A Pujol l’hem condemnat nosaltres

A Pujol el vam enviar a judici nosaltres, amb les consultes populars. I el vam sentenciar l’1O. La raó és que a les consultes populars del 2009-2011 vam demostrar que el pujolisme havia perdut el control del poble, que era l’encàrrec que Espanya li tenia fet. I el Primer d’Octubre vam anar un pas més enllà, i vam independitzar-nos de tot el sistema polític català. L’Estat va decidir que hi ha tot de coses que havien estat possibles en l’estira-i-arronsa de la política espanyola que ja no ho serien mai més. En part perquè s’equivoquen a l’hora de llegir per què hi ha independentistes a Catalunya i aquesta equivocació és la nostra oportunitat. En tot cas, el judici a Pujol és el ritual per expressar el trencament que el procés ha causat tant a Espanya com a Catalunya.

He pensat moltes vegades que una de les explicacions del fracàs dels dies posteriors al referèndum del primer d’Octubre del 2017 es veu en el 9N, la consulta popular no vinculant organitzada per la Generalitat el dia 9 de novembre de 2014. Amb el 9N, govern d’Artur Mas va coreografiar a càmera lenta i en format de simulacre el millor cop de puny que era capaç de donar, per tal que els poders espanyols sabessin a què atenir-se. No va ser una consulta sinó un profilàctic.

Veient les declaracions del conseller Mas-Colell els dies després de l’1O (“Molts sabem que ni la Generalitat ni el poble està en condicions de viabilitzar la Independència”), i les d’ara fa poques setmanes (“Jo ja sabia des de sempre que Catalunya no seria independent. Ara ja s’ha provat i ara ho ha de saber tothom.”) s’entén que el 9N era una estratègia negociadora, i no pas una acumulació de forces cap a l’emancipació nacional. Mira què podem fer, dona’ns alguna cosa. Es veu més clar que en cap altre lloc, si em permeteu la falca, en el relat que Clara Ponsatí ha fet sobre els dies posteriors a l’10 —l’única membre del govern que va advocar per declarar la independència i l’única que ha explicat què ha passat. La resta del govern anava de catxa.

Amb el 9N, govern d’Artur Mas va coreografiar a càmera lenta i en format de simulacre el millor cop de puny que era capaç de donar, per tal que els poders espanyols sabessin a què atenir-se. No va ser una consulta sinó un profilàctic.

Però els espanyols no. Els espanyols ho van entendre reptilianament amb les consultes populars del 2009-2011. Allò no va ser un simulacre sinó un primer cop de puny que va recordar als catalans que tenien mans i que els ganivets en realitat no estan lligats a la taula amb un cordill. Era feina del pujolisme aturar aquella onada, reconduir-la. Ho van intentar i d’alguna manera es podria dir que se’n van sortir. Però només a mitges.

Només ho han aconseguit a mitges per dos motius. El primer és perquè el pujolisme ha subestimat el poble. La independència de Catalunya és perfectament possible i la raó és que el poble de Catalunya és tan dur com flexible, i molt més fort i capaç del que la seva política reflecteix. Això passa en part perquè la missió de la nostra política és treure’ns del cap que la independència és perfectament possible. Però com que el pujolisme és el sistema de convergència d’interessos al voltant de la idea que la independència no és possible, perquè Pujol no creu en la força històrica del poble per arribar tan lluny, aleshores la manera que han tingut de desarticular l’independentisme és la tradicional: fer que els líders negocïin amb l’Estat el bescanvi entre pau social per influència. Els líders garanteixen la pacificació i a canvi se’ls manté viva la influència. Això ha volgut suposar un mercat, en els darrers 10 anys, en què la segona generació de polítics autonomistes, la que va de Mas a Puigdemont, estava a la venda per als poders de l’Estat. Però, esclar, en aquest mercat de Calaf, el poble resta intacte, de vegades a l’abstenció, de vegades mirant de fundar nous partits, i de vegades refugiats en repositoris de vots, com reserves de bateria, que s’agrupen al voltant d’ideologies concretes que es puguin articular en les batalles partidistes espanyoles, s’amaguen en els conflictes que els espanyols ja lluiten entre ells i s’allunyen del conflicte nacional, —es diguin ERC o AC. Només cal veure el darrer baròmetre del CEO per veure que el votant independentista s’ha polaritzat ideològicament i això ha arrossegat votant espanyolista que no creu que hi hagi cap conflicte.

