Dèficit democràtic a la Unió Europea

Fa tot just tres setmanes, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea entre el 2019 i el 2024, va presentar candidatura a la reelecció per la legislatura 2024-2029. Ho va fer amb la publicació d’un document de 30 pàgines en què resumeix les línies mestres de la seva acció política i un discurs davant del Parlament Europeu el 18 de juliol del 2024.

Un dels eixos del discurs i del programa polític de la nova legislatura es titula “Protegir la nostra democràcia, mantenir els nostres valors”. Que von der Leyen doni un paper central a la “democràcia” en el seu discurs polític no és novetat. El 2019, quan va ser escollida presidenta de la Comissió per primera vegada, va posar en marxa el procés participatiu més ambiciós dut mai a terme a nivell europeu, la Conferència pel Futur d’Europa (CoFE), que combinava elements de democràcia directa i deliberativa, i que convidava tots els ciutadans europeus a dir la seva sobre diversos temes. Tot i que no hi havia una promesa clara de què passaria amb els resultats de la CoFE, almenys s’obriren canals de debat sobre polítiques europees sense la intermediació dels estats. Aquesta iniciativa tenia l’objectiu de ser una primera passa per abordar un dels problemes que té la UE: la manca d’implicació i d’interès d’una part important dels ciutadans europeus.

Tot plegat va quedar tapat per la pandèmia del Covid-19 primer, i la guerra d’Ucraïna després. La gravetat i urgència d’aquests dos esdeveniments, combinades amb la manca de preparació de tots els actors per afrontar crisis d’aquestes característiques, van propiciar polítiques autoritàries en molts governs. A més a més, es van posar de manifest els límits de la Unió Europea (UE): amb la pandèmia, es va fer evident un cop més que el marc polític més significatiu segueix sent el dels estats membres, i no pas el de la Unió (penseu en els tancaments de fronteres, per exemple). Amb la invasió russa d’Ucraïna, si bé von der Leyen ha estat discursivament present mitjançant el seu suport fervorós a Zelenski, s’ha fet palès que la UE hi té poc a fer, sobretot pels següents motius: no té política militar ni exèrcit propis, no tots els estats membres de la UE ho són també de l’OTAN, i per tant no hi pot haver una alineació absoluta entre les dues organitzacions, i hi ha líders europeus que simpatitzen amb Vladimir Putin.

Avui, en aquesta nova legislatura que comença, von der Leyen posa de nou el focus en la democràcia europea. Aquest cop, però, el discurs se centra en la creació d’un “Escut Democràtic Europeu”. Com passa sovint, especialment amb les institucions europees, no acaba de quedar gaire clar què vol dir. La retòrica que acompanya l’anunci d’aquest “Escut” té a veure amb la lluita contra la “desinformació”, “manipulació de la informació” i “interferència a través d’internet” per part d’agents estrangers.

El discurs i pla polític de la presidenta electa de la Comissió per a la democràcia europea és significatiu. Cinc anys després, la missió d’apropar les institucions europees a la gent ha quedat en un segon pla. El discurs, malgrat que segueix sent vague, ha adoptat un to molt més defensiu. Aquest canvi posa de manifest una d’aquestes creences que es mantenen més o menys enterrades fins que comencen a ressorgir, cíclicament, i acaben convertint-se en convencions acceptades: quan hi ha una situació complexa, urgent, amenaçadora fins i tot, les eines democràtiques no serveixen. El que és més interessant en el cas de la UE és que fins i tot la definició de què és fonamental per a una democràcia canvia. En temps de bonança, tothom s’omple la boca de donar veu als ciutadans, si bé amb processos poc clars i de baix impacte. En temps de conflicte, sembla que ens digui la presidenta, aquestes “trivialitats” s’han d’aparcar i hem de protegir-nos, escudar-nos, contra els enemics externs mitjançant el control de la informació que circula.

Mentrestant, les fonts del veritable dèficit democràtic de la UE, que té diverses cares, són completament absents del pla polític de la nova Comissió. Aquí em centraré breument tan sols en una de les dimensions d’aquest dèficit democràtic que més ens afecta com a catalans, en tant que ciutadans d’un estat descentralitzat¹. La UE té quatre òrgans rectors: el Consell de la Unió Europea, que reuneix els ministres dels estats membres; el Consell Europeu, que agrupa els 27 caps de govern dels estats membres; el Parlament Europeu, que s’escull en eleccions cada 5 anys, i la Comissió Europea. Per anar ràpid: el Consell de la UE i el Parlament tenen poders legislatius, la Comissió és el braç executiu i el Consell Europeu, tot i que formalment no té poders legislatius, “guia” la direcció política de la Unió.

Doncs bé, aquest sistema produeix una greu anomalia: en els estats descentralitzats com Alemanya, Bèlgica o Espanya, les “regions” tenen poders legislatius sobre algunes àrees. Els ciutadans votem els nostres representants als parlaments “regionals” perquè legislin sobre aquestes àrees, i perquè els governs “regionals” executin la legislació. En canvi, en l’àmbit europeu, qui determina la legislació sobre aquestes àrees són principalment els governs estatals, representats tant al Consell de la UE com al Consell Europeu, malgrat que en els seus països no tenen competències. Dit d’una altra manera, l’autoritat que ha estat escollida democràticament dins dels estats membres per governar sobre aquestes àrees no està representada a la taula legislativa de la Unió Europea. Quan el govern estatal i el regional estan governats pel mateix partit, aquesta anomalia, tot i que greu normativament, a la pràctica té poca rellevància, perquè podem assumir que totes dues autoritats comparteixen idees i pla d’acció. Ara bé, quan no, el greuge és encara més flagrant.

D’això, evidentment, no en va dir res, von der Leyen. Cap sorpresa. El que sorprèn és que cap dels partits independentistes que han governat Catalunya en els darrers 14 anys no hagi fet una aposta seriosa i pública per aliar-se amb altres governs no-estatals que pateixen la mateixa injustícia i demanar representació legislativa en el marc institucional europeu. Una altra prova, l’enèsima, de com s’ha sacrificat una acció de govern veritablement emancipadora en pro d’estratègies i discursos performatius i personalistes.

• 1 Sabem que la descentralització espanyola és limitada, imperfecta i, sovint, irreal, perquè no està dotada de recursos ni autonomia econòmica. Tanmateix, sobre el paper, l’estat espanyol està més descentralitzat que molts altres països de la UE. Accepteu-me això per poder seguir amb l’argument. (tornar a dalt)