirà. Així és com mates el tema a futur, generes un nou president, un nou candidat.

Fa sis mesos que viuen sense assumir la realitat: des del dia que fiquen Cerdán a la presó.

Sánchez no s’ho deixarà fer ni de broma. El que és increïble és que els seus socis hagin decidit morir en aquest vaixell. No té cap ni peus. L’única cosa míninament racional seria sortir a demanar la dimissió de Sánchez, i acabar les frases amb un “collons!”.

Val la pena assenyalar tot això perquè és el final del camí d’una estratègia, tant d’ERC com de Junts, que era una mala idea des del començament i que ara els ha deixat a mercè dels esdeveniments històrics. Si hi ha d’haver algun futur per la política catalana això ha de quedar clar.

Recordem, abans que res, que Pedro Sánchez va perdre les darreres eleccions, exactament igual com les van perdre tots els presidents i primers ministres que governaven els seus països durant la pandèmia. La pandèmia i la inflació van accelerar la crisi de fons: la immigració que ve a substituir els jubilats, la precarització fruit de la desindustrialització i en general la lenta pèrdua d’hegemonia occidental cap a la Xina. I aquestes crisis han encimbellat l’extrema dreta arreu, l’autoritarisme en tots els partits i en molts intel·lectuals. Sánchez no va ser cap excepció a aquesta tendència. L’excepció espanyola era Catalunya. Cap altre país similar a Espanya tenia un cas similar al català. Pedró Sánchez va perdre les eleccions però va guanyar el govern perquè ERC i Junts li van donar els vots. Li van donar els vots tenint un líder inabilitat que per no poder no pot ni donar classe a la universitat, que és el seu ofici, i tenint l’altre líder a l’exili amb la policia mirant-se’l com un gos es mira un bistec. És un govern que existeix per coacció als seus socis, tot i que la paraula soci, com es veu, no s’ajusta a la realitat.

El problema és que només Sánchez pot matar Sánchez. I a més, s’ha de fer simulant un enfrontament amb el nou.

Almenys en part. Al capdavall, l’estratègia de ser crossa del PSOE és la preferida d’aquests dos partits, cadascun amb un motiu propi, i tots dos amb un de compartit. El compartit és una coincidència en l’anàlisi de fons. Malgrat que competeixen en la retòrica –Junts abrandada i ERC moderada (com si fos una expressió del que històricament envejaven de l’altre)—, comparteixen que el país era massa feble per enfrontar-se realment a l’Estat i que als catalans ens convé la desescalada. La virtut de la desescalada és que els permet operar políticament sense tanta pressió personal.

El cost és per al país, que perd totes les armes per poder plantar cara al conflicte, i capgira tota la doctrina política que s’havia construït durant dècades. El gest desescalant dels partits catalans assumeix que l’escalada és fruit dels catalans, que el conflicte ve dels catalans, i que podem triar rebaixar-lo. La realitat és que el conflicte és estructural, que l’escalada és obra dels espanyols, i que l’única cosa que podem triar és rendir-nos i desaparèixer, o bé assumir que el conflicte existeix i que hem d’alçar-nos davant de l’escalada de l’assimilació i la compra de les nostres elits, etc.

És un govern que existeix per coacció als seus socis, tot i que la paraula soci, com es veu, no s’ajusta a la realitat.

L’aparició de l’extrema dreta catalana en part és perquè els catalans som europeus i si una cosa passa a Europa també passa aquí si en copies els temes, i la decadència cultural d’Occident ens contamina, però en part és també perquè els partits catalans han deixat de defensar els catalans i han passat a defensar els polítics catalans i prou —potser és el primer cop que la dicotomia entre una cosa i l’altra és tan intensa.

