El conseller Tom o el conseller Maquiavel

Vaig topar-me amb el Conseller Vila, de Política Lingüística, a la Setmana del Llibre en Català. Vam tenir una conversa interessant que, com que hi havia diversos testimonis, puc explicar sense trair cap confidència. Em va preguntar què pensava jo de tot plegat i jo li vaig dir que em semblava que havia de “dimitir amb un cartutx de dinamita”. Em va respondre que m’equivoco. Que mai s’havia pogut fer tant per la llengua des d’un govern i que si de cas “algú hauria de preguntar-se per què els governs anteriors no van poder fer res”.

Com que per mi aquest no és el tema, perquè jo no li deia que dimitís en nom dels governs anteriors, li vaig respondre de seguida que tots som ja conscients que els governs anteriors van restar més que sumar, especialment en ensenyament ¹.

La presència del conseller Vila al govern més anticatalà i més incompetent de la història de la Generalitat només blanqueja l’espai sòrdid de grisor que el PSC mira de crear a Catalunya. Però el fet que ell em digués que els governs anteriors “no van poder fer res” i no pas “no van voler fer res”, em va fer saltar una guspira al cervell.

—Vols dir que amb els socialistes es poden fer coses que amb els partits del procés no perquè no se’ls pressuposa l’independentisme? —li vaig preguntar. Ell va dir que sí, si fa o no fa.

—Qui podia pactar amb…?—. Algú va interrompre abans que acabés la frase. I vaig acabar-la jo: —Ho dius en el mateix sentit que només el PP podia pactar amb ETA perquè se li pressuposava el menyspreu.

—Sí —va respondre. Vaig fer un segon de silenci.

—No hi estic d’acord. Però si creus que això que dius és cert, no hi ha res que et pugui dir. I només et podrem jutjar pel resultat. Però no pots esperar que et donem suport en això: la nostra feina, si ja has passat aquest Rubicó, és fiscalitzar-te, encara que siguem petits.

Ell em va dir que sí, i la seva cap de gabinet també. Aleshores va afegir: “Fiscalitzar, però informadament, perquè de vegades em critiqueu desinformadament”. I em va posar l’exemple de la campanya de reclutament d’estudiants de filologia catalana que ha impulsat el seu departament, que a mi em sembla molt insuficient, i que fa servir una idea (pagar salaris-beca a estudiants de filologia catalana) que vam proposar nosaltres a les eleccions —nosaltres i ningú més, puntualitzo—. Però, esclar, amb un pressupost de 100 mil euros. Em sembla malgastar un cartutx. La dimensió del que necessitem és 10 vegades aquesta magnitud per començar. A més, no inclou la contrapartida: et paguem 4 anys de salari per fer filologia catalana i tu et compromets a treballar de professor de català 4 anys després de llicenciar-te. La idea és començar a revertir la situació actual: la nostra taxa de llicenciats (menys de 100 l’any) és incapaç de substituir els professors de català que es jubilen i els milers que jubilaran els propers anys. Aleshores em va reivindicar la seva bona feina quan era a la UB i vaig insistir: “Ningú qüestiona la vostra tasca la UB, a l’inrevés: és això el que justament us estic dient. El problema és la conselleria“.

Més enllà del retret, que jo vaig respondre dient que fer públiques les dades és la seva responsabilitat, i que si vol explicar-me coses perquè li sembla injust el que li diem, que em citi i estaré encantat d’explicar als quatre vents com veig les coses que em faci saber, la seva posició em va fer rumiar molt, mentre passejava per les parades de la Setmana.

El dilema és aquest: Tom o Maquiavel. Ell potser no ho sap, però en alguns sectors de la política catalana parlamentària, se’l anomena “Conseller Tom”, en al·lusió a l’Oncle Tom, l’esclau que serveix els amos de bon grat i els ajuda a disciplinar els altres esclaus. Tom és servent d’interior, de casa; els altres són d’exterior, de camp. Ell va ben vestit i bufa cullera, els altres van esparracats i roseguen. Va ser Malcom X qui va fer servir aquest contrast per assenyalar els negres que s’adapten a les expectatives polítiques del blancs i fent-ho, lubricaven l’opressió.

