El pitjor escenari a l’escola, l’actual?
De Xafa Famílies pel Català
Llegir-lo araEl model lingüístic escolar català necessita més suport més enllà de l'educació: malgrat els esforços de l'escola pública, la manca d'espais d'exclusivitat pel català i el poc suport institucional dificulten la seva plena normalització.
Cal dir que a Catalunya sí que hi ha immersió: pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants al sud de l’Albera han estat escolaritzats únicament en castellà (al nord en francès). Els estudiants han viscut una immersió forçada en llengües que no són la pròpia, amb greus conseqüències emocionals i culturals. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i a escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder anar a apel·lar, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure’s de casa, criatures innocents, poble conquerit. Generacions senceres van ser privades de la seva llengua i identitat cultural.
El sistema educatiu català es basa en la conjunció lingüística des d’un punt de vista lingüístic. En aquests moments el sistema que tenim a Catalunya no és estrictament d’immersió lingüística, sinó, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix en no separar els alumnes per raó de llengua, sinó posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència se l’integra en el sistema educatiu portuguès on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès no se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli amb la resta. Així mateix, i per posar més exemples, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura.
Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Aquest model busca integrar els alumnes en la llengua i la cultura pròpia del lloc, sense separar-los per motius lingüístics o culturals. Doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen ni de llengua ni de religió. Això és la conjunció lingüística.
Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció, sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (és a dir la primera llengua que han après) una llengua diferent de la llengua vehicular de l’escola, com ara amazic, panjabi, etc. L’aplicació del submodel d’immersió lingüística respon a una necessitat demogràfica i lingüística concreta.
És clar que la composició demogràfica de moltes poblacions a Catalunya, després dels últims 50-60 anys, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi llocs on el català no s’hi parli o s’hi parli molt poc. Per tant, podem trobar escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferents de la catalana i en aquests llocs sí que podem dir que s’hi fa immersió lingüística. És per això que s’hi fa immersió, precisament per aquest percentatge concret de gent no té el català com a llengua inicial. Tot i que potser caldria matisar-ho, ja que realment s’hi fa una immersió parcial, perquè la realitat lingüística d’aquests centres acaba depenent dels projectes lingüístic de cada direcció escolar o de l’activisme lingüístic que facin els professors (molts canvien de llengua i no apliquen el principi de la immersió). Aquest submodel és clau per garantir l’accés a la llengua i la cultura catalana a una part significativa de la població escolar.
La normalització i restitució del català ha de ser un tot, i això vol la implicació de tota la societat i la valentia i la determinació de la Generalitat. El català necessita espais exclusius i mesures decidides per sobreviure i prosperar com a llengua pròpia. Àmbits que poden ser l’escola, però també poden ser el món de l’oci, l’administració, etc., on tingui exclusivitat d’ús, sense competència, i on aquesta exclusivitat no s’hi pugui posar en dubte. Però a més, també li calen zones d’exclusivitat geogràfica. Hi ha moltes zones de Catalunya on, per començar aquest procés de recuperació, el català ja podria ser l’única llengua oficial sense que això fos un daltabaix per a ningú, com per exemples les Terres de l’Ebre, on hi ha majoria catalanoparlant. Per dir-ho planerament, el català necessita espais de tranquil·litat i bons aliments.
Els catalans, com a qualsevol poble de la Terra, tenim dret a poder viure exclusivament en la nostra llengua, sense ser molestats ni increpats per aquest fet. Però és clar que per al català les coses van mal dades. Sense un estat propi, el català continua essent una llengua subordinada, limitada pels interessos de l’estat espanyol. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic estat que tenim no només no fa res pel català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona (encara que com he dit, no ens hem de quedar amb l’escola i prou), però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. No és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en les poques famílies que no es volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.
Foto de Markus Spiske a Unsplash