De l’Armada Invencible a l’espoli fiscal: com les institucions determinen el destí de les nacions

El 1492 Cristòfol Colom va començar la conquesta espanyola d’Amèrica. En conseqüència, durant bona part del s. XVI, la monarquia hispànica es va enriquir mitjançant l’extracció sobretot de minerals (plata i, en menor mesura, or) dels territoris sud-americans conquerits. Aquest enriquiment se sostenia en el monopoli castellà, i més concretament de la monarquia, del comerç atlàntic amb Amèrica, militarment protegit per una flota naval de primer ordre. La principal conseqüència política d’aquest procés va ser el reforçament de l’absolutisme, perquè els monarques tenien vies alternatives de capitalització que no suposaven reunir les corts i parlaments dels seus regnes. Això els va possibilitar l’establiment d’institucions econòmiques colonials per tot l’imperi, també a la Península Ibèrica, i l’abolició de drets i llibertats.

A Anglaterra, la situació era diferent. La monarquia necessitava constantment diners dels seus súbdits (com havia passat a la corona catalano-aragonesa fins a mitjans del s. XV) i per tant es veia obligada a convocar corts i negociar-hi habitualment. Els reis anglesos obtenien diners a canvi de no imposar monopolis econòmics. Mentrestant, gràcies a això s’anava desenvolupant una classe mercantil al país.

Durant el regnat d’Elisabet I d’Anglaterra, els anglesos va apostar per fer la guitza a Felip II, amb qui tenien un conflicte religiós. Amb una flota molt menys poderosa, formada per corsaris i mercaders independents, els anglesos intentaven esquivar el monopoli castellà i comerciar a l’altra banda de l’Atlàntic. El 1588, Felip II en va tenir prou i va ordenar al duc de Medina Sidonia, Alonso Pérez de Guzmán, que comandés una flota mai vista, coneguda com l’Armada Invencible, i envaís Anglaterra per destronar la reina anglesa, restaurar el catolicisme i acabar amb el comerç anglès trans-oceànic. El resultat va ser inesperat per a tothom: una combinació de mal temps, errors estratègics espanyols i habilitat anglesa van culminar en una derrota flagrant de l’Armada Invencible.

La monarquia hispànica es va enriquir mitjançant l’extracció sobretot de minerals (plata i, en menor mesura, or) dels territoris sud-americans conquerits (…) A Anglaterra, la situació era diferent. La monarquia necessitava constantment diners dels seus súbdits (com havia passat a la corona catalano-aragonesa fins a mitjans del s. XV) i per tant es veia obligada a convocar corts i negociar-hi habitualment.

El terrible naufragi d’aquesta missió va tenir uns efectes determinants per al futur d’Europa. A partir d’aquell moment, els comerciants anglesos van poder començar a comerciar amb més llibertat amb Amèrica i van establir les primeres colònies a l’Amèrica del Nord, que a ulls espanyols era un territori erm i sense mà d’obra per esclavitzar.

Durant el segle XVII, a Anglaterra la incipient classe comerciant que he esmentat al principi va créixer i enriquir-se, i va esdevenir un contrapoder fonamental contra l’aristocràcia i monarquia angleses. Aquests comerciants i burgesos sorgits de la derrota espanyola del 1588 van protagonitzar les revolucions polítiques angleses del s. XVII, que van posar les bases del parlamentarisme modern i d’un sistema econòmic dinàmic que un segle més tard protagonitzaria un dels esdeveniments que més ha alterat la vida humana a la terra des que existim: la Revolució Industrial.

La monarquia hispànica, en canvi, va començar a entrar en decadència econòmica durant el segle XVII, sense voler deixar anar mai ni un gram de poder polític, malgrat la forta oposició des de diversos territoris sota domini de la corona espanyola, com Flandes, Portugal i Catalunya i València. El resultat de tot plegat és que ben entrat el segle XIX, Espanya seguia governada per una monarquia absolutista i sense indústria (amb una excepció que no és casualitat: Catalunya).

Què explica aquesta divergència entre Anglaterra i Castella?

