El pitjor escenari a l’escola, l’actual?

L’escola catalana, avui, és una eina que accelera el procés de substitució lingüística. Ensenya català, sí, però sobretot socialitza en castellà. És a dir, converteix el castellà en la llengua habitual entre els alumnes, la llengua viva, fins i tot entre els nens de família catalanoparlant. I relega el català a un aprenentatge teòric i cosificat, com si es tractés d’una llengua estrangera més. O pitjor, una llengua morta com el llatí. Vegem més detingudament com funciona.

En primer lloc, caldria diferenciar l’escola teòrica de l’escola fàctica, la real. És a dir, allò que diu el model, definit a través de lleis, decrets i projectes lingüístics, i allò que es fa en realitat, el que acaben fent les escoles, docents i alumnes.

Comencem per la teoria. L’escola catalana és, per llei, un model de conjunció, on no es poden separar els alumnes per raó de llengua habitual (Article 11.3 de la LEC). És, també, un sistema educatiu que prioritza el català com a llengua de l’ensenyament. S’estableix, així, que el català és la llengua normalment vehicular (Art. 11.1 i 11.2 de la LEC), cosa que inclou “Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum”. En diferents decrets s’especifiquen també els usos lingüístics en tots els àmbits escolars, on s’inclouen les interaccions entre mestres i alumnes, així com monitors de menjador, extraescolars, etc. On queda definit que el català és la llengua d’ús habitual, i cal promoure-la a través de tots els mitjans necessaris. És cert que el concepte “normalment vehicular” ja pressuposa que el català no és sempre la llengua vehicular, sinó l’habitual, i per tant n’hi ha una altra (misteri) que a vegades també podria ser vehicular. En el Decret Llei 8/2022, del 9 de juny, del 30 de maig, aprovat pel PSC, Junts, ERC i Comuns (amb la màxima dels grans consensos per “blindar” el català, però fet servir per l’espanyolisme en alguna de les sentències a favor del castellà) es donen pistes de quina és aquesta altra llengua misteriosa: s’anuncia que el castellà adopta a partir de llavors l’estatus oficial de llengua curricular. Tot i així, malgrat aquestes retallades progressives de drets lingüístics, i d’intents d’equiparar el català i el castellà, el marc legal continua sent més favorable al català que al castellà. Cosa que possibilita, si més no teòricament, l’adopció de totes les mesures necessàries per a fer del català la llengua normalment vehicular a les aules i els patis. I en el cas que calgui, permet implementar una bona immersió que ho garanteixi (ara mateix caldria fer-ho a quasi totes les escoles del país, atès que l’alumnat catalanoparlant ja hi és minoritari o molt minoritari).

L’escola catalana, avui, és una eina que accelera el procés de substitució lingüística

El model teòric de l’escola catalana és millorable, com veiem, però encara ofereix prou marge de maniobra legal per fer-ne una eina de normalització del català entre els nens i les nenes d’aquest país. Ara bé, què ocorre a la pràctica? Un salt quàntic. Com quan “demanem una cosa per Aliexpress i ens n’arriba una de ben diferent a casa”, o el que ens expliquen a la jornada de portes obertes i el que en realitat acaba vivint el nostre fill.

Aquí no entrarem en la qualitat educativa, perquè requeriria tot un altre article. Ens centrarem exclusivament en la qüestió lingüística, que en part hi està relacionada. El fet és que les famílies ens trobem amb això: nens que ens tornen a casa parlant en catanyol, havent perdut els pronoms febles, capgirat els accents, modificada la pronúncia d’alguns fonemes, emprant estructures gramaticals i mots propis del castellà; germans que espassen al castellà per a relacionar-se entre ells; amics que venen a casa a jugar-en castellà- i quan els preguntes què volen per berenar t’adones que no saben parlar català, perquè els costa dir més de tres paraules seguides en la nostra llengua (que, estant escolaritzats, també hauria de ser la seva). I tantes altres situacions que podríem anar explicant, que porten les famílies a preguntar-nos què se’n deu haver fet del català com a la llengua vehicular de l’escola.

Les raons són complexes, però bàsicament es poden sintetitzar en una frase: no es fa complir la llei, i els projectes lingüístics de la majoria d’escoles són paper mullat. El que en realitat ens arriba per Aliexpress és una escola que socialitza molt majoritàriament en castellà, de manera que converteix els nens catalanoparlants en bilingües indiferenciats i manté la resta de nens allunyats del català viu, mancats de l’habilitat de parlar-lo còmodament, sobretot en el registre informal.

