País Valencià: un país de riuades

El vespre del 29 d’octubre de 2024, quan fins i tot Carlos Mazón, després de la ressaca d’El Ventorro, s’havia assabentat ja de la gravetat dels efectes de la gota freda en l’àrea metropolitana de València, la notícia a TVE continuava sent que el servei de l’AVE amb València estava interromput. No calia especificar des d’on. L’endemà, les portades de la premsa que es reclama d’àmbit nacional espanyol -i que no cal especificar tampoc on s’imprimeixen- destacaven això mateix: l’AVE amb Levante s’havia interromput.

La vespra del pont de Tots Sants, l’agència EFE enviava un teletip que es reproduïa -fins i tot com a alerta- en tots els mitjans: “com arribar a València des de Madrid malgrat els estralls de la DANA”. A prop de Xiva, el ministre espanyol de Transports, Óscar Puente, feia tuits explicant que la seua maquinària treballava nit i dia per a restablir en un temps rècord el servei d’AVE, una empresa només a l’abast d’Espanya. A poc més d’un quilòmetre de distància des del túnel on treballaven les màquines de Puente, l’Ajuntament de Xiva feia una crida per les xarxes i tots els seus canals de comunicació demanant ajuda (aigua i menjar) i denunciant que, al poble, es trobaven a soles. L’AVE es va restablir en menys de quinze dies. Un any després, el tren de rodalia encara no arriba a Xiva.

El vespre del 29 d’octubre de 2024 (…) la notícia a TVE continuava sent que el servei de l’AVE amb València estava interromput. No calia especificar des d’on

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

Som un país de riuades. Vivim en una plana d’al·luvió. La riuada de 1957, la pantanada de Tous de 1982 o la DANA del Baix Segura de 2019 varen marcar les generacions de valencians que varen rebre la barrancada d’octubre de 2024. Per abast i per incidència social i política, el País Valencià contemporani és el país que va sorgir de la riuada del Túria del 57. Vaig nàixer a Torrent en 1983 -ma mare havia nascut precisament quan aquell fang encara estava humit als carrers-, però, així i tot, la memòria d’aquella riuada és, per a mi, memòria viva. Fins ací va arribar la riuada.

Óscar Puente feia tuits explicant que la seua maquinària treballava nit i dia per a restablir en un temps rècord el servei d’AVE, una empresa només a l’abast d’Espanya

El País Valencià actual és el país del Pla Sud. Amb aquest nom, es coneix l’obra faraònica de desviació del llit del Túria per fora del nucli urbà de València. El Pla Sud va significar la depredació de l’horta i el tret d’eixida a l’urbanisme especulatiu i desfermat a la comarca de l’Horta Sud. Les trames urbanes es varen desintegrar i l’espai es va configurar com una àrea de serveis de la gran ciutat; pobles dormitori i asfalt damunt del qual situar els polígons, els centres comercials, les carreteres de circumval·lació, etc. La població ha augmentat des d’aleshores entre quatre i cinc vegades i el sòl artificial ha passat de representar el 3% del total al 26%. Ens hem menjat l’horta que drenava l’aigua i l’hem canviada per rajoles i formigó que la canalitzen i l’acceleren. I l’avinguda ens ha agafat en zona inundable, amuntonats i collats en ruscos i a mercè de cotxes i més cotxes. No es pot entendre la barrancada d’octubre de 2024 sense entendre prèviament aquests paràmetres urbanístics.

Som un país de riuades i, de fet, cada riuada ens recorda i ens dibuixa cada vegada com és el país sencer. Si estirem el fil de cada moment de cada riuada, ens apareixerà el país sencer. Estirem el fil de l’AVE i entendrem com funcionen les comunicacions ferroviàries al país i quin lloc ocupa aquest en el sistema nacional espanyol: una colònia turística. Si estirem el fil dels famosos segells del Pla Sud, marcats en la memòria de pràcticament tots els valencians, se’ns teixirà un episodi més d’espoliació colonial: el règim franquista va desviar la solidaritat ciutadana arreplegada a causa de la riuada i, així mateix, no va desbloquejar els ajuts oficials promesos fins mig any més tard, quan Martí Domínguez, llavors director de Las Provincias (li va costar el càrrec), va denunciar aquesta marginació amb un discurs que va passar a la història per la frase “quan callen els homes, parlen les pedres”. El Pla Sud va eixir de les nostres butxaques.

