Dret a viure a Barcelona? El preu d’un model econòmic insostenible

Tinc una clienta que regenta un centre d’estètica al Poblenou de Barcelona. Com molts petits empresaris del barri, ha hagut d’adaptar el seu negoci a la nova realitat de la ciutat: la seva clientela és majoritàriament estrangera, turistes i expatriats que poden permetre’s sessions regulars de perruqueria, depilació, massatges terapèutics i tractaments facials i corporals estètics diversos. Per arribar a aquesta clientela, ha de pagar nou euros per cada clic que rep als seus anuncis de Google. Si la campanya no funciona, si no aconsegueix prou clients d’alt poder adquisitiu, haurà de tancar i, probablement no es podrà pagar el lloguer del seu pis al mateix barri on viuen moltes de les seves clientes.

Quan aquesta clienta vegi el poc marge que li dona el negoci per viure, probablement el seu diagnòstic apuntarà cap a la despesa més important que té: el lloguer. De la mateixa manera que si el cost més alt fos el menjar -que amb la inflació també s’ha disparat- de ben segur que centraria la seva atenció en com reduir aquesta despesa. És el més intuïtiu i el més humà: si em baixessin el lloguer, si pogués trobar un pis més barat que aquest a Barcelona, el problema estaria resolt. A més, el sostre és una cosa de la qual no podem prescindir.

És una situació que es retroalimenta: els sous baixos fan inviable mantenir un consum local fort, alhora que fomenten la dependència del comerç d’una clientela externa amb més capacitat de despesa. Així, el model econòmic no estimula ni la innovació ni l’enfortiment d’un teixit empresarial orientat als residents, sinó que incentiva activitats de baix valor afegit, orientades a satisfer les necessitats immediates d’un turisme massiu i d’una economia precaritzada. Aquest cercle viciós no només empobreix la qualitat de vida dels residents, sinó que desmantella qualsevol possibilitat de construir una economia resilient i sostenible que prioritzi el benestar col·lectiu i, per descomptat, una catalanitat que només té futur arrelada en el manteniment d’espais comunitaris a la ciutat com ara els petits negocis, les escoles o entitats, i que morirà si ens convertim en una ciutat aparador.

En aquest context, han emergit moviments com el del Sindicat de Llogateres, que aborden la qüestió dels lloguers des de l’assumpció implícita que existeix un dret preferent a viure a Barcelona —o al lloc on t’has criat. Aquest plantejament es manifesta en dues línies argumentals complementàries: d’una banda, la regulació universal dels preus del lloguer dels quals responsabilitzen al que anomenen rendistes; de l’altra, l’existència suposada de milers de pisos buits en mans d’especuladors que permetrien absorbir la demanda actual. Si els preus baixen i es pot mobilitzar els pisos buits, els locals podran romandre a la ciutat, i per tant es garantiria aquest dret de viure a Barcelona.

Aquesta doble narrativa és molt sexy políticament, ja que crea la il·lusió que en un espai finit com Barcelona hi pot viure tothom, evitant abordar la qüestió més incòmoda de qui hauria de tenir prioritat a l’hora de viure a la ciutat. A més, és més fàcil mobilitzar suports apuntant a un enemic tangible, els que anomenen rendistes, que no pas parlant de mesures complexes i estructurals que requereixen un replantejament integral del sistema, començant per 40 anys d’inversió sostinguda en parc d’habitatge protegit que fan de mal dir per qualsevol.

No hi ha, però, cap cas documentat d’èxit de la regulació de preus sense un parc públic fort que pugui marcar preus de referència i absorbir la demanda que el mercat privat expulsa: ciutats com Viena, Copenhaguen o Amsterdam, que són exemples que habitualment es treuen a tomb, poden regular efectivament el mercat perquè disposen d’un parc públic d’habitatge que representa entre el 20% i el 60% del total, cosa impossible a la Barcelona d’avui. En canvi, sí que hi ha evidència que quan s’aplica aïlladament, sense altres mesures estructurals, aquesta mesura resulta contraproduent. Ho hem vist a San Francisco, a Nova York, Frankfurt, i ara a l’estudi de Joan Monràs i José García-Montalvo, presentat en aquest podcast d’Alhora, que va concloure que els controls de preus el 2020 van tenir efectes contraproduents: una reducció del 15% en l’oferta i un encariment dels pisos més econòmics fins al topall establert.