El pujolisme és el sistema de convergència d’interessos al voltant de la idea que la independència no és possible, perquè Pujol no creu en la força històrica del poble per arribar tan lluny, aleshores la manera que han tingut de desarticular l’independentisme és la tradicional: fer que els líders negocïin amb l’Estat el bescanvi entre pau social per influència.

El segon motiu que explica per què només se n’han sortit a mitges és que els espanyols han acabat convençuts que Pujol és el responsable últim de l’existència de l’independentisme. Que Pujol, com qui diu, es va inventar la nació catalana. Per pensar això has de pensar que la nació catalana no existeix o que la seva legitimitat és tan poca cosa que cal un geni del mal per articular-la.

Els espanyols ens odien i els fotem fàstic, ens consideren una barreja entre un poble estranger que ha intentat conquerir la península (com si fóssim laietans o romans o francs o gots que fa segles que miren de conquerir-la) i una gent que es pensa més intel·ligent i que mira de governar els incivilitzats espanyols perquè ells sols no se’n surten mai. Això segon és més cert del que els catalans ens admetem a nosaltres mateixos: ara mateix, governem Espanya per via directa amb el PSC, i per via indirecta via ERC i Junts. Recordeu: els governs de la pandèmia van caure (gairebé tots), tret de l’espanyol. De fet, Pedro Sánchez va perdre les eleccions, també. I si governa és només perquè Puigdemont és a l’exili i el té coaccionat, i a canvi d’una amnistia que mai no arriba, li administra l’aïllament per poder governar. I ERC té el líder inhabilitat, i l’única estratègia viable és mirar de ser passiu-agressiu amb el PSOE. Som realment insuportables: ni fem ni deixem fer perquè no volem pagar el preu de ser lliures.

Durant dècades, si no segles, l’única política realment possible a Catalunya ha estat la independència (què havíem de fer després de l’assassinat del President Companys? I de 1714? Vam perdre el control de l’Estat i si resistim és perquè som més forts i rics). Però la presència d’intermediaris com Pujol obria algunes possibilitats. Per a nosaltres, obria la possibilitat de fer activisme independentista i socialitzar certes idees nacionalistes, sense que ens matessin. Però a canvi de fer de l’independentisme una cosa inoperativa políticament, Pujol també podia negociar aquí i allà amb els poders de fons de l’Estat. És exactament això el que s’ha acabat.

Recordeu: els governs de la pandèmia van caure (gairebé tots), tret de l’espanyol. De fet, Pedro Sánchez va perdre les eleccions, també. I si governa és només perquè Puigdemont és a l’exili i el té coaccionat.

Les consultes populars van ser el primer avís que per sota del sistema institucional català el poble anava a la seva i que el seu independentisme es podia fer operatiu i contagiós ràpidament. L’Estat necessitava que els poders polítics del postpujolisme, o del pujolisme teledirigit, domestiquessin la situació. Això és el 9N. Des de la perspectiva del massisme, és una mostra de domesticació. Gent fent cua per votar en unes caixes per un resultat que només té valor moral. La gent només vol tenir raó, dir-se que existeix, poder existir dins del marc espanyol, com diu Mas-Colell. Es tractava de mostrar que hi havia una força potencial i també una manera de domar-la. Però l’Estat ho va entendre a l’inrevés perquè va veure clar el que el pujolisme i el massisme no van saber veure: que tu no pots posar l’autodeterminació al centre de l’activitat política i que això no superi, per definició, el marc institucional que la dictadura va deixar en mans dels borbons.