Les institucions i llur interacció amb una conjuntura històrica: la descoberta d’Amèrica i les noves rutes de comerç que es van obrir a l’Atlàntic. La cooptació el descobriment d’Amèrica per part de la monarquia hispànica va possibilitar el reforç i el desenvolupament d’institucions extractives (institucions dissenyades per donar poder polític sense gaire restriccions a una minoria, i per extraure recursos econòmics de la resta de la societat) a l’Imperi espanyol. En canvi, la manca de recursos de la monarquia anglesa i l’expansió d’una classe mercantil, sobretot a partir del 1588, va posar Anglaterra en el camí d’un sistema d’institucions inclusives (institucions pluralistes, que permeten que tothom accedeixi tant als mecanismes de creació de riquesa econòmica com de decisió política, i que alhora reconeixen una autoritat centralitzada que fa complir les normes).

Ben entrat el segle XIX, Espanya seguia governada per una monarquia absolutista i sense indústria (amb una excepció que no és casualitat: Catalunya).

Aquest cas, que podreu trobar explicat al llibre “Per què fracassen les nacions?” de dos autors que van rebre el Premi Nobel d’economia l’any passat (Daron Acemoglu i James Robinson), us l’explico perquè demostra la importància d’apostar sempre per institucions (és a dir, sistemes de governança i lleis) que incloguin a tothom tant en la creació riquesa com en la presa de decisions. Institucions que responguin als interessos i les necessitats de la part més àmplia possible de la població. Com il·lustra la conjuntura de la descoberta d’Amèrica, i moltes d’altres al llarg de la història, les nacions que se’n surten, que prosperen, són les que a cada moment han tingut les institucions més inclusives, per repartir riquesa i poder polític de la manera més igualitària possible.

Saltem ara al segle XXI i fem un diagnòstic del context en què ens trobem i les institucions que tenim avui als Països Catalans. En primer lloc, el nostre món és més incert que el de fa 30 anys. Per una banda, la retirada dels Estats Units de l’ordre mundial que ells mateixos havien construït suposa un canvi important, amb efectes encara difícils d’identificar, però que segur que comporta una re-militarització d’Europa. Per l’altra, la Quarta Revolució industrial està creant una nova onada de destrucció creativa, amb una acumulació de capital en mans d’una porció molt petita de la població mundial. Finalment (i només per esmentar algunes de les crisis que ens estan afectant alhora), la crisi climàtica ja fa estralls al nostre país i arreu, i les despeses per mitigar-ne els efectes i adaptar el món que habitem creixeran exponencialment en els propers anys.

Com deia, vivim moments incerts. Així com la descoberta d’Amèrica o la derrota espanyola del 1588 van ser conjuntures inesperades que van posar en marxa tot un seguit de processos amb efectes seculars, en qualsevol moment el sistema en què vivim pot patir un xoc extern que canviï trajectòries. No podem saber com, però les nacions que prosperen sempre opten per institucions més inclusives, no menys.

Les nacions que se’n surten, que prosperen, són les que a cada moment han tingut les institucions més inclusives, per repartir riquesa i poder polític de la manera més igualitària possible.

En quin estat tenim, doncs, les nostres institucions polítiques i econòmiques? És evident que no vivim sota institucions extractives en el sentit absolutista del terme. Ara bé, les institucions que ens governen no ho fan pensant en la creació de condicions que permetin el desenvolupament econòmic, polític i social de la nació catalana, sovint més aviat al contrari. Econòmicament, els Països Catalans patim un espoli fiscal i una manca d’inversions de dimensions estratosfèriques que té conseqüències nefastes per a les infraestructures del país i per la possibilitat d’innovació, de millora de la productivitat i de creixement econòmic fructífer. És a dir, patim extracció de recursos i la impossibilitat de reinvertir la riquesa que generem.

Políticament, les institucions que ens governen vetllen i responen als interessos de les altres nacions que ocupen el nostre territori, l’espanyola i la francesa. El procés independentista va posar aquest conflicte sobre la taula, per reclamar unes institucions que veritablement incloguin la nació catalana, però de moment no l’hem guanyat. Des de llavors, Espanya s’ha dedicat a revertir el procés de cessió de poders al govern autonòmic i malda per tornar a enterrar el conflicte. A les Illes, al País Valencià i ala Catalunya Nord l’oposició directa de les institucions a la catalanitat fa dècades (segles) que és òbvia.

