El poder importa

Temps de lectura: 17 minuts

Foto: Shutterstock

No és cert que una majoria nacionalista al Parlament només pugui fer regionalisme espanyolista. I l’independentisme no se’n sortirà fora de les institucions. Rere l'argument que hem d'abandonar les institucions autonòmiques perquè irremeiablement treballen per Espanya hi ha en realitat un hedonisme de la raó.

En els darrers anys, una part del nacionalisme català més mobilitzat ha arribat a la conclusió que la Generalitat de Catalunya és un problema. Crec que és un error important, que surt d’un atzucac real que hem d’adreçar.

Si no vols llegir tot l’article, el resum: la Generalitat pot ser un poder al servei de l’assimilació a Espanya, govern colonial i tot el que vulguis, però és el poder que tenim disponible i és el que hem de posar al servei de la nació. Fer-ho fa tota la diferència i és el camí més clar cap a la independència. Hi ha un cert interès dels partits de confondre els seus fracassos, que són històrics, amb la inutilitat de la Generalitat. I crec que hi ha suposats dissidents que s’hi sumen mig per frustració mig per no tancar-se portes. Al capdavall, si el problema és la Generalitat, no hi ha responsables. Convenient, si m’ho preguntes a mi.

Va ser el president Torra qui va dir que l’autonomia era l’enemiga de la independència. Ho va dir en el context que els dos partits que l’havien posat a la Casa dels Canonges estaven embrancats en la guerreta civil que ens han ofert aquests anys, —una guerreta aparentment per controlar canongies, guinguetes i càrrecs1—, i que, des del seu prisma, convertia el molt honorable càrrec que ocupava en una presó gòtica des de la qual només podia emetre discursos poètics. En realitat, el problema era la seva feblesa política perquè els partits el van col·locar de president no perquè en fos el líder sinó perquè no en podia ser: mantenia la ficció del president a l’exili i no tapava la progressió d’Aragonès. Però aquesta percepció negativa de la Generalitat té un llarg camí. Ja Solidaritat deia que el Parlament era de fireta —i per això calia la independència— i fins i tot el principi polític rere la creació del Consell per la República era el rebuig a les institucions autonòmiques, que eren, s’entenia, una camisa de força espanyola, sobretot després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i de l’ús dels mossos per reprimir independentistes2. Aquesta idea també ha alimentat el discurs de l’abstencionisme i la seva desembocadura en un cert puigdemontisme irredempt, ara que Junts ha perdut l’accés a la Generalitat. Hem passat de voler superar el marc de la Generalitat a abandonar-lo. Potser per això no fem retre comptes a qui ha perdut bous i esquelles. En cada jugada mestra, un llençol, i etcètera.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te d'Alhora

S’entén, però. La Generalitat és una institució espanyola, els límits de la qual els estableix la Constitució del 78. Aquests límits forcen la Generalitat a esdevenir el guardià que protegeix el règim d’aquells qui deambulen per fora de la ratlla i institucionalitza un comportament de “sa regionalisme.” A més, crea un embut, de manera que qui té vocació política és dirigit a aspirar als recursos que la Generalitat té i, per tant, a entrar dins dels límits del regionalisme espanyol. En conseqüència, la competició política a Catalunya esdevé una lluita pel control efectiu dels recursos de la Generalitat, sense posar-lo al servei de l’alliberament nacional del país. Els actors polítics que hi obtenen feina obtenen també una ascendència social i una carrera professional atractiva i estable (que, per altra banda, amb l’actual model econòmic, és molt difícil d’assolir en el món privat), si ajuden a estabilitzar l’arquitectura institucional del país, en comptes de subvertir-la. Aquest caramel·let els incentiva a crear xarxes clientelars i a excloure’n els dissidents. Al cap del camí, es castiga tota creativitat que no s’acomodi a aquests límits i aboca el país a una situació estancada econòmicament. Mentrestant, promou un sistema cultural eixorc, que gira l’esquena al passat, desarrela les tradicions i, en fi, ridiculitza el fons de les coses si són massa catalanes3 —perquè tot allò que és català és potencialment radical i subversiu.

S’entén l’argument d’abandonar les institucions perquè són espanyoles. La competició política a Catalunya esdevé una lluita pel control efectiu dels recursos de la Generalitat, sense posar-lo al servei de l’alliberament nacional del país. Conté veritat, però és cec a la quantitat de coses que la Generalitat determina.

