El cartell de la Gran Vía és el velcro que tapa el número de placa d’un antiavalots

L’anunci que ha penjat el PSOE a la Gran Via de Madrid on hi posa “Poder posar un anunci en català enmig de la Gran Vía” il·lustra molt bé una cosa que Espanya sempre fa.

El govern de torn combat amb tot el que té qualsevol intent de normalització del català (ahir mateix, en el conclave de socialistes dels PPCC, han parlat de “llengües” per referir-se a la llengua catalana que es parla a Catalunya, País Valencià i a les illes Balears).

Quan aconsegueixes imposar-los algun marge, el que sigui, que sempre és petit, insuficient i simbòlic, aleshores fan servir aquest petit espai en què has retrocedit menys del que voldrien per posar-lo d’exemple de com Espanya protegeix la seva diversitat lingüística.

Aquest és el cartell de Madrid: reivindicar com a mèrit una cosa absolutament normal –posar un cartell en català a Madrid—, com si fos una gran concessió —cosa que denota l’odi de fons que explicaria per què és un avenç—, i que en realitat només té valor simbòlic: si Espanya volgués protegir el català, o fer-lo real a Espanya, el faria obligatori a totes les escoles del país i el convertiria en un dret administratiu a tot el territori espanyol. El faria primer oficial a Espanya, abans de demanar fer-lo oficial a EU. El que és normal.

Quan aconsegueixes imposar-los algun marge, el que sigui, que sempre és petit, insuficient i simbòlic, aleshores fan servir aquest petit espai en què has retrocedit menys del que voldrien per posar-lo d’exemple de com Espanya protegeix la seva diversitat lingüística.

El revers d’aquesta manera de fer és: quan els catalans cedeixen en alguna cosa a contracor, forçats, coaccionats, etc., aleshores s’utilitza com a evidència de la voluntat real dels catalans de ser espanyolitzats. L’exemple paradigmàtic d’això és la constitució del 78 i el soroll de sabres que la va acompanyar. Però en realitat serveix per tot. Catalunya, pel que fa a Espanya, és sempre en una sala d’interrogatori de la Via Laietana: tot el que diguis serà usat en contra teva, i tot serà obtingut sota amenaça de tortura o sota tortura directament. En aquest sentit, el cartell de la Gran Via és el velcro que tapa el número de placa d’un antiavalots.

Catalunya, pel que fa a Espanya, és sempre en una sala d’interrogatori de la Via Laietana.

Per això és tan important que mai se cedeixi en res i que sempre es reveli el conflicte de fons. Els polítics catalans, de manera descarnada des del Procés, s’han acostumat a operar a l’inrevés: a fer lleis i polítiques que prevegin les objeccions i judicialitzacions de l’Estat, amb l’argument de mirar de superar l’obstacle abans que hi sigui. Aquesta manera d’actuar només legitima l’espanyolització, com es veu a l’escola —on Salvador Illa ja ha aconseguit que les competències bàsiques les avaluï el ministeri directament.

Alhora es va fundar sobre aquesta premissa: si et fas la pregunta honesta “què necessita Catalunya?”, la resposta sempre et fa entrar en conflicte amb l’Estat, perquè el conflicte és estructural. La teva tasca, com a polític que vol la llibertat, la prosperitat i la justícia de Catalunya, és a dir, la continuïtat de Catalunya, és fer directament el que el país necessita i obligar l’Estat a reaccionar, a pagar el preu d’oposar-s’hi, i que en la revelació del conflicte, s’acceleri l’alliberament del país.

Alhora es va fundar sobre aquesta premissa: si et fas la pregunta honesta “què necessita Catalunya?”, la resposta sempre et fa entrar en conflicte amb l’Estat, perquè el conflicte és estructural.

Són molts els catalans que no veuen clar això. Molta gent pensa que en revelar el conflicte o en fer-lo més evident, o explícit, o en no evitar-lo, el que s’accelera no és l’alliberament del país sinó la repressió. Això és part de la indefensió apresa. Ens han acostumat a reaccionar sempre a la violència, i és aquesta amenaça infinita el que funciona com a repressió i no pas la violència mateixa, que té límits. Això ho hem d’explicar més: que en el xoc qui perdrà al final és l’estat espanyol perquè la seva força té límits, mentre que la seva amenaça no.

La pancarta de Madrid en català és el contrari d’això, com ho és, en realitat, la Conselleria de Política lingüística del Conseller Tom. És posar Catalunya al servei de la uniformització espanyola. Sánchez necessita mobilitzar “l’Espanya plural” per la pròxima batalla electoral. Vol un món on les opcions siguin els nacionals de Vox contra els pseudorepublicans-monàrquics de la PSOE. I que els catalans tornin a defensar Espanya del feixisme, a canvi d’espanyolitzar-los, és a dir, a canvi del que el feixisme persegueix realment.

Ens han acostumat a reaccionar sempre a la violència, i és aquesta amenaça infinita el que funciona com a repressió i no pas la violència mateixa, que té límits.

Per això exciten la polarització amb VOX a Espanya i amb AC a Catalunya. Hem de poder ser indiferents al xantatge de l’espanyolisme. Tan se val si és d’arrel falangista (PSOE), franquista (PP-VOX), o jacobina (Sumar, Podemos, Comuns). Però també hem de superar el processisme, sigui servil (ERC-Junts), dogmàtic (CUP), o xenòfob (AC). Fins que no rebutgem aquestes vies, no tindrem davant la via oberta que ens ha de fer lliures.

Hi ha una alternativa a això i és construir la política que el país necessita per poder fer fora el PSOE de tot arreu. Aquesta alternativa es diu Alhora. Militeu.