Als castellans i als francesos els seus drets, i res més; als catalans els seus drets, i res menys

La demanda de justícia es troba pertot i en tot, i en cada aspecte de la realitat es dona vinculada a la resta: no es pot ser just en uns àmbits i en certs casos, perquè justícia parcial i només per a uns, però no per a uns altres, no és justícia.

Un dels àmbits on la justícia importa és el lingüístic, perquè les llengües importen: no hi hauria mai cap política lingüística si només fossin instruments. En aquest cas hi hauria només planificació a la recerca de rendibilitat comunicativa, i mai no ha estat així: sempre hi ha hagut més.

Perquè les llengües són mitjà, però també fi, i ho són en la mesura que no existeixen en si mateixes, sinó en els subjectes, i contribueixen a conformar-los: quan parlem de llengües parlem d’humans, i els humans no són instrument, sinó fi, i les llengües una dimensió del fi que som els humans. I com que la justícia existeix entre els humans i per als humans, cal justícia lingüística.

Anem més al fons encara: quan parlem de llengua en realitat parlem de nació, perquè la llengua identifica al subjecte en tant que forma part d’un grup de parlants, i en la mesura que el grup sigui nacional, identifica la nació.

Per això, pròpiament, les llengües no són les assetjades, les prohibides, les perseguides, les enaltides, les imposades, les promogudes… ho són les nacions que a través seu viuen i es reconeixen: tot conflicte lingüístic és expressió d’un conflicte nacional. Les llengües són menyspreades en tant que ho són les nacions que les parlen. En negar una llengua, es nega un poble. És pròpiament per això parlem de justícia lingüística, perquè en realitat parlem de grups nacionals i de les persones que els formen.

Sense justícia lingüística no hi haurà justícia, ni dignitat individual.

La injustícia lingüística és, no obstant, un atemptat a la dignitat que passa inadvertit a aquells les llengües dels quals (llengües, d’origen o d’adopció, llengües en tot cas d’identificació) són respectades (que és com dir que se’ls respecta a ells, els individus que les parlen), però que constitueix un problema i un motiu d’angoixa constant per a aquelles altres persones que són menyspreades a través de les seues llengües, i que aleshores, sovint s’hi capfiquen fins a obsessionar-s’hi.

En qualsevol cas, la lluita per la pròpia llengua ―aclarim-ho: per la plenitud de la pròpia comunitat lingüística en aquella part del món en què es desenvolupa, no pas per imposar-la a altres comunitats, perquè aleshores parlaríem d’imperialisme lingüístic― és la lluita per la dignitat: un combat que no es lliura en termes lingüístics, sinó polítics, perquè no és una qüestió de codis i de semàntiques, sinó de poder, de desigualtat i d’abús, de resistència i de reparació personals, i d’emancipació col·lectiva.

Podria semblar llavors que, si el problema del menyspreu de la llengua és un problema polític, de menyspreu i d’opressió cap al grup que la parla, caldria centrar-se en l’alliberament polític, tot esperant que aquest ens porti a la plenitud lingüística que ara es nega.

I tanmateix,

Si el camp de batalla és lingüístic, cal lliurar la batalla lingüística per a soscavar el poder que es vol imposar: és l’agressor qui tria el baluard que haurem de defensar i des del qual caldrà repel·lir l’agressió. Si és rebutjat aquí, serà, senzillament, rebutjat. Dit amb unes altres paraules: si l’agressió és contra la nació, la resposta és més nació. I en la mesura que la nació viu en la llengua, la resposta és més llengua.

Només quan l’idioma ha estat substituït (perquè no oblidem mai: les llengües no són éssers vius i, per tant, no moren; són substituïdes per altres llengües) cessa la lluita, perquè en aquest cas ja s’ha dit la darrera paraula. I fos el cas que encara prosseguís ―ara, però, en nom d’un poble nou, successor l’anterior―, es faria amb l’esperança (segurament vana) que, de reeixir, la llengua es podria recuperar (una llengua que per tant mai no s’oblida del tot, que i empeny des del record i l’esperança de ressorgiment).

Ara bé, la defensa de la llengua no es fa només parlant-la, ni amb una acció política estrictament lingüística, sinó amb una política integral, que apel·li a tots els àmbits (model econòmic, sistema educatiu, planificació d’infraestructures, institucions culturals, ecosistema comunicatiu, model universitari, urbanisme i propietat immobiliària…) perquè tots estan interrelacionats i tots estan relacionats amb la llengua. Al cap i a la fi, cal tenir en compte que l’alliberament lingüístic només pot dur-se a terme en un país que s’allibera globalment. La llengua es presenta aleshores com a índex, com a xifra, com a bandera d’una cosa més àmplia. La defensa de la llengua és la defensa de la nació, i tal defensa exigeix complicitat i visió.