El principi que anima aquest estat de coses és que sense la col·laboració dels catalanistes —dels catalans autocentrats, per dir-ne d’alguna manera– no es pot governar i sotmetre els catalans —d’una mena o una altra. Governant la Generalitat, el que fem és donar el nostre consentiment a ser assimilats per Espanya i, a sobre, donem poder sobre la colònia que som als més cínics d’entre les nostres files. Per arrodonir-ho, el poder que té el Parlament i la Generalitat és molt petit, pel que fa a transformar les coses, però molt gran, pel que fa a encimbellar els seus polítics. És el mecanisme colonial perfecte. Per què no abandonar-lo com la marea abandona la platja?

Crec que aquest és l’argument resumit. Conté veritat, però és cec a la quantitat de coses que la Generalitat determina. Li falta prosa i visió, i li sobren excuses.

Aquest argument diu que si sortim de les institucions podem reconstruir el nervi polític de la nació perquè forçarem els nostres polítics a reformar-se i a complaure’ns i a més recordarem que la Generalitat no ha d’ocupar-se de les coses de fons del país, sinó que és tasca nostra, la d’organitzar-nos políticament, i així a més demostrarem a ulls de tothom que no tenim voluntat d’enriquir-nos en el procés. Hi ha un punt de misticisme nacionalista, ascetisme per la nació, en aquesta actitud. Una desconfiança de fons vers les coses del món, que ens corrompen. Però rere aquest suposat ascetisme hi ha en realitat un hedonisme de la raó: una mandra, el plaer que sorgeix de la mena d’irresponsabilitat que pretén que les coses cauen pel seu propi pes perquè les coses difícils i laborioses sempre les han de fer els altres. Hi ha qui es pot permetre dir ‘tot o res’ perquè mai no ha sabut què vol dir ‘res’ seriosament, i en ‘res’ del país encara pensa que sobreviurà.

El problema més mínim d’aquesta manera de veure les coses és que el poder mai no accepta un buit. Tot el poder que no ocupes tu, l’ocupa algú altre. En el nostre cas, aquest algú altre sempre són els nacionalistes espanyols, que fan una pinça amb la part de la població que està capturada pel fanatisme espanyolista i amb els poders de fons de l’Estat. En altres paraules: potser la Generalitat no té prou força per fer de la llengua catalana la koiné, la llengua comuna dels catalans, però segur que serveix per fer que el castellà avanci terreny fins a fer del català una llengua supèrflua. O, demografia a banda, algú creu que han fet més pel català els ajuntaments i els consells comarcals, que la Generalitat? Potser no n’hi ha prou amb la Generalitat per aconseguir que una selecció catalana participi dels jocs olímpics, però pot normalitzar que els joves es socialitzin adorant la Roja, com hem vist amb les pantalles gegants de Collboni i veurem amb el nou govern Illa. L’educació, l’economia, la policia: la Generalitat no pot per si sola fer les coses que el país necessita per desplegar-se i mantenir viva la reproducció de la catalanitat en les properes generacions, no pot garantir la llibertat, no pot accelerar la creativitat ni reconciliar-nos amb l’arrel, per tot això som independentistes. Però sí que pot posar-se al servei de l’assimilació del país, mentre afebleix i aïlla tothom qui s’hi oposa.

A la Generalitat, els nacionalistes espanyols fan una pinça amb la part de la població que està capturada pel fanatisme espanyolista i amb els poders de fons de l’Estat.

Potser sigui cert que la pregunta és si són millors els nostres inútils i corruptes, els nostres mentiders i col·laboracionistes, o els seus inútils i corruptes, els seus mentiders i executors. És una pregunta de merda. És la pregunta a la que ens han dut 40 anys d’autonomisme, és el trist destí de l’esperança pujolista i maragallista. La resposta de merda és que en igualtat de condicions, un espanyolista sempre serà més efectiu perquè l’acompanya la inèrcia, mentre que un catalanista, en el fons, encara que sigui lamentable, acaba connectant instintivament, inconscientment si voleu, amb algun eco de la història del país, i en preserva potser una vella melodia, potser uns acords, una harmonia, amb la què t’hi pots afinar. I el país va millor, ni que sigui marginalment. Mentre que quan els altres no tenen fre, tothom s’empobreix.

