Deixar de parlar castellà, la proposta més senzilla

Mantinc el català

L’aparició el 2020 d’un col·lectiu de persones preocupades per l’ús social de la llengua va popularitzar aquesta expressió. Un petit col·lectiu de persones, inspirades per la lingüista Carme Junyent, va decidir organitzar-se a les xarxes socials i en poc temps reunia desenes de milers de seguidors. Els seus comptes en diferents plataformes canalitzaven la necessitat de compartir experiències personals de militància lingüística. Demanaven a personalitats diverses que els gravessin un vídeo lloant el manteniment del català i en feien difusió. De seguida van començar a editar material i a materialitzar-se ells mateixos en nombrosos actes i paradetes. Col·laborant amb altres moviments en defensa de la llengua, impulsaren els reptes 21 dies mantinc el català. Han arribat a crear una app per promocionar el repte i a dissenyar-ne una versió específica per a centres educatius de primària.

Què vol dir mantenir català

Mantenim el català cada cop que l’emprem, amb cada mot, en cada gest concebut per traspassar-lo a la següent generació, però quan el col·lectiu Mantenim el català tria el seu nom òbviament està pensant en quelcom de més específic, en mantenir el català literalment en totes les converses. En un primer moment el col·lectiu es batejà amb un nom més llarg: Mantinc el català sempre, amb tothom i a tot arreu. Aquesta era la recepta que Carme Junyent havia donat a la ciutadania quan un entrevistador li va preguntar què es podia fer per ajudar a preservar la llengua. Una recepta, que si bé a molta gent li va sonar nova, comptava ja amb una llarga tradició al nostre país.

Què té d’especial mantenir el català?

Als impulsors del col·lectiu els va semblar una proposta d’allò més senzilla. Una idea que mereixia ser difosa com una casa de pagès. Hi havia certament molt de camp per córrer. Perquè la realitat observable ens diu que els catalans perdem constantment oportunitats d’emprar la llengua pròpia, ho fem tan sovint que fins i tot sembla difícil d’explicar. Ho fem sistemàticament davant de persones que sabem que no parlen habitualment la nostra llengua, davant de persones que no coneixem, però que intuïm que potser no la parlen o fins i tot davant de persones que no coneixem en general. Ho fem tan sovint que els sociolingüistes anomenen aquest fenomen La norma de convergència al castellà. És una norma i no un hàbit, l’hàbit el tenen cadascun dels parlants que la practiquen. La norma es diu norma perquè el seu hàbit està tan generalitzat que per força ha de ser considerat el comportament més normal o predictible.

La norma de convergència

Quan dos parlants volen mantenir una conversa i han de decidir en quina llengua ho fan. La decisió se sol prendre en qüestió de segons i no de manera explícita. El més freqüent és que un dels parlants convergeixi a la llengua de l’altre. L’altre parlant ni es mostrarà agraït, ni farm cap al·lusió a la qüestió. Al nostre país, quan un parlant habitual del català inicia una conversa amb un parlant habitual del castellà, a grans trets poden passar tres coses: Que l’un convergeixi al castellà i mantinguin una conversa en castellà, que l’altre convergeixi al català i tots dos mantinguin una conversa en català o que cap dels dos convergeixi i tinguin una conversa bilingüe, mantenint cadascú la seva llengua, practicant un bilingüisme passiu. Semblaria que aquesta tercera possibilitat seria de molt llarg la menys freqüent de les tres.

Què fan en altres països?

Val a dir que aquestes converses bilingües tampoc són gens freqüents en altres contextos lingüístics. De fet, caldria puntualitzar que són prou infreqüents per no haver merescut pràcticament ser objecte d’estudi. Els únics exemples de conversa bilingüe referits són significativament diferents del cas que ens ocupa. D’una banda, alguns exemples fan referència a converses intergeneracionals en un context de ràpida substitució lingüística. De l’altra banda, els altres exemples fan referència a situacions molt institucionalitzades en les quals diversos representants polítics escenifiquen un diàleg on simbòlicament ningú deixa d’utilitzar la seva llengua. Podem parlar, doncs, d’una certa singularitat del cas català. En cap dels altres casos la conversa bilingüe és motivada per una voluntat de fer activisme lingüístic i encara menys, és proposada com una acció col·lectiva.

Singularitat del cas català

Si ens plantegem cercar elements que ens expliquin els motius d’aquesta singularitat podríem referir-ne tres:

• La distància lingüística entre les dues llengües en conflicte: El català i l’espanyol són lingüísticament dues llengües molt més properes que, per exemple, el neerlandès i el francès o l’anglès i l’irlandès. És obvi que la intercomprensió afecta directament la viabilitat de la proposta.
• L’escolarització: Després de dècades d’escolarització en un teòric sistema d’immersió lingüística a una part important dels Països Catalans, la intercomprensió és garantida amb més del 90% de la població.
• La consciència lingüística: El segle XX ha estat el segle dels conflictes lingüístics i el segle XXI serm el segle de la mort de la diversitat lingüística. Fins a un 90% de les llengües que encara es parlen estan greument amenaçades i els seus parlants viuen el procés de substitució amb consternació. No és el nostre cas. Els catalans juguem a la Lliga de Campions dels pobles que es resisteixen a ser assimilats i aquesta consciència lingüística també ajuda a explicar la nostra singularitat.

