Subvencionar la corda amb què ens volen penjar: vora el 40% de les subvencions de la Generalitat per a cinema van a cinema en castellà

L’any 2023, el darrer amb ERC al govern, l’Institut Català d’Indústries Culturals va concedir setze milions d’euros, (16.200.000, per ser concrets) en subvencions per fer pel·lícules. Dels quals, vora el 40% (5.906.616,16 €, hi ha el desglossament més endavant en aquest article), eren per a pel·lícules oficialment en castellà. Dic “oficialment” perquè ja sabem que s’ha imposat a Catalunya una curiosa noció de realisme artístic segons la qual per tal que una pel·lícula oficialment en català sigui realista ha de tenir un 10, un 20, un 30 o un 49% en castellà, però una pel·lícula que passi a Catalunya 100% en castellà és perfectament creïble per als seus guionistes. I només estem parlant de les subvencions de l’ICEC i a llargmetratges, concretament.

Les subvencions només fan sentit si aporten alguna cosa al col·lectiu que paguem impostos. Subvencionar pel·lícules en català fa sentit si estan pensades per fer créixer un mercat més fort, més dinàmic, amb productes de més qualitat, que després es puguin exportar —com passa amb l’audiovisual escandinau—, i que això faci de la indústria un món de professions de les quals es pugui viure amb dignitat. També perquè la llengua s’estengui per dir coses que fins ara no s’han dit, i això ens permeti pensar coses en català que fins ara no hem pensat, i se’ns despleguin un seguit d’idees i vivències noves, més profundes i més arrelades, que ens facin créixer, en diners i en gruix cultural. És el mateix motiu pel qual TV3 ho ha de fer absolutament tot en català: perquè la seva missió en anomenar el món d’avui en català, i que així creixem per dins tots. Una llengua és un mercat i també una llanterna per il·luminar els racons del món que encara no hem pensat.

Què en traiem d’invertir sis milions d’euros anuals a fer pel·lícules en castellà? Al capdavall, aquestes pel·lícules tenen un mercat de 400 milions de potencials espectadors, tenen un ecosistema de subvencions públiques estatals, tenen un sistema periodístic disposat a parlar-ne i tenen un projecte nacional dedicat a l’erradicació de la diferència lingüística encantat de castellanitzar fins al darrer dels sospirs del més insignificant dels moribunds. Subvencionar la indústria de produccions cinematogràfiques en castellà és subvencionar l’empetitiment del nostre mercat, del sector, i de la llengua. És subvencionar els fabricants de cordes amb les que ens volen penjar.

S’ha imposat a Catalunya una curiosa noció de realisme artístic segons la qual per tal que una pel·lícula oficialment en català sigui realista ha de tenir un 10, un 20, un 30 o un 49% en castellà.

La raó per la qual es subvencionen és perquè, en realitat, moltes subvencions serveixen perquè els polítics es comprin sectors, els mantinguin capturats i puguin influir en el discurs públic que generen. La prova més visible diria que són ara mateix les orelles dels polítics socialistes que van acabar vermelles de tant aplaudir en la gala dels premis Gaudí. Els polítics catalans volen tenir el sector audiovisual comprat i per això els paguen una mica les pel·lícules, la quantitat justa perquè facin produccions insignificants, però que en realitat mantenen inalterada la cultura de fons, que és la lenta castellanització del país fruit de la pressió política de l’Estat.

Al costat d’aquest cinisme, també hi ha una feblesa. Els acomplexa dir que només s’han de subvencionar pel·lícules en català. Primer perquè no saben explicar-ho: han comprat tot el marc bilingüista de l’espanyolisme. I no saben o no volen entendre que els territoris no són bilingües, només les persones són políglotes. Catalunya no és bilingüe, Catalunya és el país dels catalans, i és la terra del catalài és la terra del català —ara afectada de diglòssia, cosa que cal revertir urgentment. Com a mesura de política cultural s’hauria de fer excloent que una mateixa pel·lícula pugui tenir subvencions per ser rodada en català amb subvencions estatals pel castellà perquè això fomenta el producte audiovisual bilingüe —doncs s’ha de justificar davant de cada organisme que ha finançat una producció les seves condicions, i per aquí també es filtra l’excusa d’incloure un % en castellà a cada pel·lícula.

