El retaule de Cubells i la dispersió del patrimoni català

Poc o molt tots som conscients de les pèrdues que ha patit el patrimoni artístic català al llarg de la història. Voltem pel món i sempre trobem un museu amb peces medievals catalanes que ens fan preguntar-nos com redimonis ha arribat allò a allà. Al Louvre de París i al Bode Museum de Berlín hi ha fragments del panteó reial de Poblet. Al Cloisters de Nova York es serven els sepulcres dels comtes d’Urgell, mentre que al museu de Boston tenen les pintures romàniques de Santa Maria de Mur. La llista és inabastable i feridora. El perquè de la situació és senzill de resumir. A inicis del segle XX l’art medieval interessava a museus i col·leccionistes d’arreu, i això, unit a una legislació ineficient, va esdevenir un còctel explosiu que va fer que Catalunya sigui avui una nació especialment castigada per la diàspora patrimonial, amb esglésies de la plana i la muntanya desposseïdes dels seus retaules, venuts a trossos per treure major rendiment econòmic.

N’hi ha exemples a dojo i un d’ells és el del retaule major de l’església de Sant Pere de Cubells, a la Noguera. Es tractava d’un dels retaules més importants pintats a Ponent cap a 1390-1400, i va ser obra del barceloní Pere Serra, un dels grans noms de la pintura gòtica catalana. El moble va presidir el temple fins que cap al segle XVIII van reemplaçar-lo per un de barroc. Alguns dels compartiments del vetust conjunt gòtic van quedar arraconats a l’església, mentre que altres van ser reaprofitats en la construcció d’una calaixera a la sagristia. Però arribat el segle XX, les diferents taules que integraven el retaule van començar a abandonar l’església poc a poc. Per exemple, la que mostrava la Resurrecció de Tabita, un dels episodis de la llegenda hagiogràfica de Sant Pere, va anar a parar a Roma, a la col·lecció de Roberto Schiff. Va ser a partir dels anys vint quan la majoria de peces abandonaren el temple gràcies a la intervenció d’antiquaris com Josep Bardolet. En aquells anys, fragments del retaule de Cubells passen per les mans d’altres antiquaris de Barcelona, com Josep Costa o Josep Valenciano. També l’escultura majestuosa de sant Pere que el presidia, obra de Pere de Sant Joan, un mestre del nord de França que va venir a treballar a Catalunya a finals del segle XIV. Avui, per sort, es conserva al Museu Frederic Marès de la capital catalana.

Tots aquests moviments han fet que el retaule de Cubells avui es conservi completament dispers i sigui un símbol insigne de les pèrdues del nostre patrimoni cultural. Les taules amb la Nativitat i la Resurrecció de Crist es troben al Museu Maricel de Sitges; la Predicació de Sant Pere i la Caiguda de Simó el Mag, al Museu de Belles Arts de Bilbao; mentre que la Crucifixió de Pere, l’Ascensió, la Pentecosta i la Coronació de la Maria, es custodien al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La resta de taules es troben en col·leccions particulars, algunes estrangeres.

Al maig de 2021 algú va encarregar-me que estudies un d’aquests compartiments conservats en mans privades, i que li redactés un informe-estudi perquè tenia la intenció de vendre’l. Es tractava del guariment d’Enees, un miracle obrat per sant Pere. Poc després el propietari sol·licitava un permís d’exportació, ja que tenia intenció de vendre l’obra a l’estranger, on aquest tipus de coses es venen molt millor que aquí. Estava en el seu dret, faltaria més, però la Junta de Qualificació Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya, un òrgan col·legiat depenent del Departament de Cultura que decideix què pot sortir del país i què no, va decidir que aquest fragment del retaule de Cubells no havia de sortir. Conec de primera mà els arguments que van esgrimir-se perquè jo formava part d’aquella junta. A la reunió va parlar-se de la història desgraciada d’aquell retaule, i va decidir-se que en ple segle XXI no podíem cometre l’error de permetre la sortida perquè, entre altres raons, això podria ferir la gent de Cubells. La qüestió no només va tractar-se amb una sensibilitat exquisida per part de la Junta, sinó que va decidir aplicar-se el mateix criteri general que s’aplicava en aquest casos: no deixar sortir aquells béns medievals dels quals es coneix l’església d’origen. A banda d’això, el MNAC i la Generalitat van refusar adquirir l’obra degut a l’estat de conservació, ja que tot i haver estat restaurada en diverses ocasions, havia patit importants pèrdues.

Però el propietari no va estar d’acord amb la negativa de l’exportació i, fent ús del seu dret, va presentar un recurs d’alçada a la Conselleria de Cultura, argumentant que si la peça es conservava en mal estat, havia perdut valor patrimonial i, per tant, li havien de deixar exportar. El Servei de Museus de la Generalitat va considerar-ho raonable i va emetre un informe favorable a l’exportació adduint que la pintura “ha perdut gran part dels seus valors artístics, tot i que té importància a nivell documental”. Aquest informe va resultar cabdal perquè la consellera Natàlia Garriga, al febrer de 2023, resolgués el recurs d’alçada i acabés autoritzant la sortida de l’obra a l’estranger, fent cas omís i desoint el criteri de la Junta.

Tot plegat va ser un error molt greu del Servei de Museus i la conselleria, ja que van enfocar la qüestió amb molt poca sensibilitat, pensant molt en els interessos del propietari privat, i no pensant gens en com se sentirien els habitants de Cubells quan s’assabentessin que una peça més del seu retaule traspassava la frontera i se n’anava al Regne Unit. L’administració, que pot arribar a ser molt insensible, tampoc va tenir present la història desgraciada del patrimoni artístic català en molts altres casos similars. Encara que la peça de Cubells es conservés malament, els centenars de precedents de béns catalans expatriats obligaven a tractar la qüestió amb més cura i aplicar-hi les restriccions convenients. I no serà perquè no se’ls advertís de les conseqüències que una decisió com aquesta podia tenir. En qualsevol cas, i això cal remarcar-jo, impedir l’exportació de la peça no comportava cap obligatorietat sobre la seva adquisició.

Avui, el compartiment del retaule de Cubells llueix a Londres en una de les galeries d’art més importants del món, la de Sam Fogg, juntament amb altres pintures catalanes, aragoneses i castellanes medievals que s’ofereixen a la venda en una exposició intitulada Retablos. És possible que per allà hi passi algun milionari saudita, nord-americà o belga que acabi enamorant-se de la peça i la pengi al menjador de casa. I nosaltres en serem culpables perquè, tot i tenir lleis per impedir que les desgràcies de fa cent anys es repeteixin, haurem permès que un tros de la història se’n vagi. Un més.