Nens que ens tornen a casa parlant en catanyol, havent perdut els pronoms febles, capgirat els accents, modificada la pronúncia d’alguns fonemes, emprant estructures gramaticals i mots propis del castellà.

El fet és que el Departament d’Educació no fiscalitza, i desactiva la inspecció educativa quan es tracta de supervisar el català. Fins el punt de no respondre, passat un any, les denúncies que algunes famílies hem formulat. Les direccions de centre, per la seva banda, redacten uns projectes lingüístics molt bonics, però la immensa majoria de la comunitat educativa, que és qui l’aprova democràticament, no prioritza el seu compliment. De manera que els docents, sense el suport o la pressió del claustre, fan el que bonament poden, i alguns ni tan sols això. Perquè així com el perfil demolingüístic dels alumnes ha anat canviant, també ho ha fet el de mestres i professors, cada cop menys vinculats familiarment i ideològicament amb la llengua catalana.

És una qüestió de desinterès o desídia? No només. També hi ha por. Por de causar un conflicte lingüístic, sempre latent. Quan parlem amb els docents, amb les direccions de centre, i fins i tot en una ocasió amb la presidenta d’una federació d’AFA catalana, se’ns ha dit que aquest és un tema “molt delicat”. Traduït, que és perillós. I per tant, el defugen. Les famílies tampoc ens n’escapem, d’aquesta dinàmica fòbica. Alguns pares i algunes mares que hem estat actius a l’escola hem rebut rebuig i aïllament per part d’altres famílies d’aquests centres, algunes de les quals catalanoparlants, que ens han vist com una amenaça per la convivència. Sí, la convivència, el mateix terme que va utilitzar un dels pares de l’escola del Turó del Drac, de Canet, quan ens va justificar la decisió de complir religiosament la sentència del 25% de castellà que els havia imposat el TSJC. La convivència per damunt de tot! Encara que paguem el preu tan car d’inhibir-nos en la defensa desacomplexada del català.

Aquesta és la situació de paràlisi actual. Com es resol? De moment, no es resol de cap manera. De fet, la situació continua empitjorant, pel canvi demolingüístic progressiu i imparable d’alumnes i docents. Ara mateix, els alumnes catalanoparlants són minoritaris o molt minoritaris a quasi totes les aules d’aquest país, fet que obligaria a aplicar la immersió quasi a tot arreu per tal de garantir que el català continuï sent la llengua vehicular efectiva (i aprofitant el marge legal que encara tenim). I no passa. Hi ha alguns canvis? Sí, però tan lents i febles que són insuficients per a aturar el progressiu procés de substitució lingüística, cada cop més generalitzat. El sistema falla per causes intrínseques, fet que ens obligaria a replantejar-lo íntegrament.

Quan parlem amb els docents, amb les direccions de centre, i fins i tot en una ocasió amb la presidenta d’una federació d’AFA catalana, se’ns ha dit que aquest és un tema ‘molt delicat’. Traduït, que és perillós.

I mentrestant, continuem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional. Que pot ser “dura” i posar en escac l’actual marc legal català en matèria d’educació. O pot ser “tova”, i esmenar parcialment la llei, retallant, però poquet, la preminència legal del català, que encara té avui en el sistema educatiu. Ja hi ha veus que ens pretenen tranquil·litzar assegurant que la sentència serà poc invasiva, poc impositiva. Però nosaltres tremolem, precisament per aquesta possibilitat. Perquè temem que això sigui precisament el que els nostres enemics ja volen: que la granota segueixi bullint a foc lent. Cada cop una mica més cuita, més morta. Per contra, una sentència “dura” formalitzaria l’estatus que, a la pràctica, ja té el castellà a bona part de les escoles i instituts del país. I ens ajudaria a despertar col·lectivament d’aquest miratge edulcorat que se’ns ha venut. A despertar i a prendre consciència de la realitat tal com és, i a assumir la responsabilitat del seu canvi. Sense obviar que som en un conflicte lingüístic (imposat), i que seguir-lo esquivant és la pitjor de les opcions.

Hem començat l’article advertint que l’escola catalana ensenya català, però socialitza en castellà. I és precisament aquest el punt de partida que pot capgirar la situació. L’escola que ens cal, la que hem de crear, és una escola que es proposi ENSENYAR i alhora SOCIALITZAR en català. Com fer-ho? Doncs fent-ho centre a centre. De forma explícita, desacomplexada, sense subterfugis ni temors. Si convé, creant de forma transitòria una xarxa pròpia i desdoblada de l’actual, voluntària, que en faciliti la seva implementació nicial. Ens hi posem?