Des de la política cultural catalana s’ha d’invertir en crear subvencions que puguin competir amb les estatals, proporcionant no només diners sinó facilitat de tràmits i recursos d’assistència a la producció. Les subvencions per rodar en català han de deixar de ser compatibles amb les que fomenten el cinema en castellà.

Segon perquè, fins i tot si intuïtivament ho entenen, no volen o no poden pagar el preu d’entrar en conflicte. I no volen el conflicte perquè la cultura política del procés els ha convençut que el conflicte és dolent per als catalans i bo per als espanyols, —quan la realitat és justa la contrària. El conflicte és el resultat del xoc de realitats entre el projecte espanyol i l’existència dels catalans. Ocultar-lo és el que permet l’avenç del projecte espanyol —que és la nostra desaparició—, fer-lo visible és el que permet combatre cada píxel de la foto i obliga els catalans a fer-se càrrec dels costos de normalitzar l’espanyolitat a Catalunya.

Cada avenç de l’espanyolisme és un impediment per a la continuïtat social i generacional de la catalanitat. I la catalanitat és el que ens permet connectar la nostra vida present, siguem qui siguem, amb el doll de recursos i riqueses que fan possible el futur i el nostre progrés i llibertat. Som esclaus, sota l’espanyolistat. Som perifèrics d’un projecte que ens vol agenollats. Subvencionar el cinema en castellà és exactament això: desplaçar-nos del centre del nostres interessos i alimentar l’empobriment.

Catalunya no és bilingüe, Catalunya és el país dels catalans, i és la terra del català. Ara, afectada de diglòssia, cosa que cal revertir urgentment.

Per això, si algú vol fer cinema en castellà a Catalunya hi té no només tot el dret, i no només ho hem de defensar aferrissadament com una llibertat creativa fonamental, sustentada justament en els valors de la catalanitat, a més és una llibertat que hem de protegir negant-los les subvencions. Subvencionar les produccions en castellà és convertir-les en armes de destrucció social, i és tornar-les cegues a la realitat del país. Que s’ho paguin amb els diners dels oligarques o amb els gustos del mercat hispanoparlant, i veuran els costos i agenollaments que exigeix, si volen parlar de la realitat de Catalunya, o com han d’obviar-la del tot per surar.

Les subvencions han de ser només per a pel·lícules en català perquè el català és la llengua que neix i es fa real a Catalunya, és la pròpia en el sentit més pur de la paraula “propi”: la que explica la realitat. Perquè és el que beneficia més a tothom, també als castellanoparlants i als urduparlants i als angloparlants: fa que la diferència catalana sigui més robusta, i en el món uniforme de les grans onades banalitzadores de la globalització, la diferència és riquesa. És la llengua de la llibertat: l’única que ens permet escapar de la propaganda autoritària amb què ens volen anorrear, acomplexar, i negar. I perquè és la llengua que l’Estat vol destruir. I és la llengua de l’arrel: sense arrels profundes, sense un coneixement de la tradició, no es pot ser, ni créixer, ni innovar. Els castellanoparlants haurien d’entendre això, i si no, estar disposats al combat polític per negar-ho.

Cada avenç de l’espanyolisme és un impediment per a la continuïtat social i generacional de la catalanitat. I la catalanitat és el que ens permet connectar la nostra vida present.

Tenim un problema greu amb la nostra política. Amb aquests polítics no només mai no serem lliures, sinó que ens anem afeblint ràpidament, i el país es va desfent, entre complexos, febleses i aversions al conflicte. Són gent que treballen, sabent-ho o no, per la destrucció del país.

Es veu en cada cosa. La Generalitat només ha de subvencionar, quan ho ha de fer, pel·lícules en català. És una promesa electoral, sí.