Del verí socialista a la descastellanització de Catalunya

Salvador Illa celebrarà Sant Jordi a Madrid. No hi ha realitat més nua del projecte socialista per a Catalunya que aquesta: un president de la Generalitat que commemora la diada a la capital d’Espanya. El verí socialista s’estén amb gran rapidesa perquè estan convençuts que n’hi haurà prou per fer-nos desaparèixer. Aquesta “Fiesta del Libro y la Rosa” forma part d’una campanya que promou un Sant Jordi “de tothom”, és a dir, dels espanyols. Buida de l’expressió llegendària nacional present en qualsevol cultura —amb cartells que no tenen ni cavaller Sant Jordi, la força alliberadora del poder opresor, i sense princesa, la noble que s’ofereix per protegir el poble i que el cavaller rescatat. Tot plegat per omplir-la de folklore de la neutralitat, que reforça el relat que Catalunya no és una nació diferenciada sinó una simple regió espanyola amb peculiaritats. Que només hi hagi el drac porta així a l’acceptació del sacrifici com a part “natural” de la vida.

Això no és només simbolisme. És cert que el socialisme té la fantasia de dominar amb excel·lència totes les formes de dominació, en nom de la puresa moral i el destí històric. Des del terrorisme d’Estat amb els GAL fins a la il·legalització d’adversaris polítics amb la llei de partits; des de la usurpació de la sobirania popular amb la retallada de l’Estatut al Congrés i al Tribunal Constitucional fins a la suspensió directa dels drets civils i polítics fonamentals amb els Decrets de Nova Planta moderns d’octubre de 2017. Però el que el PSC-PSOE sap per damunt d’aquest sadisme és que totes les llibertats polítiques neixen primer de tot com a llibertats culturals; i per això estan fent el possible per desarticular la nostra barroerament i fanàticament. Estan convençuts que és la forma més eficaç d’executar el projecte nacional espanyol perquè sense una base cultural i identitària forta, qualsevol intent d’alliberament nacional està condemnat al fracàs, perquè desapareix la seva raó fonamental per existir. Com que no poden accedir a la base cultural i identitària directament, intenten interferir-hi amb propaganda, eslògans i coaccions subvencionades.

Aquesta “Fiesta del Libro y la Rosa” forma part d’una campanya que promou un Sant Jordi “de tothom”, és a dir, dels espanyols. Buida de l’expressió llegendària nacional present en qualsevol cultura.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

Cal combatre aquesta atac a la nostra llibertat i supervivència. Ho faríem amb les envestides frontals del PP i VOX, que activen la resistència nacional, mobilitzen el carrer i reforcen la identitat amenaçada. A nivell institucional, blindaríem des del primer ajuntament fins al darrer organisme, declararíem la catalanitat com a principi rector de totes les polítiques públiques i impediríem qualsevol forma d’espanyolització. Però l’estratègia del PSOE i els seus sicaris del PSC és lenta, gradual, de gota malaia: amb una violència simbòlica que cerca erosionar persistentment l’autoestima, aïllar la immigració de la catalanitat i incentivar-ne l’espanyolització perquè es converteixin en carn de canó de l’espanyolitat. Així aconsegueixen que aquell que aspiren a dominar participi activament en la seva pròpia dominació sense sublevar-se, a través dels partits del Parlament que es diuen independentistes.

Ningú contempla el cordó sanitari al PSC, al contrari. Jordi Turull deia només fa uns dies que comptava amb ells per fer “front comú” contra el PSOE per la manca d’execució pressupostària. Toni Castellà, el vicepresident de Junts del sector puigdemontista, demanava pactar-hi els pressupostos. Esquerra ja fa anys que viu en la reedició a la pràctica del tripartit de 2006, la CUP li compra tot el marc cultural de les lluites compartides i ho escenifica sobre tot als ajuntaments i Aliança Catalana els necessita a prop per créixer sense haver de centrar-se en l’alliberament nacional i així posar el focus només en la immigració musulmana.

L’estratègia del PSOE i els seus sicaris del PSC és lenta, gradual, de gota malaia: amb una violència simbòlica que cerca erosionar persistentment l’autoestima, aïllar la immigració de la catalanitat i incentivar-ne l’espanyolització.

Joan Canadell ho resumia perfectament fa uns dies: “Mentre no tornem a tenir 68 diputats disposats a anar fins al final, només podem avançar en aspectes que milloren la vida dels catalans. Junts sempre ha volgut tornar-hi però de moment estem sols”. Junts sempre vol fer la independència quan no té poder per fer-la, quan tenen la presidència de la Generalitat, un referèndum guanyat i 72 diputats, aleshores volen susprendre la independència per negociar amb els espanyols. Per cert, com van les negociacions? I mentre ells “milloren la vida dels catalans” —celebren un canal més en català que significa que estigui a una televisió espanyola (i en dual, és a dir, en castellà per defecte) mentre es normalitza la castellanització de TV3; pacten un traspàs de Rodalies que implica que Espanya controli l’empresa que el gestiona per majoria; parlen d’assumir competències en immigració no suposen cap canvi en la demografia (que és cada cop més espanyola)— ens van servint copetes de verí, aviam si ens maten d’una vegada. Spoiler: no.

