Ens convé, als catalans, la intervenció dels EUA a Veneçuela?

(Aquesta és la transcripció de la intervenció que he fet a l’especial informatiu de RAC1 sobre la intervenció dels Estats Units a Veneçuela amb la captura de Nicolás Maduro.)

Pel que sabem fins ara, el que ha fet Trump a Veneçuela és una violació en tota regla de les normes convencionals del dret a la guerra, sense matisos. Ens falten detalls, és cert, però intervenir en un país estranger i capturar el seu president, encara que sigui una dictadura, encara que no ens agradi, encara que sigui un crimina, no està permès.

La teoria de la guerra justa és molt clara: només hi ha dos escenaris en els quals una intervenció és legal. El primer és en cas d’agressió: si un país t’ataca, pots respondre. El segon és per una intervenció humanitària quan hi ha un genocidi o una violació de drets humans tan salvatge que meriti entrar-hi, sempre que tinguis un cert consens de la comunitat internacional. No tu mateix perquè tu creus que és necessari.

Aquesta és la diferència entre la guerra d’Iraq i la guerra d’Afganistan. La guerra d’Afganistan s’entenia que era la resposta a una agressió, perquè els autors de l’atemptat de les Torres Bessones estaven sent protegits pels talibans. Mentre que la guerra d’Iraq era preventiva, basada en l’argument que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Aznar, Blair, Bush i Barroso van dir que havien trobat aquestes armes perquè era l’argument que els semblava que podia justificar una agressió imminent, però ells ja sabien que no era una guerra justa.

En el cas que hem vist avui, estem parlant d’una agressió d’un tercer, els Estats Units, a un país que és Veneçuela. Podem considerar que Maduro era un dictador terrible, però és igual: la llei no permet això.

Hi ha una última excepció: imaginem que a l’Iran hi hagués una revolta contra els ayatol·làs que es convertís en una guerra civil. Aleshores, podries ajudar un dels bàndols perquè la situació fos equitativa entre el bàndol militar i el civil. Això també està contemplat dins de les guerres justes, però sempre dins d’un cert consens internacional.

Què pot passar ara?

Els mitjans apunten a un possible escenari d’acord implícit a tres bandes entre la Xina, Rússia i els Estats Units: cadascun solucionaria el seu problema. Estats Units consolidaria la seva zona d’influència a Llatinoamèrica (tornem als anys setanta), Rússia obtindria un acord de pau a Ucraïna que li fos favorable, i la Xina aconseguiria via lliure a Taiwan i als seus problemes a les zones d’influència dels mars que té.

Però de fons, una violació tan oberta i clara de les normes que hem construït al llarg dels segles sobre com es fa la guerra augura un món on els “bullis” tinguin més presència que els contrapesos institucionals.

I això, en general, als catalans ens va de contra.

Si a nosaltres ens convé un món on Trump trobi motius per no fer això. Un món on els motius de Trump són aplaudits és un món on la força bruta té més pes que la força institucional. I a nosaltres ens convé un món on la força institucional sigui més forta que la força bruta.
Fins i tot Le Pen ho ha vist clarament. Molta gent pensa que només hi ha dues opcions: o bé ser un realista (realpolitik, la llei de la selva, només mana el més fort) o bé un món de flors i violes on el dret internacional és una cosa sagrada. En realitat, cap dels dos mons és del tot veritat. Hi ha una barreja de les dues coses.

Qui és més fort té una influència superior a qui és més feble, això és innegable. Però l’existència de normes internacionals també té costos: violar-les també té costos. I aleshores vols un mÃ3n on, sense negar que el fort és el fort i el feble és el feble, hi hagi contrapesos.

Quan hi ha contrapesos, la gent que és creativa, la gent que és institucional, la gent que vol fer coses democràticament, la gent que té idees, té una mica més d’avantatge que en un món que sigui com l’hora del pati, on els “bullis” et prenen l’entrepà.