El PSC està acceptant que mobilitat del país sigui segrestada per un sindicat espanyolista

La crisi de mobilitat que pateix l’àrea metropolitana de Barcelona des de fa dies no té precedents. Que en una conurbació de cinc milions de persones (la quarta més gran de la Unió Europea), amb més de cinc milions d’habitants i 200.000 milions d’euros de PIB no funcioni cap tren, és una anomalia que no té precedents al nostre entorn i que no hem vist ni durant el franquisme ni durant cap de les crisis dels darrers quaranta anys. Mentre els trens cap a Madrid i cap a la frontera francesa funcionen amb normalitat, els catalans no podem anar a treballar, a estudiar ni a cuidar els nostres.

Aquesta situació té dues causes que són compatibles i que cal assenyalar totes dues.

La primera és estructural: quaranta anys de desinversió sistemàtica, de colonialisme econòmic, de voluntat deliberada de tenir Catalunya sotmesa. Això és terrorisme econòmic contra la nostra economia.

La segona és conjuntural: el sindicat SEMAF, d’orientació marcadament espanyolista (el mateix que més s’ha oposat al traspàs de Rodalies a la Generalitat i que de fet n’ha condicionat el resultat), està executant una vaga il·legal sense serveis mínims per ajustar comptes amb el govern espanyol per la mort d’un dels seus afiliats. És una batalla interna que no ens pertoca. A nosaltres ens és igual aquesta guerra: volem fora Renfe, fora Adif i fora SEMAF.

En qualsevol cas, més enllà de les causes, ha quedat palès que la incompetència del Govern de la Generalitat és absoluta. Si un servei essencial deixa de funcionar contra la llei, l’administració ha de reaccionar com ho faria si els hospitals o els bombers estiguessin en vaga il·legal: amb alternatives immediates, expedients i, si cal, trencament de contractes. Res d’això s’ha fet.

Les solucions existeixen i són evidents. Si dels 146 maquinistes convocats divendres pel restabliment del servei només se’n van presentar 6, cal reclutar maquinistes d’urgència per operar encara que siguin 25 o 30 trens, entre exmaquinistes, maquinistes de mercaderies i qualsevol que estigui habilitat per operar en aquest ample de via. I encara que fos impossible la mobilitat per ferrocarril, que no és el cas, la meitat de la flota de taxis de l’àrea metropolitana Barcelona està aturada cada dia: un decret d’emergència permetria mobilitzar-los per traslladar passatgers des de les estacions. D’altra banda, d’autocars n’hi ha a tot Europa: es poden portar d’Espanya, de França, d’Itàlia, d’on calgui. No és un problema de recursos, és un problema de competència política.

Però el més revelador d’aquesta crisi és què ens diu sobre l’estratègia política que ha dominat els darrers anys. Durant des de 2017 ens van vendre que si acceptàvem la pacificació i les institucions deixaven de ser hostils a l’Estat, si ens dedicàvem a gestionar l’autonomia sense conflicte, amb el PSC com a màxim exponent d’aquesta via, tot aniria millor que anar a la confrontació amb l’Estat. S’ha demostrat qué és a la inversa: si renuncies al conflicte, el conflicte apareix a tot arreu. Si abaixem el cap, el conflicte avança i ens esclata a la cara com ha passat amb aquesta crisi.

Ho explica en aquest vídeo Jordi Graupera, president d’Alhora:

Hi ha una cosa que no s'està dient sobre el col·lapse de Rodalies.

Una part del que passa és un boicot per una guerra entre un sindicat espanyolista i el PSOE que ha agafat els catalans com ostatges.

No és la nostra guerra i no pot ocultar la guerra econòmica que ens fan. pic.twitter.com/2bDRxkHWt0

— Jordi Graupera (@JordiGraupera) January 24, 2026

Cal, urgentment, doncs:

• La dimissió del ministre Óscar Puente i de la consellera Esther Paneque per la seva responsabilitat en aquesta crisi.
• La ruptura del contracte amb Renfe i la seva substitució per una operadora que respongui als interessats de Catalunya.
• L’obertura d’expedients als treballadors que participen en la vaga il·legal i a Renfe per incompliment del servei.
• La posada en marxa immediata d’un pla d’emergència: reclutament de maquinistes, mobilització de taxis i autocars.
• Abandonar la idea de l’empresa mixta on Catalunya està en minoria per avançar cap a la sobirania en transport, condició imprescindible per a qualsevol projecte d’alliberament nacional.

Fins que no ens alliberem d’aquest estat que ens té de genolls, cada crisi serà pitjor que l’anterior.