Però aquest xantatge també té un límit. El fet que sempre haguem de triar entre un que ens vol destruir i un incompetent, fa que l’incompetent tingui molt poques raons per millorar. Això de vegades costa d’imaginar: per què un polític que vol la llibertat de Catalunya no hauria d’esforçar-se per ser el millor instrument disponible al servei del país? Doncs mira, per exemple, perquè la política que transforma sempre descansa sobre l’esforç de dir algunes coses que són veritat i que costen molt de dir. No dic que calgui dir la veritat tota l’estona —la política, ja se sap, cal prioritzar—, ni dic que faci mandra de dir-la i prou. Dic que triar les dues o tres veritats de fons que has de defensar i dir-les en veu alta té costos personals importants. Quan el sistema polític depèn de mil mentidetes per sobreviure, viure a través de dues o tres veritats de fons vol dir llançar una amenaça, ja no als teus enemics, sinó als teus aliats. Si creus que t’ho pots estalviar, si penses que hi ha una via conciliadora que t’estalvia el conflicte, tens tots els incentius per convèncer-te a tu mateix que és la millor via. I t’adaptes i tal dia farà un any. Així comença la corrupció. Però quan l’alternativa és un que et vol destruir, només que siguis una mica millor que ell, només que no vulguis destruir el país, ja n’hi ha prou i t’estalvies els problemes. Per aquest motiu, la classe política catalana és cada cop pitjor. No perquè la gent sigui cada cop pitjor, sinó perquè l’esforç que cal per ser millor que els altres és cada cop menor.

Quan el sistema polític depèn de mil mentidetes per sobreviure, viure a través de dues o tres veritats de fons vol dir llançar una amenaça, ja no als teus enemics, sinó als teus aliats.

En els països que s’empobreixen, les coses mai no canvien d’un dia per l’altre. És lent, progressiu, fins que de cop i volta et lleves i vius en un país pobre. Passa el mateix amb la política. És l’altre límit d’aquest xantatge. Un dia, et lleves i la política només té les misèries i l’argument del xantatge, i res més on agafar-se. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, del 12 de Maig, per primer cop en la història dels períodes democràtics del país, les forces nacionalistes catalanes no sumen majoria al Parlament, ni en vots, ni en escons. Els espectacles de les darreres setmanes, les falses desobediències civils dissenyades per guanyar terreny en la mateixa guerreta civil de sempre, i el debat promogut per la premsa subvencionada, ens han amagat aquesta conversa de fons, que és la principal que el país hauria d’estar tenint. No som conscients de la magnitud de la derrota: per primer cop en tota la història les forces nacionalistes no tenen majoria. En part, aquesta pèrdua es deu a què gent que abans votava aquestes forces polítiques ha decidit deixar de votar-les, perquè el xantatge té un límit, mentre que a l’altre bàndol, prou gent ha entès l’oportunitat de fer-se amb el control de les institucions. El poder importa. Importa dins de la teva oficina, no ha d’importar al govern. Ho notarem de seguida.

Però si la gent ha deixat de votar aquestes forces és perquè aquestes forces han esdevingut invotables, (i els que hem aparegut per oferir una alternativa no hem aconseguit encara fer-nos valdre). Cal haver fet molt malament les coses perquè fins i tot amb l’argument del xantatge sobre la taula la gent n’hagi tingut ja prou. Per mi, això tot sol merita la dimissió de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. És un fracàs històric, que sorgeix de la seva irresponsabilitat. Van posar l’autodeterminació al centre de la política catalana i amb els anys hem vist que l’únic que esperaven treure’n és una victòria sobre l’altre. Poques coses més tristes que sentir un líder polític de Junts o d’Esquerra eufòric perquè el seu adversari ha quedat sense dos ulls, mentre ell encara sagna de l’úll que li han buidat. Ja sé que això és impopular de dir, avui, entre les files de l’independentisme més mobilitzat. Però fins que no entenguem que el problema són els dos partits, no sortirem del forat. Són tots dos que han perdut aquesta majoria i ho han fet per exactament els mateixos motius. Ara ERC ha triat el coma induït per una temporada, entesos. Però Junts està igual de mort perquè ja només li queda el xantatge i el folklore d’aquests anys de procés. És dur de dir, però és la veritat tal i com jo la veig. Que ara s’apuntin al carro de dir que qualsevol ús de la Generalitat al servei del país és fer autonomisme, per amagar les seves mentides i fracassos, forma part de la mena de cinisme petit que envileix la població perquè impedeix fer cap política, —tret de la que convé personalment als homenets de la cosa.