Ens hem menjat l’horta que drenava l’aigua i l’hem canviada per rajoles i formigó que la canalitzen i l’acceleren

De la mateixa manera, el País Valencià de les pròximes dècades serà el país de la DANA. La nostra generació de valencians ha après que se’ns pot condemnar sense avisar-nos, però també que, en acabant, se’ns pot abandonar a la nostra sort. Hem après, així doncs, perquè ho vàrem viure, que només el poble salva el poble no és un eslògan. Hem après que els tractors dels nostres llauradors varen arribar abans a rescatar-nos i que varen ser molt més útils que no els vehicles de l’exèrcit espanyol, així com hem après que aquest va xafar Paiporta per primera vegada per a netejar el trajecte que havia de fer la comitiva oficial, amb les autoritats i els borbons, dies després de la barrancada. I hem après que els vàrem rebre amb llançament de fang i crits d’assassins. Que els nostres veïns i l’allau de solidaritat vinguda de tot arreu varen ser els qui ens varen ajudar en les hores més crítiques i més urgents. Que ens salvem tots junts o no se salva ningú.

Estirem el fil de l’AVE i entendrem com funcionen les comunicacions ferroviàries al país i quin lloc ocupa aquest en el sistema nacional espanyol: una colònia turística.

Però també hem après que la nostra opinió no pinta fava. Des d’aquell dia, hem tingut un president il·legítim a la Generalitat. I, des d’aquell dia, cada mes, el poble valencià ha omplit els carrers de València —però no només: també d’Alacant, Elx o Castelló, per exemple, i per desfer el mite que som un poble dividit— i les enquestes constaven una desaprovació generalitzada —80% o 90%— que només calia parlar amb el veí per a certificar. Durant tot aquest any, hem vist com Mazón continuava en la presidència de la Generalitat perquè la seua caiguda no depenia de l’opinió dels valencians, sinó de càlculs polítics que es feien a Madrid. Per tant, Mazón ha caigut quan, un any després, el clima preelectoral a Madrid ha precipitat els esdeveniments. Després de la DANA, la democràcia s’ha posat en pausa al nostre país i, ens han posat un militar al govern, que el primer —i l’únic— que ha fet ha sigut canviar la llei per a poder cobrar un sou indecent. I ara el relleu en la Generalitat es decideix en un despatx madrileny entre Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal.

Hem après, així mateix, que ni tan sols amb una catàstrofe com la provocada per la barrancada d’octubre de 2024 n’hi ha prou perquè se’ns alleuge l’espoliació fiscal de tall colonial que patim. El sistema espanyol promet des de fa ja uns quinze anys solucionar el problema del finançament autonòmic valencià i fer una quitança del deute que ha provocat. Cal recordar que som l’autonomia amb menys finançament per càpita, menys inversió per càpita i més deute per càpita. Cap partit valencià reclama ara mateix que, encara que siga amb l’excusa de la DANA, l’Estat ens condone tot el deute del FLA -que és el mecanisme pel qual l’estat ens presta els nostres diners amb interessos-, per exemple, una operació comptable que, d’altra banda, és simple i no tindria cap impacte, ja que tot el deute de totes les administracions de l’estat és deute sobirà. Una condonació que, com hem dit, és una promesa ja històrica de PP i de PSOE, del sistema polític espanyol. Però és que no la reclama tampoc Compromís.

El relleu en la Generalitat es decideix en un despatx madrileny entre Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal.

Tots aquests aprenentatges són nous generacionalment, però són vells, òbivament, des de la perspectiva d’un país ocupat colonialment des de fa segles.
Mentrestant, els valencians ens continuem empobrint. I ho fem a causa de diversos factors econòmics, però, sobretot, d’aquesta extracció de recursos per part del sistema. No ho dic jo, un dimoni separatista amb cua i banyes, sinó que ho certifica, per exemple, un informe recent de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, que depèn de la Generalitat. Som l’única autonomia que, estant per davall de la mitjana de renda, aporta solidaritat al sistema en compte de rebre’n. I, a més a més, estem en caiguda lliure estadística. Si a començament de segle, el nostre PIB per càpita suposava el 95% de la mitjana estatal, ara està per davall del 85%. La demarcació d’Alacant és la 42 de 52 en PIB per càpita, ja que és, de les valencianes, la més maltractada pel sistema i, així mateix, la que més destaca per l’especialització econòmica en el monocultiu del turisme de masses i residencial. També és la més espanyolitzada de totes (“com més ens hi sotmetíem, pitjor ens tractaven”). Alacant està molt a prop de Melilla —l’última—, però a una distància sideral de Madrid —la més rica, en l’estat més descentralitzat del món—. La riquesa mitjana dels madrilenys és més del doble que la dels valencians. De tot açò, a la política valenciana, no se’n parla. Ni tan sols ho fa Compromís, una vegada més.

La DANA ha suposat un impacte econòmic negatiu que podria equivaldre, si fa no fa, a un parell d’exercicis de balança fiscal valenciana respecte a l’estat. Per a les nostres butxaques, la pertinença a Espanya és una DANA perpètua. Però el que sobretot ha suposat aquesta catàstrofe natural esdevinguda catàstrofe política per una negligència criminal que ha costat 229 vides és, una vegada més, una visualització crua i descarnada de la nostra condició colonial.