La del Sindicat de Llogateres és una narrativa molt sexy políticament: és més fàcil mobilitzar suports apuntant a un enemic tangible, els que anomenen rendistes, que no pas parlant de 40 anys d’inversió sostinguda en parc d’habitatge protegit i altres mesures estructurals complexes.

És més, el mateix informe del Sindicat de Llogateres sobre la regulació actual aprovada pel govern espanyol mostra tendències similars: constata una caiguda significativa en els contractes de lloguer de llarga durada i apunta la hipòtesi d’una possible migració cap als lloguers de temporada, que segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge han augmentat vora un 50% a la Sagrada Família, pràcticament un 40% a la Dreta de l’Eixample i més d’un 30% a diversos barris de Ciutat Vella.

Per una altra banda, tot i que és veritat que una minoria d’un 1% acumulen una part significativa del parc de lloguer a Barcelona (23%), la majoria del mercat de la ciutat està en realitat en mans de petits propietaris amb menys de 10 propietats (62,7%). Aquesta distribució no assegura que els grans rendistes tinguin la influència decisiva que diuen sobre el mercat en el seu conjunt. És cert que les pràctiques especulatives d’alguns grans tenidors poden distorsionar-lo en zones concretes. Ara bé, centrar tot el debat en aquest agent desvia el focus del veritable problema: el model econòmic i legislatiu que perpetua la dependència del sector immobiliari i de la construcció (que representen, recordem, incloent branques relacionades com la banca, al voltant del 20% del PIB) i el turisme com a pilars fonamentals té un impacte molt profund en l’accés a l’habitatge, més enllà de les accions d’una minoria de grans tenidors. A més, les dades també desmenteixen la idea que milers de pisos buits podrien resoldre la crisi habitacional, ja que la xifra real, segons l’Ajuntament de Barcelona, és d’un 1%. La de l’INE que dona aquest sindicat es basa en el consum energètic, i per tant inclouria pisos en litigi, per reformar, amb la llum punxada, segones residències, etc.

El problema d’aquest enfocament rau en un diagnòstic anacrònic i simplificador. Es fonamenta en una interpretació de la teoria urbana marxista dels anys 60 del segle XX que, tot i la seva influència en els debats actuals sobre urbanisme i drets socials, no captura la complexitat de les dinàmiques urbanes contemporànies. La suposada divisió nítida entre una burgesia aliena a la ciutat ‘real’, com l’anomenava Henri Lefebvre, i una classe treballadora que la viu i pateix diàriament, amaga una realitat més complexa: la classe mitjana benestant, que de fet és la que tradicionalment participa de la cerca de rendibilitat a través de la propietat per mantenir cert estatus (visible en decisions com l’educació dels fills en escoles com Súnion o Lestonnac), també veu ara com els seus sous o els dels seus fills ja no els permeten viure en barris com el Poblenou, Gràcia o Sants.

Que aquesta classe mitjana perdi poder adquisitiu fins el punt de veure’s demanant que li baixin el lloguer, és un termòmetre de l’empobriment que vivim, perquè estem parlant d’un grup social que contribueix a sostenir el sector públic amb els seus impostos. I l’empobriment no es combat baixant els lloguers, com la grip no es combat baixant la febre. Però no poden reconèixer-ho precisament perquè qui hauria de garantir-los un sou que els permetés poder pagar-se un lloguer a la ciutat són els partits d’esquerres dels quals encara avui amplien la base, que actuen de crossa eterna dels governs de Barcelona, de Catalunya i de l’Estat. No pas els fons voltor fent obra social.