En qualsevol moment el sistema en què vivim pot patir un xoc extern que canviï trajectòries. No podem saber com, però les nacions que prosperen sempre opten per institucions més inclusives, no menys.

Per tant, les institucions espanyoles que governen els Països Catalans es poden considerar inclusives a ulls d’un espanyol que viu al nostre territori, o d’un espanyol que s’ho miri des de Madrid, o fins i tot d’un buròcrata de Brussel·les, però ens exclouen com a catalans i estan dissenyades per extreure riquesa econòmica i limitar el poder polític del nostre país.

Amb aquestes condicions, és difícil prosperar. De fet, tal i com estan posades les peces, prosperar, per als espanyols, implica necessàriament que nosaltres ens empobrim, perquè la seva prosperitat demana transferir riquesa al centre expansiu de la nació espanyola. Exactament igual que al segle XVI, quan prosperar implicava buidar les mines del Potosí.

Està tot perdut? No. Podem fer coses, amb el poder que tenim i que sovint infrautilitzem, per resistir i estar preparats per quan vingui el proper xoc al sistema. Hi ha tres àmbits clau, més enllà de l’estrictament econòmic, per assegurar la prosperitat nacional mitjançant l’aposta per institucions més inclusives:

• Educació: tenim un sistema en crisi que no garanteix el domini de la llengua catalana ni l’adquisició de coneixements ni habilitats imprescindibles. Cal repensar un sistema educatiu que s’ocupi tant de competències com de continguts, que posi en valor el paper dels mestres, i que eduqui per a la innovació, per a l’adaptació en un context de destrucció creativa i per a la participació política. L’objectiu ha de ser formar persones amb agència econòmica i política.
• Innovació democràtica: necessitem unes institucions polítiques democràtiques més vives i dinàmiques. Una de les contradiccions més flagrants del sistema polític català post-franquista és la incapacitat d’aprovar una llei electoral pròpia. Cal una nova llei electoral que incentivi el rendiment de comptes dels polítics i alineï les seves accions amb els interessos dels ciutadans. Això es pot fer amb una llei que combini amb circumscripcions petites i llistes a partits a circumscripcions més grans (com a Alemanya – sistema mixt compensatori – o a Escòcia – sistema de membre addicional (AMS)). A més a més, la democràcia representativa s’ha de complementar amb noves formes de participació en el sistema polític: mini-públics deliberatius i consultes ciutadanes, per exemple, per a qüestions en què hi ha bloqueig polític.
• Fer política nacionalista i independentista: entre el 2009 i el 2019, l’independentisme va ser un dels moviments cívics més ben organitzats i actius de la història recent d’Europa. Hem passat per uns anys de desànim i desengany, però break is over. Cal que tots ens comprometem amb un grup de gent que vulgui que passin coses a les institucions, a la societat civil i al món econòmic. Perquè la política es construeix a partir de la negociació permanent dels membres que han de construir les normes d’una comunitat. A Alhora tenim un projecte seriós i obert a tothom. Però en tinc prou amb un compromís ecumènic: militeu, coordineu-vos amb altres, perquè hi ha molta feina. La feina que fem ha de tenir la independència dels Països Catalans com a objectiu polític primordial, perquè és l’únic que veritablement garantirà unes institucions inclusives per a tots els catalans, i per tant la nostra prosperitat. Fer nacionalisme sense parlar d’independència és tan eixorc com parlar d’independència anul·lant el nacionalisme. La mobilització política ha de seguir sent la nostra obsessió, perquè al llarg de la història la consecució d’institucions més inclusives s’ha assolit només mitjançant el conflicte polític.

Prosperar, per als espanyols, implica necessàriament que nosaltres ens empobrim, perquè la seva prosperitat demana transferir riquesa al centre expansiu de la nació espanyola. Exactament igual que al segle XVI, quan prosperar implicava buidar les mines del Potosí.

En resum: ocupem-nos de les nostres institucions perquè és el que determinarà el nostre èxit o fracàs com a nació a mitjà i llarg termini.

Aquest text, amb algunes modificacions, es basa en la intervenció feta a la 2a Trobada Nacionalista dels Països Catalans, celebrada a Vic el 16, 17 i 18 de maig del 2025.