Els trens espanyols són misèria

A Catalunya hi ha qui ha de canviar la seva vida per evitar el tren. Em va passar a mi mateixa quan vivia a Castelldefels. Has de sortir amb mitja hora de marge pel cap baix simplement per esperar per si falla el tren: això sol té conseqüències econòmiques determinants en cada vida individual que no pot preveure si o quan serà allà on la feina li exigeixi, però agregadament, la suma de totes les mitges hores de totes les persones que han de sortir de casa sense saber si podran agafar un tren, és un cop econòmic enorme i greu, que ens manté a tots en la misèria i el retrocés. És impossible no pensar que ho fan expressament: altrament, per què ho farien?

Misèria a banda, només comptant mitja hora de coll cada dia, vol dir que cada any regales 5 dies sencers a Renfe, en comptes de dedicar-los a la família, a la feina, l’oci. Imagina’t que el preu de ser espanyol fos passar cada any cinc dies a un calabós sense poder fer res. No cal que t’ho imaginis, aquest calabós es diu Renfe. A això li has de sumar els retards més llargs en cas d’incidència, i la seguretat, evidentment. Em perdonareu que afegeixi, per acabar d’adobar el tren de la misèria, que el 80% dels casos l’ascensor de l’estació no funcionava, —per què hauria de funcionar, si només fa un segle que existeix i només el fem servir els putus catalans?— i la solució que em donaven si no volia dependre de la caritat dels altres per ajudar-me amb el carretó era afegir 30 o 45 minuts addicionals anant en sentit contrari a Castelldefels Platja (on no hi paren tots els trens) i després tornar en direcció a Barcelona. Faci’s vostè espanyol: vagi en sentit contrari.

Imagina’t que el preu de ser espanyol fos passar cada any cinc dies a un calabós sense poder fer res. No cal que t’ho imaginis, aquest calabós es diu Renfe.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

Per evitar el tren, quedes amb els teus amics de Barcelona un cop cada dos mesos quan abans ho feies cada setmana, o com a mínim, cada mes. Renuncies a treballar al Vallès, perquè trigues 1h 45 minuts a Sant Cugat mentre en cotxe en trigues 40. Tenim un altre fill? Crec que no: la xarxa de suport per compartir mínimament la criança és massa lluny. Bé, massa lluny, no: massa separada per Rodalies. No tries els teus estudis més adequats i et conformes amb els que s’imparteixen més a prop. Et concentres a l’àrea metropolitana de Barcelona, o Tarragona, o altres capitals, i pagues un lloguer molt més alt del que et pots permetre i hi poses negocis orientats al turisme perquè cada cop hi ha menys catalans que poden gastar diners. Fins i tot potser marxes a l’estranger a estudiar, treballar i formar-hi la família que no pots aquí. O et compres un cotxe, que és una inversió cada cop més cara, ineficient i contaminant, encara que sigui elèctric.

És una crisi sistèmica que té conseqüències en l’habitatge, en l’economia, en la demografia, en la identitat nacional i en el medi ambient. Fa pocs dies, el caos a la línia R2 Sud va obligar una multitud de passatgers a caminar per les vies per arribar a Bellvitge. Un comboi va quedar atrapat i els retards es van multiplicar en cadena. Els retards s’han duplicat des de 2012. I no és un accident. No és incompetència. És un model. Un model ferroviari dissenyat no per funcionar sinó per controlar la població. Perquè que una xarxa de rodalies funcioni mínimament no és cap misteri: és qüestió de manteniment, de gestió eficient i de priorització. És el resultat de mirar de governar per la població i no contra la població.

L’Estat prioritza un model ferroviari radial centrat a Madrid i relega Rodalies a un paper secundari per limitar la capacitat productiva i la mobilitat dels Països Catalans. Perquè el que interessa no és que funcionin sinó que continuïn sent un territori d’extracció de recursos, on les infraestructures serveixen per portar la riquesa cap enfora, però no per articular internament un país que pugui funcionar amb autonomia. Que de mica en mica, el desequilibri històric entre les parts productives i les extratives d’Espanya es vagi corregint per la via d’empobrir els catalans i centrar el poder financer a Madrid. Renfe és una estructura colonial on els trens d’alta velocitat poden connectar Barcelona amb Madrid en poc més de dues hores, però un treballador pot trigar gairebé el mateix per arribar de Vilanova a Barcelona en hora punta.