És evident que tenim un problema amb la pèrdua progressiva de teixit social estable a les nostres ciutats, que han estat històricament molt més que centres econòmics o administratius: són els espais on es forgen els valors democràtics, on es genera la innovació social i on es construeixen les identitats col·lectives. Des de l’àgora grega fins als moviments socials contemporanis, la ciutat ha funcionat com el gran laboratori de la política i la convivència, gestionant a més grans pressupostos. En el cas de Catalunya, les ciutats -i especialment Barcelona- han estat tradicionalment els motors de la llengua, la cultura i els moviments d’emancipació social.

Quan aquest ecosistema urbà es desequilibra per la pressió del mercat immobiliari i la turistificació, el que està en risc és molt més que l’accés a l’habitatge: és la pròpia capacitat de la ciutat per seguir funcionant com a espai de construcció democràtica i cultural. Una ciutat sense residents estables, convertida en lloc de pas o en parc temàtic, perd la seva funció essencial com a generadora de ciutadania i cohesió social. El repte actual no és, doncs, només econòmic o urbanístic, sinó fonamentalment polític: com preservar i renovar el paper de les ciutats com a espais de producció de valors compartits i vida democràtica en un context de creixent mercantilització de l’espai urbà.

Qui hauria de garantir-los un sou que els permetés poder pagar-se un lloguer a la ciutat són els partits d’esquerres dels quals encara avui amplien la base, que actuen de crossa eterna dels governs de Barcelona, de Catalunya i de l’Estat. No pas els fons voltor fent obra social.

Però abordar les dinàmiques profundes que sostenen el règim econòmic actual que fa pujar els preus dels lloguers no dona la pau mental que dona dir que no sobren pisos, sinó que sobren rendistes, de la mateixa manera que als xenòfobs els dona pau mental parlar d’expulsar immigrants per no haver-se d’enfrontar al sistema que els crida. El relat del Sindicat de Llogateres és més fàcil de polititzar, posant l’èmfasi en aquells que tenen pisos en propietat i els lloguen. I sobretot no obliga a l’elit catalana d’esquerres a fer catarsi per més de 40 anys glorificant el maragallisme, responsable d’una concepció de la ciutat que implicava projectar-ne internacionalment una idea de modernitat sota una façana cosmopolita per neutralitzar-ne la catalanitat, a costa de convertir-la en un aparador internacional al servei del turisme i l’especulació immobiliària. Projectes emblemàtics com la Vila Olímpica (que va acabar sent un barri de luxe en comptes d’habitatge assequible), el Fòrum o la transformació del 22@ (que va expulsar el teixit industrial i veïnal del Poblenou) són els grans testimonis d’aquesta visió. La venda del sòl públic a preu de saldo, la desacceleració en la construcció d’habitatge protegit (en aquest article de 1981 ja s’evidenciava una caiguda de la construcció d’habitatge protegit en un 25%), pel qual hi havia més de 7 anys de llista d’espera, i l’ús d’aquest bé públic que després passava al mercat lliure com una eina per estimular el sector de la construcció i després l’immobiliari va tenir les conseqüències que ara es fan evidents en intentar regular el mercat.

Si compartissin aquest diagnòstic, esclar, es veurien abocats a alinear-se amb una base social nacionalista catalana que xoca frontalment amb el seu espai polític natural espanyol. Resulta més convenient, doncs, mantenir una narrativa que permet preservar l’accés a zones privilegiades de la ciutat (és significatiu veure a més d’un parlar de la perifèria quan els parles de l’expansió metropolitana o que mai considerin la possibilitat de traslladar-se a viure a Nou Barris, on els preus són cada cop més elevats però assequibles per qui fins ara ha pogut viure a Gràcia, per posar un exemple) sota l’aparença d’una mesura universal i progressista sense assumir responsabilitats de res.

És evident que tenim un problema amb la pèrdua progressiva de teixit social estable a les nostres ciutats; en el cas de Catalunya, les ciutats -i especialment Barcelona- han estat tradicionalment els motors de la llengua, la cultura i els moviments d’emancipació social.