Les raons particulars no són millors. ERC creu que la seva frontera electoral amb el PSOE és gairebé de suma zero: quan li va malament al PSOE li va bé a ERC, i que capturant el PSOE el contamina. Aquestes dues coses fan que de cara a l’electorat de frontera, ERC és una opció per a quan el PSOE deixa de ser-ho, i de cara a la política espanyola, normalitza les idees federalistes-autodeterministes com un dels valors de l’esquerra. Aquest escenari s’aguanta sobre la polarització esquerra-dreta, on la dreta és un conglomerat amb l’extrema dreta, i l’esquerra és nacionalment diversa. Així ERC pot ser el representant que ocupi la centralitat de l’esquerra a Catalunya, i de pas, col·loca el món post-convergent clarament en el costat de la dreta i fora de joc: només pot assumir un rol que els de Puigdemont no volen assumir o bé ser un apèndix secundari de l’esquerra. Li trenca el relat “ni de dretes, ni d’esquerres, Catalunya,” que era l’estratègia històrica del pujolisme per domesticar ERC.

Aquesta guerra la portem vivint des del 2014. I és part del fracàs del 2017.

ERC creu que la seva frontera electoral amb el PSOE és gairebé de suma zero: quan li va malament al PSOE li va bé a ERC, i que capturant el PSOE el contamina.

Les raons de Junts són una mica més difícils d’explicar. Si ERC competeix amb el PSOE per les bases electorals, Junts competeix pels oligarques que el PSC controla. El PSOE a Catalunya és el representant dels oligarques i els sectors econòmics que depenen en part de la regulació estatal. Això li ho va disputar molt bé Aznar a principis dels 2000, però el PSOE s’hi va tornar mobilitzant el vot ètnic espanyol que va capitalitzar Carme Chacón, i picant l’ullet als catalanistes moderats. És el gest que abans havia fet, en sentit invers, Pujol: mobilitzant el vot ètnic català i picant l’ullet als espanyolistes moderats. Però en estat de repòs, l’oligarquia és del PSC. La manera Sancho-Panza de liderar el procés, just des del moment que Mas va anunciar el trencament de les negociacions amb Rajoy pel pacte fiscal, va fer que el món convergent perdés gran part del capital que havia acumulat Pujol. El retorn al pacte amb el PSOE de Puigdemont, i tota la retòrica de cobrar d’entrada, el català a la UE, i l’amnistia també enviava el senyal a part d’aquest capital que aquest món havia de ser a la taula si és que els oligarques han de viure tranquils.

Les raons de Junts són una mica més difícils d’explicar. Si ERC competeix amb el PSOE per les bases electorals, Junts competeix pels oligarques que el PSC controla.

L’amnistia, però, era la clau de volta, i com que el PSOE ho sabia i ho sap, era lògic que el PSOE mantingués l’amnistia aprovada i inaplicada simultàniament tant de temps com fos possible i la negociació pel català a a UE oberta però fracassada. Mentrestant, l’amnistia neteja la imatge d’Espanya a Europa, soluciona el problema dels policies una mica bèsties, i manté a Puigdemont als llimbs i ja sense escó al Parlament Europeu.

Els partits del procés s’han ficat ells tot sols en aquest cul-de-sac. Quina alternativa tenen? Donar suport a VOX? Facilitar-ne el govern? L’alternativa, esclar, és tenir política autocentrada, amb els eixos propis, les sensibilitats pròpies, i el conflicte al centre. Però cap d’aquestes coses són ni han estat el camí per aquests partits. I ara són preses de l’enfonsament de Pedro Sánchez. S’escolen pel mateix desaigüe que el PSOE.

Aquest és el final del passat que va començar el 2014, que és el moment que els partits del procés van prendre l’energia de les consultes populars del 2009-11, i les van embridar per domesticar-les. Han estat 11 anys. Ara potser comenci el principi del futur, però potser encara no i visquem el temps dels monstres. Nosaltres anem fent.

L’alternativa és tenir política autocentrada, amb els eixos propis, les sensibilitats pròpies, i el conflicte al centre.