Gairebé 100 anys mantenint

La combinació d’aquests tres elements ajuda a definir la nostra singularitat i potser ens ajuda a explicar-ne la causa. El cas és, que aquest manteniment singular fa molt de temps que es practica i es proposa. La primera proposta de manteniment del català la trobem fins i tot abans de l’aparició de la norma de convergència. La formalitza el 1936 el pedagog i esperantista Delfí Dalmau en l’assaig titulat Poliglotisme passiu. Semblaria que aquesta proposta, apareguda en el moment què els catalans comencen a adquirir massivament unes altes competències en llengua castellana, ens volgués alertar

sobre els riscos d’aquesta bilingüització. És difícil especular sobre el ressò que la proposta de Delfí Dalmau hagués pogut rebre a no ser per l’esclat de la guerra i l’arribada de la dictadura. Tanmateix, podem assegurar que la proposta gaudia de certa popularitat a la mort del dictador Franco.

Bilingüisme passiu

El terme, clarament manllevat de Dalmau, serà força popular a finals dels setanta i durant tota la dècada dels vuitanta. El lema en la seva reformulació no apareix formalment presentat ni definit en cap treball ni se’n reclama enlloc l’autoria. Tanmateix, s’atribueix a Aina Moll aquesta autoria o com a mínim la seva popularització. Moll fou directora general de Política Lingüística entre 1980 i 1988. Aquests seran els anys de màxima difusió i popularitat del bilingüisme passiu. Al llarg d’aquesta dècada trobarem més de 200 referències de la proposta a la premsa escrita. El mateix 1980 es publica la primera Declaració del Consell executiu de la Generalitat sobre la normalització del català on la Generalitat demana a la ciutadania explícitament de practicar-lo. La Generalitat ho tornarà a demanar, ara de manera més implícita, en les dues primeres campanyes de sensibilització: A la Norma (1981-82) i sobretot a Depèn de vostè / depèn de tu (que aquí es parli català…) (1985-86). El 1985 l’agència EFE pregunta sobre el bilingüisme passiu als portaveus dels partits catalans i tots s’hi manifesten a favor, fins i tot el PSC (Lluís Armet) i AP (Jorge Fernández Díaz). Les crítiques al bilingüisme passiu durant aquests anys són escadusseres i bàsicament giren al voltant d’una suposada renúncia a exigir el català a la població. Amb el bilingüisme passiu es reconeixeria el dret a no haver d’aprendre activament el català, Manuel de Pedrolo seria un exponent d’aquesta mena de crítica, Isabel-Clara Simó en seguiria l’estela.

Altres enfocaments

El 1988 acaba el mandat d’Aina Moll a la direcció general de política lingüística i la Generalitat ja no torna mai més a proposar oficialment la pràctica del bilingüisme passiu. El terme havia anat perdent popularitat els anys anteriors, el 1989 fou objecte d’una amarga polèmica en ser durament criticat pel lingüista Joan Solà. Moll proposarà substituir el terme pel de conversa bilingüe, proposta que secundarà a partir del 2001 la Societat Catalana de Sociolingüística en un monogràfic dedicat a l’ús oral del català. En aquest context s’estén la necessitat d’estudiar els motius pels quals les propostes de practicar aquesta conversa bilingüe no han aconseguit trencar la norma de subordinació al castellà. Miquel Strubell analitza la conversa bilingüe des de la perspectiva de la psicologia aplicada, entenent la norma de subordinació lingüística com un hàbit i plantejant tècniques de substitució d’hàbits. El 2004 es constitueix l’entitat Tallers per la Llengua. L’entitat és molt activa fins al 2010 organitzant més de 700 tallers de diversos tipus amb l’objectiu de “promoure l’adopció de conductes lingüísticament assertives que facilitin el manteniment de la vitalitat de la llengua catalana”.

L’any 2021 Tallers per la llengua reapareix per treballar conjuntament amb el col·lectiu Mantinc el català. Uns mesos abans Carme Junyent havia publicat El futur del català depèn de tu. El llibre fou un èxit de vendes i revifà el debat públic. El seu títol feia referència a la campanya de 1985 Depèn de vostè / de tu (que aquí es parli català…). Les propostes que hi podem llegir certament no eren noves, però el camp per córrer continua essent tant extens com prometedor, sobretot si no renunciem a aplicar mirades innovadores i plantejaments agosarats per encarar reptes irrenunciables.