Només l’espai nacionalista català pot assumir el repte de reformular el model econòmic i territorial del país des d’una visió que integri el desenvolupament sostenible perquè les ciutats tornin a ser espais de cohesió social i la sobirania necessària per a assolir-ho. Els models econòmics amb sectors d’alt valor afegit com els serveis financers avançats, la indústria tecnològica, la manufactura d’alta precisió (com l’automobilística, l’aeronàutica o la robòtica), la indústria farmacèutica i els serveis empresarials especialitzats (enginyeria, disseny, serveis professionals en hubs regionals…) es poden correlacionar amb els nivells salarials més elevats d’Europa i per tant amb una capacitat més elevada per fer front a despeses com el lloguer. Ho demostren les dades de la OCDE on, per cert, es pot veure que a Espanya el percentatge d’ingressos dedicats al pagament del lloguer o la hipoteca és, efectivament, més elevat que la mitjana però en la línia d’altres països de la UE com ara Dinamarca, Bèlgica, Holanda o els països nòrdics. També permetria diversificar l’economia i reduir la dependència de sectors especulatius com ara l’immobiliari, de la construcció i turístic (que també generen les xarxes clientelars de les quals depenen els governs i viceversa), alhora que generaria els recursos necessaris per finançar les transformacions urbanes i infraestructurals que la ciutat necessita, perquè l’economia del coneixement tendeix a distribuir millor la riquesa i crear ecosistemes més resilients i innovadors.

Percentatge dels ingressos disponibles dedicat a la hipoteca (pagament del principal i interessos) o al lloguer (mercat privat i subvencionat), 2022 o l’any més recent disponible. Font: OCDE

El problema principal està a les ciutats amb més demanda. Per això un canvi de paradigma d’aquestes característiques també requereix mesures immediates, concretes i contundents envers el turisme, com ara augmentar la taxa turística a nivells superiors als de París (40 euros per nit si fos necessari), establir una moratòria total de pisos turístics en zones saturades, implementar restriccions a la compra d’immobles per no residents (com ja fan Finlàndia, Dinamarca o Croàcia), i en el cas de Barcelona limitar dràsticament el nombre de creuers, cosa que mai no s’ha fet aquí i que xoca amb les competències de l’Estat.

Però fins i tot aquesta transformació integral eludeix la conversa més incòmoda: la sostenibilitat d’un creixement demogràfic il·limitat en un territori finit, i en el cas de Catalunya, sense sobirania. El Banc d’Espanya calcula que manquen 120.000 habitatges a Catalunya per cobrir la demanda actual, però aquesta xifra és una foto fixa d’una pel·lícula en moviment. Segons dades de l’IDESCAT, en els últims vuit anys la població catalana ha crescut en mig milió de persones, passant de 7,4 a 7,9 milions, especialment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en gran part per satisfer les necessitats de mà d’obra d’un model econòmic basat en serveis de baix valor afegit. Com podem garantir habitatge assequible en un sistema que requereix un flux constant de nova immigració, sobretot a l’àrea metropolitana, per mantenir-se?

Només l’espai nacionalista català pot assumir el repte de reformular el model econòmic i territorial del país des d’una visió que integri el desenvolupament sostenible perquè les ciutats tornin a ser espais de cohesió social i la sobirania necessària per a assolir-ho.

Segons dades de l’OCDE, existeix una clara correlació inversa entre el nivell de renda d’un país i la densitat de les seves ciutats: els països menys desenvolupats econòmicament tenen ciutats quatre vegades més denses que les dels països rics (10.000 habitants per quilòmetre quadrat davant dels 2.800). Barcelona és, segons el rànquing de The Guardian basat en informació de l’Eurostat, la més densament poblada d’Europa, amb més de 50.000 habitants per quilòmetre quadrat. Mentre altres grans ciutats europees com Zurich, Munic o Amsterdam han aconseguit crear àrees metropolitanes extenses però ben connectades, on viure a 50 o 60 quilòmetres del centre no suposa cap problema gràcies a trens ràpids i freqüents, que permeten per exemple arribar des d’Augsburg a Munic o des de Sankt Gallen a Zurich en menys d’una hora, aconseguint així una distribució més equilibrada de la població i una pressió menor sobre els preus de l’habitatge, Barcelona s’ha vist forçada a créixer en vertical i densitat per la manca d’alternatives reals de mobilitat.