Els retards s’han duplicat des de 2012. I no és un accident. No és incompetència. És un model. Un model ferroviari dissenyat no per funcionar sinó per controlar la població.

I aquesta degradació no és només responsabilitat de l’Estat espanyol, sinó també d’aquells polítics rendits a l’Estat que, any rere any, han acceptat aquest cul de sac sense plantar cara. Mentre altres països han modernitzat i reforçat les seves infraestructures ferroviàries, aquí s’ha optat per evitar el conflicte, com ho hem tornat a veure aquesta setmana, en què Esquerra ha acceptat que Espanya controli el 51% de l’empresa mixta que ha de gestionar Rodalies per evitar una vaga de maquinistes —que, dit sigui de pas, és evident que ha continuat amb una vaga encoberta a través dels sindicats minoritaris. I no els passarà res, perquè estan fent un servei a l’Estat. És cert, com diuen, que la majoria de maquinistes són exmilitars? Si no és cert, els haurien de fer soldats de la legió d’honor en terra de conquesta.

No és un detall menor que el despertar massiu independentista va començar amb el caos de Rodalies. Per això, cal tornar a posar Rodalies al focus.

El que interessa no és que funcionin sinó que continuïn sent un territori d’extracció de recursos, on les infraestructures serveixen per portar la riquesa cap enfora.

A Catalunya, cada debat sobre infraestructures ferroviàries comença i acaba parlant de diners, de competències o de gestió, però mai de model. S’ha interioritzat que només podem aspirar a pedaços, però no a infraestructures pròpies. Aquesta inèrcia ha fet que qualsevol proposta de canvi s’adapti d’entrada per evitar friccions amb l’Estat o assumint a priori que no tindrem els recursos suficients, i això provoca que acabin sent un simple calc del model ferroviari espanyol, un model centralitzat, ineficient i pensat des de Madrid, on el criteri principal per decidir infraestructures no ha estat mai l’optimització del servei, sinó de construcció i destrucció nacional, espanyola i catalana respectivament.

Fins i tot si l’actual xarxa funcionés com un rellotge suís, continuaria essent un sistema fallit, inútil per vertebrar el país. Només serveix per apuntalar la submissió de Catalunya i mantenir els nostres problemes econòmics, mediambientals, d’habitatge, demogràfics, d’identitat nacional. Està concebuda perquè tothom entri i surti de Barcelona, en lloc de facilitar una mobilitat descentralitzada i equilibrada entre comarques, i per assignar estacions a municipis segons interessos electorals encara que després no es facin servir perquè no porten ràpid la gent on ha d’anar, que és el que la fa baixar del cotxe.

L’actual model ferroviari, que és el que negocien ERC i Junts a Madrid, ens condemna a ser una perifèria dependent, fragmentada i cada cop més empobrida. Ens impedeix viure on volem, treballar on volem, estudiar on volem. Ens obliga a concentrar-nos a Barcelona i a abandonar les comarques, que tenen una importància cabdal en la transmissió de la catalanitat, i limita la capacitat de les empreses catalanes per expandir-se fora de l’àrea metropolitana, perpetuant un model econòmic dependent i submís. Ens fa més pobres, més desiguals i menys catalans.

El criteri principal per decidir infraestructures no ha estat mai l’optimització del servei, sinó de construcció i destrucció nacional, espanyola i catalana respectivament.

Els territoris que millor han preservat la seva identitat nacional són els que han mantingut un equilibri territorial, una xarxa densa de pobles i ciutats mitjanes, una economia diversificada i distribuïda. Un veritable projecte nacional hauria de començar per entendre que necessitem una xarxa ferroviària pròpia, pensada des de Catalunya i per a Catalunya. Un model en malla, no radial. Un sistema que vertebri tot el territori i permeti la mobilitat entre totes les comarques. Un ferrocarril homologat amb els estàndards europeus que ens connecti amb el món sense passar per Madrid. Un tren que alliberi el país.