El dilema, tal com el planteja implícitament Vila, seria si val la pena treballar pel govern de l’enemic si pots fer avançar les polítiques, com pretenia fer Maquiavel amb Lorenzo Sforza, quan li va escriure El Príncep per ser rescabalat de l’ostracisme. O si realment és impossible fer avançar res perquè el govern de l’enemic busca fer-te desaparèixer. El risc és que si ho fas bé, els ajudes a mantenir l’hegemonia que et fa desaparèixer i si no ho fas bé vol dir que no aportes res. Ni tan sols pots dedicar-te a preparar una alternativa davant la incompetència i la voluntat d’assimilació que els espanyolistes de la PSOE tenen ficada al cap.

És un dilema rellevant, gairebé definitori de la política. La imperfecció de treballar amb l’adversari o la perfecció del purista que es queda fora. Estic segur que el conseller Vila s’ho explica així.

El problema, però, és que el dilema no és aquest. El dilema no és si treballar o no treballar amb els socialistes. Amb els socialistes no s’hi ha de treballar mai perquè el seu objectiu és que deixis d’existir. El dilema és si fas les coses que el català necessita o si no fas les coses que el català necessita. És perfectament possible, com diu Vila, que sota el PSC es puguin fer més coses que amb ERC o Junts, justament perquè si manen ells, el projecte d’assimilació avança. Però allò fonamental, el canvi de mentalitat de fons, és que ni jo, ni ningú d’Alhora, ni ningú que tingui el català al centre dels seus interessos, vol fer “més que mai” pel català. Jo i tu, i la gent d’Alhora, volem fer, estem disposats a fer, el que cal fer pel català. El que calgui perquè la transmissió cultural en català continuï, perquè els teus nets puguin viure en català plenament —com a mínim dels mínims.

És irrellevant si això és més que mai, o tant com aquell cop que vam fer X, Y, o Z. Aquesta lectura es la dels negres de casa, la de l’oncle Tom que diu que mai abans havia pogut donar una cullerada de saïm als esclaus, per posar sobre el pa. Els negres del camp ens alliberarem i punt, i si cal cremar la casa amb els que hi hagi a dins ho farem. No prengueu l’exemple per la seva literalitat sinó per la seva universalitat: hi ha conflictes que o bé els mostres i els encares o bé els ocultes i els deixes passar.

Ara mateix, la conselleria és un obstacle pel que cal fer pel català. Perquè cal treure el conflicte de l’àmbit privat dels ciutadans i polititzar-lo, elevar-lo a les institucions, oferir resistència i ser ofensius en cadascun dels resorts disponibles. No hem de treballar pels socialistes, hem de fer-los treballar, fer-los suar a cada passa assimilacionista. Cal organitzar les famílies a les escoles, cal descastellanitzar tots els àmbits possibles, cal garantir drets a usuaris, a pacients, a ciutadans que fan gestions. Cal una política molt agressiva de catalanització dels fills de la immigració, que vol dir guanyar terreny al castellà i els seus agents, és a dir, les xarxes clientelars del PSC, els que cobren mentre la conselleria de política lingüística fa “més que mai.”

Sóc totalment partidari de baixar al fang i fer avançar el país a cop de pic i pala si s’escau. Tens 300 mil funcionaris a Catalunya, l’últim que has de fer és deixar-los en mans de gent que posa de consellera d’ensenyament algú que diu les aules d’acollida dels immigrants es poden fer en castellà o que mai castigarà un metge per humiliar un nen per parlar català. Si els socialistes volen fer política lingüística que se la pensin ells quan sentin el teu alè des de fora, no els facis la feina perquè ells decideixin el grau d’intensitat. Tot el que fas amb aquest PSC fanàtic i incompetent és fer recular la llengua i donar-los arguments per dissimular-ho.