En altres paraules, som una ciutat rica funcionant amb un model de mobilitat propi de països en desenvolupament, a causa de la infrainversió històrica d’Espanya en xarxa ferroviària (som un dels països de l’OCDE que hi inverteix menys per càpita), que ha limitat severament la capacitat d’esponjament territorial. Som dels països amb menys quilòmetres de ferrocarril (fet que ens permet analitzar l’aposta per aquest transport al marge de l’AVE) i amb menys inversió per càpita en aquest mitjà, amb infraestructures insuficients i poc fiables que forcen la concentració urbana, resultat, un cop més, de la cultura política del totxo. Aquest dèficit infraestructural no només afecta la mobilitat, sinó que també condiciona les decisions vitals de milers de persones sobre on viure i treballar.

Inversió en infraestructura ferroviària per país, 2018 (percentatge del PIB). Font: OCDE

Cap partit a les institucions ha advocat per una transformació radical del model ferroviari català, ja que les decisions sobre infraestructures s’han pres històricament basant-se en càlculs electorals a curt termini i no en una estratègia de país. El canvi necessari passaria per unificar la governança de tota la xarxa sota la Generalitat i adoptar un sistema de tres nivells (local, regional i interregional) inspirat en el model suís, que permetria reduir dràsticament els temps de viatge. Per fer això possible, caldria homogeneïtzar la xarxa amb estàndards europeus, racionalitzar les estacions i desenvolupar un pla d’expansió territorial, prioritzant solucions intel·ligents com el manteniment adequat i la integració urbana per sobre dels costosos soterraments, amb l’objectiu final de convertir el tren en el mitjà de transport preferent dels catalans.

Barcelona és la ciutat més densament poblada d’Europa; som una ciutat rica funcionant amb un model de mobilitat propi de països en desenvolupament.

El repte de l’habitatge a Barcelona requereix, per tant, una visió integral i a futur que va molt més enllà de regular preus. Cal una transformació profunda que inclogui dècades d’inversió sostinguda en habitatge públic després d’anys de malbaratament del patrimoni en operacions especulatives i Incentivar models alternatius de tinença (com cooperatives i cessió d’ús) que requeririen l’educació ciutadana en la matèria, la creació d’un marc legal i administratiu que els faciliti, el desenvolupament de noves formes de finançament públic i ètic, i una estratègia territorial que identifiqui i mobilitzi sòl adequat per a aquests projectes, cosa que requereix determinació política per fer front als lobbies. Però també necessitem repensar el model de ciutat: desenvolupar una xarxa de transport públic que connecti tot el territori, implementar polítiques actives de protecció del comerç local, planificar l’urbanisme per garantir l’equilibri socioeconòmic als barris (seguint l’exemple d’Alemanya, Àustria o Dinamarca), i apostar per la descentralització d’oportunitats laborals, incloent-hi el teletreball.

Aquest és el camí que han seguit moltes ciutats europees, on l’habitatge forma part d’una estratègia més àmplia de cohesió social i territorial, i que ara han d’adaptar a un context d’estancament econòmic estructural que fa impossible continuar confiant en el creixement quantitatiu per generar prosperitat. Catalunya té l’oportunitat d’aprendre d’aquesta doble experiència i encarar directament en el seu desenvolupament urbà una transformació que incorpori aquest nou paradigma: creant una xarxa de territoris equilibrats, connectats i autosuficients que redueixin la pressió sobre el centre i ofereixin una millor qualitat de vida. La nostra cultura política, però, menysprea sistemàticament qualsevol enfocament a llarg termini per la sensació d’urgència constant i el conflicte competencial, mentre el problema s’agreuja i les transformacions necessàries per resoldre’l es fan cada cop més inabastables. És aquesta transformació cultural, que posi la planificació estratègica per davant de l’emergència permanent, el primer que cal canviar.