Cal haver fet molt malament les coses perquè fins i tot amb l’argument del xantatge sobre la taula la gent n’hagi tingut ja prou. Per mi, això tot sol merita la dimissió de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

La Generalitat no és un instrument que només et pugui dur fins aquest cul-de-sac. No és cert que una majoria nacionalista al Parlament només pugui fer regionalisme espanyolista. I l’independentisme no se’n sortirà fora de les institucions. Aquests són principis que defensem i que ens han dut a fundar ALHORA i a fer propostes concretes —algunes, immediatament copiades pels partits del xantatge—. El principi de fons és senzill: hi ha accions que tenen la capacitat de generar una reacció en cadena perquè van al cor del conflicte, en comptes d’esforçar-se a evitar-lo. Llengua, economia, energia, immigració, qualitat democràtica: hi ha quatre o cinc coses que posades al servei de la llibertat del país, encenen la veritat del conflicte de fons i empenyen la ratlla de la llibertat prou enllà per posar-te a pensar seriosament en esdevenir un Estat lliure. Hi ha un pragmatisme de fons que és fonamental: fer polítiques nacionalistes és enfortir les coses que fan viable una societat democràtica sense xantatges i sense camises de força. La Generalitat controla un percentatge molt més alt del PIB català del que l’Estat espanyol controlava fa 100 anys. Els serveis públics, sobretot educació, sanitat i la policia, són el nervi de qualsevol expressió nacional contemporània arreu del món, no diguem ja a Europa. Ho tens capat, d’acord, però tens responsabilitats. Lluitar per cada cèntim que Espanya ens espolia, o oferir resistència a cada intent d’assimilació, és part de la tasca d’alliberament. Són els nostres polítics que ens han fet creure que el conflicte interessa als jutges espanyols i que a nosaltres ens interessa la pau civil. És al contrari, com s’ha vist amb la llei d’amnistia: el conflicte ens interessa a nosaltres que es reveli i a ells que es silencïi. Cap de nosaltres pot ni crear-lo ni destruir-lo, perquè és una veritat de fons, però sí que podem encarar-lo o fer la viu-viu.

Hi ha un pragmatisme de fons que és fonamental. Lluitar per cada cèntim que Espanya ens espolia, o oferir resistència a cada intent d’assimilació, és part de la tasca d’alliberament.

El problema no és la Generalitat, tot i que qui la vulgui posar al servei del país ha de saber que els riscos de convertir-la en un instrument d’assimilació hi són. El problema és la política que la tradició nascuda de la transició ha creat al nostre país. I és això el que hem de trencar des de la base. Una política que tingui clares tres o quatre coses, principis bàsics de la nostra idea de justícia, i que tingui en la continuitat de la catalanitat, i en la llibertat i la prosperitat, els seus objectius bàsics, innegociables, i que a partir d’aquí, i a partir d’idees concretíssimes, com les que duiem al programa, i com les que una munió d’associacions i grups tenen al cap si et prens la molèstia de preguntar-los pel seu negociat, pugui desplegar una majoria política per fer fora l’Estat de Catalunya allà on mira de posar-hi les grapes. Accelerar la resolució del conflicte —guanyant-lo a cada passa. Heus aquí el significat d’aquest pragmatisme.

Si heu arribat fins aquí, la pregunta lògica és per què nosaltres, per què ALHORA. No hi ha cap motiu que es pugui escriure en un text. Les coses caldrà demostrar-les fent-les i no esperem cap altra forma de creença. Però dues coses: el simple fet que existim fora dels partits, quan podríem ser a dins, ja demostra que hem entès que el problema de fons és el que he descrit més amunt. I segona: proveu-nos. Provem-nos. Penseu amb nosaltres aquest pragmatisme, encareu amb nosaltres el conflicte. I si no us convenç, no us ho retraurem a vosaltres, sinó a nosaltres mateixos. Independència i bon govern —alhora.

  • 1 Crec que no és per això, o no només per això. Crec que és una qüestió de qui mana, com una herència d’un conflicte que s’allargassa fins al segle XIX. En cada poble, en cada ofici: qui dona les ordres i qui les obeeix. Els càrrecs i els salaris en són només l’expressió, d’aquesta hegemonia. Però ja en parlarem un altre dia. (tornar a dalt)
  • 2 Hi ha un patró en algunes de les idees que Puigdemont posa en circulació —la Crida, el CxR, i alguns continguts dels seus discursos, que són sempre idees antigues de l’independentisme més dur, que l’acusa de traïdor, i que ell sembla que acomplexadament acaba comprant quan ja és massa tard perquè tinguin cap efecte —el cas exemplar d’això és tot el que fa per re-significar el que van fer els dies posteriors al referèndum de l’1O. (tornar a dalt)
  • 3 Fins i tot en coses tan aparentement petites com la desaparició de les vocals neutres als mitjans de la CCMA. (tornar a dalt)

Altres articles recents

Veure'ls tots