Visió que, en allò ―ara sí― estrictament lingüístic, haurà de posar l’esguard a dotar la llengua de l’estatut que tenen ―perquè els correspon― les llengües dels pobles lliures i respectats. En el nostre cas: dotar la llengua del mateix estatut de què gaudeixen les dels dos pobles lliures de la península ibèrica: el portuguès i el castellà. Si el poble catalanovalencià no es troba en la mateixa situació, és només per raons de dominació política, no per valdre menys (ni perquè no valgui la seua llengua), sinó per l’acció de la força, de la qual no emana ―mai no pot emanar― el dret.

Aquest estatut a què ens referim és el que reposa sobre l’anomenat principi de territorialitat, que constitueix una llengua com l’única de referència i per defecte ―i llavors l’única oficial i l’única que cal conèixer― en el seu domini lingüístic històric. Només aquest principi garanteix els drets lingüístics d’una comunitat amb independència de les seues dimensions i de la mena d’associació que pugui mantenir amb els pobles que l’envolten i, en darrer terme, amb la resta de pobles del món. Per això, tots els estats del món s’hi recolzen, explícitament o implícitament, però sempre efectivament. La territorialitat només li resta vedada a qui no és amo de casa seua ni, aleshores dels seus mots.

La seua alternativa teòrica, l’anomenat principi de personalitat, que atorgaria el dret a l’individu en tant que individu, i no a aquest en tant que membre d’un col·lectiu amb una referència territorial, i que, per tant, duria a admetre que els drets lingüístics viatjarien amb els parlants, no passa de ser una mera alternativa hipotètica, políticament ingestionable i que deixaria pròpiament els drets lingüístics del pobles i, per tant, dels subjectes que els integren, a mercè de la demografia, que és força.

El principi de territorialitat defineix un marc de drets i deures dels parlants que garanteix la normalitat lingüística dels pobles, el benestar lingüístic dels seus membres, la integració del qui hi arribin, la cohesió final del grup ―sempre obert― i, en darrer terme, la diversitat lingüística del món (que, si s’ha reduït i continua fent-ho, és precisament a partir del soscavament o la negació de drets de caràcter territorial als grups lingüístics que no poden permetre’ls per raons polítiques).

En qualsevol cas, el principi de territorialitat ha d’aplicar-se tot tenint en compte el saber sociolingüístic, de manera que caldrà que es materialitzi definint una única llengua com aquella d’identificació i de referència per a cada àmbit territorial definit. Al capdavall, el bilingüisme és una característica possible dels individus (com a més coneixement passiu o com a saber i ús en circumstàncies específiques), però no de les societats, en què la coexistència de dues ―o més― llengües d’ús general (normal i per defecte en tots els àmbits comunicatius) en igualtat de condicions resulta absurda, de manera que, davant de la més mínima desigualtat entre elles, aquesta s’amplia fins a expulsar de l’àmbit públic la més feble(o, si fos el cas, les més febles). El bilingüisme social, quan és dona, ho fa només com a estadi intermedi i temporal entre dos monolingüismes (tret, potser ―i nomes potser―, de casos tan específics com improbables, dotats de característiques molt especials ―territoris fronterers, societats amb grups lingüístics equilibrats i aportacions mantingudes d’immigració compensatòria…― i, tot i així, definits per una estabilitat molt precària).

Cal tenir en compte que l’estatut de territorialitat i, per tant, l’establiment d’una llengua (aquell que en justícia correspongui: la pròpia) com la d’ús normal i per defecte en l’espai públic, no sols és compatible amb l’existència en el seu si d’individus bilingües o poliglots (que es d’esperar que ho siguin ―si no hi ha imposició o dirigisme―, no tots en una mateixa llengua, sinó en diverses), sinó també amb l’ús privat d’altres idiomes que eventualment també podran transcendir a l’espai públic, cosa a la qual no hi ha cap raó per a oposar-se, mentre no suposi, és clar una competència perillosa per a l’establerta declarada oficial, identificadora i de referència (al capdavall estem parlant de regular la força amb el dret). Si voleu exemples d’això només heu de mirar el món: m’estic limitant a descriure allò que és la norma en el cas de les comunitats lingüístiques sobiranes. Lliures.

És clar que la reserva de l’oficialitat per a una llengua determinada és d’esperar que tingui per efecte la convergència cap a ella, no sols en l’espai públic i els usos anònims, sinó, progressivament, fins i tot en els espais privats. En qualsevol cas tinguem en compte que aquesta convergència cap una llengua determinada igualment es produiria sense atorgar a cap idioma en concret l’estatut de llengua oficial i territorial. Aleshores, la llengua, i, per tant, el grup, afavorits serien els de la comunitat lingüística més puixant (demogràficament, econòmicament i políticament). Deixaríem la regulació en mans de la força. Estaríem davant d’una justícia selvàtica.