La nostra prioritat ha de ser fer fora el PSC de tot arreu. Molta gent encara no ha arribat a la conclusió que el PSOE és pitjor que el PP. No ho pensen perquè el PP representa les essències de la castellanitat imperialista. Però la història d’Europa i els seus estats-nació ensenya que el que realment acaba amb els pobles no és l’imperialisme. El que acaba amb els pobles és la uniformització de l’Estat liberal, la igualació dels pobles en ciutadans uniformes. És el PSOE qui té les eines ideològiques per assimilar-nos i la pretensió última de negar la nostra diferència, que li sembla un error de la història que cal imputar a la dreta conservadora.

Col·laborar amb el PSC en política lingüística és afeblir la política lingüística i enfortir el PSOE. És accelerar la desaparició de la llengua.

Uns minuts més tard, el conseller va fer un discurs en el tendal dels actes de la Setmana. Va reivindicar les coses que van bé de la llengua (va tornar a presentar les dades de l’enquesta d’usos lingüístics a la manera que fa pensar que les coses van bé, com vam explicar en aquest pòdcast). En acabat, va pujar al faristol l’alcalde Collboni, i emparant-se en el que havia dit Vila, va fer un discurs cofoi i celebratori sobre la llengua, va presentar a la concurrència la nova comissionada per l’ús social del català (va dir que centraria la feina de la nova comissionada en l’ús digital dels joves, que és on el català “no està consolidat”) i va celebrar haver aconseguit de la mà de Xavier Marcet que la literatura barcelonina fos la convidada d’honor de la fira del llibre de Guadalajara, a Mèxic. Silenci. Ningú li va exigir que aclarís que hi envien una delegació bilingüe per explicar que la literatura catalana també és en castellà. Tot això ho valida amb la seva presència el conseller Vila.

En acabat, va sortir a parlar el premi d’honor de les lletres catalanes, el filòsof Pere Lluís Font, fràgil i robust alhora als seus més de 90 anys, va dir que si es feien coses com la Setmana del llibre en català era per revertir la colonització del castellà a Catalunya. I la distància entre el conseller i ell es va fer insalvable.

Després de dinar vaig tornar a passejar per les parades, encara rumiant-hi, i a la de l’Edicions de 1979, mentre xerrava amb els editors, va arribar-hi la nova comissionada de l’Ajuntament, a comprar-se el nou llibre del nostre filòsof de la llengua de referència, en Jordi Martí Monllau, titulat El mite del bilingüisme. Amb pròleg de la Júlia Ojeda, vicepresidenta d’Alhora. “M’han dit que és molt bo,” em va dir. Li vaig recomanar que l’escoltés també en aquest altre pòdcast.

No se m’acudeix res més distant a la política de Collboni que les idees de Monllau. Però aquí és on els fas venir, en comptes d’adaptar-t’hi.

• 1 De fet, jo li demanava que dimitís pel mateix motiu que fa anys li vaig dir el mateix a l’aleshores president Torra, en el seu primer estiu al càrrec, quan em va cridar a Palau i em va dir que tant el món de Junts com el d’ERC, Artadi i Aragonès respectivament, el tenien collat i no li deixaven ni tan sols dir el que ell creia que havia dir en el discurs solemne que va fer al TNC aquell setembre. “Hauràs de triar entre salvar la idea d’independència o salvar els partits del govern. Si dimiteixes i expliques la veritat, salvaràs la idea d’independència, si aguantes estoicament les maniobres, salvaràs els partits, però només temporalment, i enterraràs l’independentisme per una generació (de polítics).” Ell no hi estava d’acord, en què aquest fos el dilema, i va continuar endavant. Doncs el conseller Vila, per mi, té el mateix problema.
  (tornar a dalt)