Catalunya Media City, el miratge del Besòs

Gran és l’ambició que de seguida es fa petita sense focus. Molt em temo que aquest és el cas del Catalunya Media City, presentat com el gran hub audiovisual i tecnològic de Catalunya, ubicat a les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, que aspira a convertir-se en referent europeu i mundial. Aquest gran titular fa xocar la realitat de les seves xifres amb l’ambició de tocar tots els pals d’aquest projecte. Volem construir un pol competitiu o venem només un gran nom?

Posem negre sobre blanc, la Generalitat té prevista una inversió de 70,8 milions d’euros fins al 2028. Comparat amb iniciatives similars la diferència fa forat. El Madrid Content City va arrencar amb una inversió inicial de 120 milions en la primera fase i amb un sol objectiu: crear contingut visual a gran escala. Aquí a Catalunya en canvi volem fer una mica de tot: IA, cinema, videojocs, formació, empreses… una espècie de laboratori tecnològic amb uns recursos anecdòtics.

Això és com voler competir a la Champions amb el pressupost de la pedrera. És excessivament optimista aspirar a ser un “referent mundial” amb només 70 milions, dir que vols liderar, i no adonar-te’n que això només és el que cobra una sola estrella normal del futbol. De debò la proposta és posar Catalunya al mapa amb una inversió menor del que costa una pel·lícula mitjana a Hollywood?

El risc a quedar-se curt supera la bona intenció del projecte. Dispersió, pèrdua d’impacte i la incertesa d’acabar amb una infraestructura buida de sentit i de resultats.

Tindria més sentit apostar per una sola indústria i fer-ho bé. Amb el potencial que tenim per liderar sectors com els videojocs o la IA aplicada a la creació de continguts visuals, Barcelona, ja és un pol reconegut internacionalment amb el seu ecosistema d’startups, tot i que emergent, amb múscul i experiència.

Replicar models tecnològics amb recursos insuficients ens pot confondre, per això es podia apostar per una estratègia diferent, però més potent: Catalunya com a pol d’innovació educativa de referència mundial.

Amb el pressupost del Catalunya Media City (70,8 milions d’euros) es podria haver invertit en recerca pedagògica, tecnologia educativa, formació docent i innovació curricular, que, alhora, podia generar un impacte profund, sostingut i estructural en el país. A diferència d’altres sectors l’educació no necessita de grans infraestructures ni rodes de premsa espectaculars per transformar la societat. Però per això es necessita visió, continuitat i compromís polític a llarg termini.

Tal i com està el pati, això és el que necessitem ara mateix. Catalunya viu una caiguda lliure en quant als resultats educatius, com mostren les últimes competències bàsiques i informes internacionals, com el PISA. A tot això suma-li l’augment preocupant de les desigualtats educatives per origen socioeconòmic, la pèrdua d’igualtat d’oportunitats reals i el context d’incertesa econòmica que suplica respostes sòlides i a llarg termini. Posar la nostra eduació als standards que demana el 2025 no és només una aposta intel·ligent: és una obligació nacional.

Apostar-hi significaria una formació de ciutadans més intel·lectuals, més cohesionats i més conscients de la seva llengua i cultura. I això ens portaria de manera natural a garantir estabilitat social, innovació interna i projecció internacional. Hem vist exemples clars i nítids com Finlàndia, Estònia o Corea del Sud, que no han emprès el camí de competir contra Silicon Valley, si no per haver invertir seriosa i estratègicament en els seus sistemes educatius.

Ara bé, comparar aquesta proposta amb el gran titular del “Hub d’intel·ligència artificial, videojocs i producció audiovisual” no ven ni la tercera part de la mateixa.

Però hagués estat millor i més beneficiós a llarg termini, i ho sabrem en un futur pròxim.