La bona notícia, però, és que el projecte espanyol se sustenta precisament en cooptar les nostres elits i hem après a menysprear-les. Se sustenta en la promoció d’un estat d’ànim que normalitza la indefensió, fins al punt que ens culpem d’haver permès que ens pacifiquin. i el resultat és la desconfiança cap a tot nou projecte polític i la submissió com a única via pragmàtica. Perquè això vol dir que, en realitat, l’alliberament està a les nostres mans: hem de presentar una alternativa política i deixar de pensar com un poble colonitzat. Però no podem aspirar a fer-ho tot d’una vegada, perquè això vol dir mai. Ho deia fa uns dies el nostre sociolingüista de capçalera i filòsof Jordi Martí Monllau a l’Ensems.

Junts sempre vol fer la independència quan no té poder per fer-la, quan tenen la presidència de la Generalitat, un referèndum guanyat i 72 diputats, aleshores volen susprendre la independència per negociar amb els espanyols.

Cal endurir la base, erosionar sistemàticament l’Estat com s’havia fet fins el 2017, abans de donar-li l’oportunitat de refer-se. I no cal dir que no se l’erosiona pactant-hi. Reactivar el conflicte polític, remobilitzar el moviment popular i posar les institucions catalanes al servei d’una estratègia insurreccional cívica que generi la força necessària per defensar i fer efectiu l’alliberament nacional. El primer pas és tornar a aïllar els socialistes institucionalment, a tots els nivells, com quan Iceta havia de ballar als mítings com si fossin afters per dissimular la solitud. Ells sempre han necessitat els independentistes per a la continuïtat del projecte espanyol —és així com injecten el verí sense generar anticossos—, i més encara ara: l’actual PSC és un partit sense quadres, sense intel·ligència pròpia, sense talent per reclutar: són com les escorrialles de l’after. Per això intenten comprar tothom: des del Quadern de El País fins als digitals suposadament catalanocentrats; no només per infectar-ho tot, també perquè ja no tenen gent. Nosaltres necessitem fer-los un cordó sanitari per a la continuïtat del projecte català. Ningú està defensant a les institucions una cosa tan òbvia: ni tan sols els que rebutgen pactar amb els socialistes a nivell català o espanyol —si és que queda algú— es plantegen deixar de pactar-hi a nivell municipal.

Necessitem una política de valors forts, que persisteixi en el bloqueig sistemàtic de qualsevol intent d’espanyolització a les institucions, que aposti per la catalanització vigorosa, obligant l’ocupant a desgastar-se, que hagi d’invertir recursos polítics, jurídics i econòmics per apagar un conflicte que els nacionalistes esmolem des de les institucions. Cal una descastellanització cultural, cal fer servir les estructures de poder de forma estratègica com ho han fet des de l’Índia fins a les repúbliques bàltiques, passant per Kosovo per erosionar la mateixa autoritat que les va crear.

En realitat, l’alliberament està a les nostres mans: hem de presentar una alternativa política i deixar de pensar com un poble colonitzat. Però no podem aspirar a fer-ho tot d’una vegada, perquè això vol dir mai.

Cal començar pels ajuntaments. La municipalitat és el primer baluard de la resistència nacional, l’espai on la identitat es viu en la quotidianitat i on el poder real s’exerceix sobre el territori. Necessitem una política de tolerància zero amb l’espanyolització institucional, amb mecanismes coercitius que assegurin el compliment de la normalització en tots els àmbits.

Les repúbliques bàltiques van començar a desobeir o reinterpretar les normatives soviètiques des dels ajuntaments, per exemple, prioritzant les lleis pròpies. A Letònia, com recull Lieven a The Baltic Revolution, ja abans de la declaració de sobirania del maig de 1990 hi havia autoritats locals que gestionaven l’ús oficial del letó per davant del marc jurídic soviètic. De fet, alguns municipis van ser els primers a declarar la seva “sobirania local” respecte a Moscou, abans fins i tot que el parlament nacional, com va passar a Estònia el febrer de 1990, quan una assemblea conjunta de diputats locals i nacionals va declarar que la independència legal del país no havia estat mai trencada per l’ocupació soviètica. Catalunya no ha de ser una excepció: des dels municipis lliures hem de començar a aixecar una nació lliure.

Necessitem una política de valors forts, que persisteixi en el bloqueig sistemàtic de qualsevol intent d’espanyolització a les institucions.