El pitjor escenari a l’escola, l’actual?
De Xafa Famílies pel Català
Llegir-lo araA un debat a l'IEC sobre els impostos a Catalunya, Jordi Galí, catedràtic d'economia a la UPF, va assenyalar el declivi econòmic de Catalunya, vinculat al model de creixement de població i el disseny dels impostos.
Va ser just al començament de la seva intervenció. L’economista Jordi Galí acabava de sortir al faristol, tot just havia posat la primera de les imatges de la presentació i va dir que no creia que posar les dades econòmiques de Catalunya en el context de la UE fos una bona idea perquè fer-ho ens feia creure que el nostre horitzó encara havia de ser Europa. I l’europea, va dir, “és una economia malalta.” Hi va haver una barreja de sospirs i rialles a la sala, la mena de reacció que provoquen coses senzilles, però intel·ligents que capgiren un tabú que no sabies que tenies.
Això va ser dilluns passat a l’Institut d’Estudis Catalans, en un debat que duia de títol “Són molt alts els impostos a Catalunya?” Hi havia la Marta Espasa, el Joan Hortalà i el mateix Galí. El mapa que en va resultar, almenys per a mi, és el d’un país en decadència però finalment incòmode de ser-hi. Com si la granota hagués començat a notar que l’aigua està a una temperatura massa alta. L’empobriment d’un país és una cosa que passa de mica en mica i no te n’acabes d’adonar del tot fins que un dia et lleves i ets pobre. Dilluns va semblar que sí que ens n’adonem.
El debat va ser molt bo perquè tant la Marta Espasa com el Jordi Galí maneguen dades molt endreçades, s’expliquen molt bé i tenen visions divergents sobre la pregunta del debat. Tot i que, com a bons economistes, tots dos van respondre la pregunta dels impostos dient “depèn”; la Marta Espasa creu que la pressió fiscal a Catalunya és en termes generals justa i que, si de cas, cal collar més els rics i reduir el frau fiscal, i el Jordi Galí creu que la pressió fiscal tendeix a copiar el model de la UE i és un dels problemes que fan difícil el creixement econòmic del país.
Però per parlar del seu depèn, tots dos van haver de fer referència a coses externes a la pressió fiscal mateixa. Galí va assenyalar l’evolució del PIB per càpita perquè volia posar l’èmfasi en com els impostos ajuden o perjudiquen el creixement. A més, si no ens fixem en el PIB per càpita i només mirem la despesa en relació amb la recaptació, o els impostos en relació amb el PIB, seríem cecs al fet que el creixement de Catalunya es produeix de manera extensiva, és a dir, acompanyat sempre del creixement de població. En altres paraules: si creixem és perquè importem mà d’obra barata, de baixa qualificació.
Aquesta mà d’obra barata serveix per sostenir un model econòmic que potser enriqueix alguns empresaris, o permet viure de rendes a d’altres, sense necessitat d’innovar en res, però empobreix a tota la resta i expulsa del país qui podria fer altres coses millors. La gràfica que va projectar sobre el creixement acumulat del PIB per càpita parla per ella mateixa i és aquesta (en blau la mitjana de l’OCDE, en vermell Espanya, en verd, nosaltres):
“Això és un país en decadència,” va dir Galí. Sospirs i murmuris, però cap rialla a la sala plena d’economistes. He dit que aquesta mena de model econòmic no exigeix cap innovació, però no és cert. Per mantenir aquest model cal innovar i posar en circulació la mena de polítiques necessàries per mantenir el flux d’immigrants primer i la seva marginalització després. És l’única manera. Si no els importes, no aguantes el model empobridor. I si no els mantens pobres i marginats, tampoc. Els cal, en resum, un model inspirat en Dubai/Qatar/Emirats Àrabs: uns ciutadans molt exclusius al costat de molts esclaus sense drets polítics, que fan feines de gran precarietat i de baixa qualificació, amb total impossibilitat d’ascendir laboralment o socialment, i de qui s’espera que quan ja no siguin necessaris i se’n cansin tornin al seu país i vinguin fornades noves d’immigrants. Però els porcs o el turisme no són el petroli.
En acabat, Galí se’n va anar a l’altre extrem: quina és la vida que li espera a un professional exitós a Catalunya? Imaginem algú a qui li van molt bé les coses, no pas perquè hagi heretat i visqui de rendes, sinó perquè és la mena de professional que a les grans ciutats del món global aconsegueix guanyar diners treballant i, a més, cap als cinquanta anys rep i quan mor als setanta-cinc deixa una bona herència. En comparació amb Madrid, el patrimoni net d’aquest professional exitós, al final de la seva vida, un cop pagats tots els impostos, serà un 44 % inferior (vegeu la taula inferior, en milers d’euros).
Galí va ironitzar que potser aquest professional podria voler viure a Catalunya igualment, atès que l’educació és molt bona o les oportunitats econòmiques molt millors. Riures glaçats a la sala centenària.
De totes les coses que passen a Catalunya, de les primeres que cal adreçar és el model econòmic. És fàcil de dir i difícil d’aconseguir —és molt més fàcil degradar que construir. Però ens ho juguem tot a posar aquesta idea al centre dels nostres interessos immediats. Per posar tres exemples ben diferents, posar aquesta idea al centre és l’horitzó que ens ha de permetre reformar el sistema educatiu, de bressol als postgraus, que ens ha de permetre deixar de subvencionar directament i indirectament el turisme i lluitar contra la captura dels polítics que el sector ha aconseguit (vegeu la Copa Amèrica o el cas Hard Rock) i tocar, per exemple, l’impost de patrimoni perquè deixi de protegir les grans fortunes i de castigar els professionals exitosos, com el mateix Galí ha defensat en aquest article.
A tot això cal sumar-hi el pes de les cadenes espanyoles. En la seva intervenció, la Marta Espasa, que ha estat alt càrrec de la Conselleria d’Economia fins fa cinc minuts, va oferir-nos l’enèsima explicació del saqueig de les finances públiques i privades dels catalans per part de l’Estat. Va explicar l’augment que hi ha hagut els darrers anys de la despesa pública i com se l’ha quedada tota l’Estat, cosa que jo no havia vist mai en números. La conclusió és coneguda: l’ofec econòmic del país no és només per enriquir les elits espanyoles i per afavorir els electorats lleials, o ètnicament captius dels partits espanyols. També està dissenyat per destruir el país. És un crim deliberat per empobrir la societat catalana, fer-la dependent de la caritat de l’Estat, i abaixar-li els fums. Que no pugui ser un perill. És una barreja perfecta d’odi irracional i odi racionalment orquestrat. Paradoxalment, els espanyols sempre ens veuen més forts del que la majoria de catalans es veuen a ells mateixos —més que supremacisme, patim inframacisme.
Entre el mal autoinfligit de Galí i el mal que ens ve d’Almansa d’Espasa, a la granota ja li surten butllofes. Per sortir d’aquesta olla bullent calen dos punts de suport: tot el que el país pot fer per ser pròsper cal fer-ho immediatament i tot el que el país ha de fer per encarar el conflicte amb l’Estat cal posar-ho al centre de la conversa sense cansament, ni vergonya, ni complexos. Sembla senzill, però no ho fa ningú encara.