Durant dècades, si no segles, l’única política realment possible a Catalunya, ha estat la independència (què havíem de fer després de l’assassinat del President Companys? I de 1714? Vam perdre el control de l’Estat i si resistim és perquè som més forts i rics). Però la presència d’intermediaris com Pujol obria algunes possibilitats.

El Primer d’Octubre ja va ser la cirereta. Tant li feia què diguessin els líders —agiteu les paperetes davant dels col·legis!—, tant li feia que enviessis deu mil policies espanyols, un cop la gent va voler votar, la gent va votar per la independència. Les dades d’aquell dia són claríssimes, i això que estan a la baixa. L’independentisme va pujar a tots els municipis, incloent els llocs on era molt minoritari i entre electorat espanyol. La força destituent que tenia s’aguantava sobre la força constituent de la nació catalana, i això sí que va desballestar tot el sistema d’interessos que el pujolisme havia sabut coordinar políticament durant quatre dècades.

El judici de Pujol és el judici a aquesta incapacitat de controlar-nos. És cert que és una humiliació a Pujol perquè l’Estat creu que és així com s’escarneix i s’escarmenta els catalans. Però és sobretot la constatació de dues corrents de fons: una, que l’Estat ha decidit que el joc que jugava Pujol ja no és possible. I això, encara que sembli mentida, també afecta Salvador Illa. El president més fanàticament espanyolista de la història de la Generalitat es pensa que té marge per fer algunes coses raonables perquè és lleial als Borbons. Però en realitat, no està aconseguint res perquè ell també és presa d’aquest trencament. L’única sortida que té és ser cada cop més agressiu contra Catalunya, i per això fa coses com portar els Goya i pagar-ho de la butxaca dels catalans o cedir la competència d’avaluació dels escolars catalans al ministeri.

El Primer d’Octubre ja va ser la cirereta. Tant li feia què diguessin els líders —agiteu les paperetes davant dels col·legis!—, tant li feia que enviessis deu mil policies espanyols, un cop la gent va voler votar, la gent va votar per la independència.

L’altra corrent de fons és la catalana: Pujol està sol. I no per corrupte, perquè això no importa ningú en un país on tothom ho és i la corrupció només es fa servir per veure a qui domesticar, amb pal o amb pastanaga segons el moment. Tampoc perquè el seu llegat no ens interessi. Els anys de Pujol van ser uns anys de creixement social i econòmic que ell va saber no destorbar gaire amb la seva mirada identitària honesta. Eren els anys de l’anomenat “dividend poblacional”: molta gent treballant i pocs nens i pocs jubilats. Amb els anys, haurem de parlar de les oportunitats perdudes en aquells lustres, però el país encara no és aquí i el seu llegat es viu amb orgull. Pujol està sol perquè la capacitat que tenia de negociar amb el poder s’aguantava sobre la seva ascendència sobre el poble, la seva capacitat de frenar-nos, i això ja s’ha acabat. Ara l’únic poder de negociació que té és tota la informació que hagi pogut acumular durant anys d’estires–i-arronses.

Pujol està sol perquè la capacitat que tenia de negociar amb el poder s’aguantava sobre la seva ascendència sobre el poble, la seva capacitat de frenar-nos, i això ja s’ha acabat. Ara l’únic poder de negociació que té és tota la informació que hagi pogut acumular durant anys d’estires–i-arronses.

Pel que fa als catalans, és trist que no puguem jutjar-lo nosaltres. No dic judicialment, sinó políticament. Pujol és un soldat nostre, un doble agent, un líder, i per créixer com a poble i com a política hauríem de poder avaluar-lo en els nostres propis termes, amb les llums i les ombres, no per castigar-lo o premiar-lo (l’acabarem premiant segur quan es mori perquè els nostres morts són nostres i no deixarem que els potinegin), sinó perquè el seu camí es va transitar fins al final, fins a les darreres conseqüències, i com que és una falsa ruta és fonamental que aprenguem que no l’hem de tornar a prendre, que és el que els nous i vells partits del Parlament estan literalment intentant fer-nos fer. Si Alhora és alguna cosa com a partit, és l’altra ruta. Veniu a caminar-la amb nosaltres.