D’acord amb el que hem dit (i espero que deixat clar, excepte, per descomptat, pel que fa a les oïdes obstinades, amb les quals cal descartar la possibilitat d’arribar a cap mena de consens racional), en el nostre cas particular, el dilema lingüístic es troba entre uns Països Catalans catalanòfons o unes contrades llevantines plenament castellanitzades, és a dir, entre una país que continuï existint com a comunitat històrica específica o entre un grup de províncies (amb, potser, certes especificitats regionals bien entendidas, assumibles des del castellanisme). No hi ha tercera alternativa: no hi ha alternativa bilingüista. Mai no n’hi ha hagut.

En unes altres paraules: el nostre cas, la lluita no se situa entre el principi de personalitat (i, per tant, una societat eternament plurilingüe, contra vent, marea, demografia i sociolingüística, sorda davant de l’estadística, cega davant de la realitat del carrer i negacionista de la lògica comunicativa), per un costat, i principi de territorialitat per l’altre, sinó entre la reserva de l’estatut de territorialitat per al castellà, arreu de l’estat, per una banda, i el reconeixement, a aquesta llengua i els seus parlants, de drets fonamentats en el principi de territorialitat però circumscrits al l’àmbit domini lingüístic històric d’aquest idioma (les comunitats de llengua castellana), de l’altra, en convivència aleshores amb el simultani reconeixement de l’estatut de territorialitat, i dels drets que se’n deriven, a la comunitat lingüística catalana en el seu domini històric propi (i així mateix en els casos aranès, gallec i basc ―aquest darrer tal vegada amb un calendari que n’evités la implementació immediata arreu―, i potser també en l’asturià i l’aragonès, en relació amb determinats municipis i comarques). Mutatis mutandis, el mateix esquema s’hauria d’aplicar a França (una França que raona en els mateixos termes que ho faig aquí en relació quan pensa en Canadà, però que considera una provocació reaccionària que es proposi el mateix esquema quan es parla ella mateixa).

El dilema, si es vol encara altrament, es troba entre fer dels Països Catalans un Portugal, o d’Espanya una Suïssa (o una Bèlgica, un Canadà o una Finlàndia), o bé continuar com fins ara (amb una Espanya a imatge i semblança de la França de l’uniformisme rousseaunià, en què només uns són bons tal com són i els altres han de ser perfeccionats per a posar-se a la seua alçada) i resignar-nos, llavors, a desaparèixer per tal que uns altres, aquells que ens insulten cada cop que diagnostiquem el nostre mal (que, tot sigui dit, bé coneixen) i en proposem la cura (que, tot sigui dit, en el fons bé reconeixen), se’n surtin amb el seu programa etnocida, que descansa en la màxima de considerar adequat per a ells allò que consideren aberrant per a nosaltres. Jo per al català, aspiro a una estatut com el del castellà a Castellà o com el del francès a França. No vull ser més que ningú, ni accepto que se’ns tracti com a menys bons. Si som iguals, ens corresponen els mateixos drets (i e mateix estatut… territorial).

Per què hauríem de pensar que a la resta dels Països Catalans no li ha de correspondre a la nostra llengua el mateix estatut que ja té reconegut al Principat d’Andorra? És inversemblant que la legalitat lingüística descansi allí efectivament en el principi de territorialitat (com a França, com a Castella, com a Portugal)? No ho veiem raonable, normal, legítim? Aleshores, per què a tants se li fa tan difícil pensar que la mateixa cosa li escauria a la resta de les terres de l’antic Principat de Catalunya i a la resta dels Països Catalans)? Què ens faria mereixedors de menys reconeixement i menys seguretat lingüística? Una raó moral o, senzillament, una contingència política anomenada dominació (que els andorrans van poder evitar)? Què ho impedeix sinó un acte d’opressió?

Retinguem, per a acabar, unes idees senzilles que no hauríem d’oblidar mai: normalitzar la llengua en els eu domini històric és restituir als seus parlants allò que se’ls ha pres i retornar-li al poble que constitueixen la seua plenitud i llibertat. Normalitzar una llengua en els eu domini històric és fer justícia. Normalitzar una llengua és, en definitiva, reconèixer i retornar la dignitat als ciutadans del país que la parla (vinguin d’on vinguin, i tinguin com a inicial la llengua que tinguin, perquè la llengua té gust, i fa gust de terra, de la terra d’on s’és i, sobretot, de la terra d’on es vol ser).