El Pacte Nacional per la Llengua vulnera els drets dels catalans i blanqueja la subordinació lingüística

El Pacte Nacional per la Llengua és un retrocés i un fracàs abans de començar a aplicar-se. Per revertir la situació del català cal capgirar 180 graus les polítiques actuals. El Pacte Nacional per la Llengua presentat pel Govern de la Generalitat no ho fa. Al contrari: anuncia al món que el govern ha decidit no complir les lleis lingüístiques i aprofundeix en la inacció, perquè renuncia a aplicar coercitivament el marc legal vigent en matèria lingüística (Estatut, Llei de Política Lingüística, Codi de Consum) i confirma el desplaçament cap a un model voluntarista i no vinculant.

És, doncs, un pacte complaent, que permet al PSC blanquejar-se en la seva aposta per la diglòssia i l’assimilació castellana, i als qui l’han signat, d’amagar-se rere un diagnòstic aparentment dur i unes mesures cosmètiques, febles i infrafinançades. Permet a l’oposició fer veure que s’hi oposen sense comprometre’s amb cap proposta que canvïi les coses. Catalunya no necessita polítics plorant pel català, sinó polítiques clares per posar-lo al centre de la vida social i garantir els drets dels seus parlants.

El punt de partida per Alhora són tres mesures concretes:

• Una doble xarxa escolar. Actualment només un 17% de les escoltes fan la immersió lingüística. La resta són escoles bilingües que castellanitzen els infants i joves. Sense que les famílies acceptin explícitament un sistema immersiu que faci parlar català als infants a tot arreu, a classe, al menjador i al pati, no és possible imposar-ho. Per això cal crear una xarxa d’escoles que ho faci, per garantir drets i per estendre el català allà on no hi és. L’experiència a Euskadi, El País Valencià i les Illes Balears indica que amb llibertat de tria, passaríem del 17% actual a més d’un 60% de manera immediata, creant així un espai d’hegemonia del català i d’identificació de la llengua amb el progrés social, cultural i econòmic. El 30 i escaig per cent restant, seria el model actual, a la pràctica bilingüe, i és on es podria lliurar la batalla per fer-hi retrocedir el castellà, atendre a realitats demogràfiques concretes amb solucions concretes, i anar incorporant escoles a la primera xarxa, fins que a mig termini tinguem un sistema gairebé del tot immersiu, i reduïm el conflicte a llocs molt enrocats. El conflicte el tenim igualment ara en les escoles on l’espanyolisme més fanàtic planta cara, però la seva presència contamina tot el sistema. Només una doble xarxa ens permet prendre la iniciativa. Cap partit polític vol fer això. Calen recursos, coratge i voluntat de conflicte.
• Catalanitzar la immigració a través de la llengua. Mentre uns fingeixen que la immigració és innòcua per la cultura i altres fan veure que s’han de deportar dos milions de persones, el que demana realment la reproducció social de Catalunya és pensar la millor manera d’incorporar el màxim número d’immigrants i de fills d’immigrants a l’ús social i professional del català. Això vol dir: lleis i incentius. Lleis, pel que fa a l’ús del català a les empreses, als serveis i a l’atenció al públic. Per començar, prohibint la contractació per part de l’administració pública de cap empresa o individu que no compleixi amb les lleis lingüístiques. No s’ha de contractar cap empresa proveïdora de serveis que no faci les seves comunicacions en català, i que no pugui garantir l’atenció al públic en català. No es pot contractar cap metge, professor, administratiu que no pugui atendre els alumnes, pacients o usuaris en català. Després d’un període de moratòria per aprendre la llengua, cal acomiadar els que ho incompleixin, i si cal, batallar als jutjats fins a escalar el conflicte. Incentius, amb la millora dels cursos seguint el mètode d’immersió cultural, de gran èxit com passa amb l’hebreu, i incentius econòmics per a l’aprenentatge de la llengua per sectors econòmics, entre d’altres, com proposem a Alhora.
• Programa agressiu de reclutament de mestres de català i en català a través de les facultats de filologia. En els propers anys mancaran fins a 5.000 professors proficients en català i no n’estem proveint suficients per substituir-los ni de bon tros. Cal un programa agressiu de beques-salari i treball garantit per a estudiants de filologia catalana —i no el que el Govern ens ha copiat de forma rebaixada i estrafeta, i per tant, ineficaç. També cal estendre una especialitat en llengua catalana per a estudiants de qualsevol grau per tal que puguin accedir a la carrera de mestre i professor per la via ràpida i amb incentius salarials per especialització lingüística. Tots els mestres i professors, independentment de la matèria, són referents lingüístics i així s’ha de valorar i garantir.

Aquestes tres mesures són només exemples de les moltes coses que es poden i s’han de fer si el que es busca és capgirar la situació i no pas acomodar la decadència de la llengua per evitar que hi hagi cap conflicte lingüístic, sense que cap altre partit hi planti cara. És fonamental fer retrocedir el castellà en l’ús social i és fonamental garantir que existeixi una hegemonia del català a Catalunya si volem garantir els drets lingüístics del país. No volem plors, volem justícia lingüística.

El president Salvador Illa, en la seva intervenció s’ha limitat a lloar les bondats del català i l’interès creixent per aprendre’l, sense mencionar les causes profundes de la situació actual ni oferir solucions concretes ni la responsabilitat dels governs socialistes. Aquest enfocament superficial no només és insuficient, sinó que perpetua les dinàmiques passives que ens han conduït a aquest punt.

A més, el compromís pressupostari anunciat (amb una partida de fins a 250 milions d’euros anuals) no garanteix cap canvi de model, però és prou llaminer perquè partits com ERC s’hi aferrin per tapar anys d’inacció, i perquè altres com Junts o la CUP tinguin dificultats per combatre’l o desmarcar-se’n frontalment, tot i no haver-lo signat. Serveix, a més, perquè el PSC es presenti com a defensor del català sense haver de revisar la seva responsabilitat en el procés de substitució lingüística. En comptes de corregir la deixadesa de dècades, el pacte la justifica amb diners i maquillatge.

Lluny de ser una eina útil per fer front a la regressió lingüística, aquest pacte perpetua un model que manté el català en una posició subalterna, assumint el marc actual sense qüestionar les relacions de poder entre llengües, i consolida la posició dominant del castellà. No hi ha sancions, ni incentius, ni inspeccions. No es concreta com s’assolirà l’objectiu d’incrementar en 100.000 els parlants anuals compensant el saldo migratori, més enllà d’oferir “cursets”. Es promet “garantir” el català a l’educació, però no es reconeix el fracàs del model d’immersió ni s’aporten mesures concretes per blindar la llengua davant les sentències judicials que la desplacen.

És imperatiu un canvi d’estratègia: calen mesures de descastellanització valentes, amb recursos suficients, una planificació rigorosa i un compromís ferm per garantir la pervivència i l’hegemonia del català en tots els àmbits de la vida pública i privada. Només amb una acció decidida podrem garantir els drets del país, i el futur del català.

Descarrega el comunicat aquí:

Descarregar en PDF