40 anys tenint pocs fills: Hem d’invertir en polítiques de natalitat?

La inèrcia demogràfica catalana fa 40 anys que ens porta cap al col·lapse demogràfic abans que altres llocs. I no hem fet res.

Des del 1983, Catalunya està per sota de la taxa de reemplaçament de 2,1 fills per dona. Ara mateix estem a 1,08, una de les taxes més baixes d’Europa i del món. Tenim el rècord de ser el territori que ha estat més temps per sota de l’1,3 —el que es considera “molt molt baixa fecunditat”— i les conseqüències són inevitables: envelliment accelerat (ara s’està jubilant la generació més nombrosa de la història), col·lapse del sistema de pensions, i una estructura demogràfica que fa cada cop més difícil sostenir l’estat del benestar perquè hi ha poca gent en edat de treballar i molta que és dependent d’aquest estar del benestar (nens, gent gran).

Mariona Lozano, sociòloga amb formació postdoctoral en demografia social al Centre d’Estudis Demogràfics, lidera el grup de gènere i desigualtat i ha dedicat anys a investigar per què tenim fills o per què no els tenim. La resposta desmunta tots els tòpics: “Encara que tinguéssim la política familiar que té Suècia, ni així revertiríem els efectes de l’envelliment”. D’aquí, la necessitat (a tot el món) d’immigració. I la immigració de seguida convergeix en les baixes taxes de natalitat de la societat d’arribada. S’han provat moltes mesures, entre elles el xec nadó o la condonació de l’IRPF per tenir fills que s’està fent a Hongria: cap d’elles està funcionant. “Està demostradíssim que les polítiques de donar diners per tenir un fill no milloren la situació. La gent no té fills perquè no reuneix les condicions d’estabilitat sota les quals vol tenir-los. No perquè quan té un fill no tingui 1.000 euros a la butxaca”, explica Lozano.

Amb models de microsimulació matemàtics, ha calculat què passaria si a Espanya tinguéssim la política familiar sueca: només les dones amb alts nivells d’estudis i feines permanents podrien tenir els fills que volen. Per a la resta, el contracte laboral precari, la temporalitat i els sous baixos fan impossible planificar un futur amb fills.

El problema no és individual, és estructural. La gent no viu en parella perquè no es pot emancipar. No es pot emancipar perquè no té expectatives laborals a deu anys vista. I quan finalment aconsegueix l’estabilitat laboral i la parella amb qui vol tenir fills, té 40 anys i la biologia ja no hi ajuda. La penalització laboral a la maternitat és enorme: homes i dones tenen nivells salarials similars fins al moment de la maternitat, i llavors la bretxa s’obre de manera brutal.

“Això implica que en uns anys serem la meitat, i en la següent generació, un quart”, desenvolupa Jordi Graupera, “això és un predictor gairebé absolut de la transmissió del català”. Si a això se li uneix la ocupació espanyola de Catalunya i el model econòmic, és una bomba de rellotgeria: “Tots necessiten una importació contínua de mà d’obra barata i externalitzen els costos socials d’aquesta immigració. Pensar que tindrem 200.000 joves el 2040 que no parlaran català, que seran pobres, que no seran nostres perquè no els haurem integrat”. La segona generació d’immigrants pot contribuir a salvar el català i molts no ho volen veure: cal actuar.

Natalitat, envelliment i immigració són tres potes de la mateixa qüestió que mai no es poden separar. Tothom que vulgui vendre un discurs sobre natalitat sense parlar d’immigració, o sobre immigració sense parlar de natalitat, vol prendre el pèl a la gent. La solució no és donar diners perquè la gent tingui fills. La solució passa per desfer el model econòmic tòxic que manté la població en precarietat, per construir una doble xarxa escolar que garanteixi la immersió lingüística real, i per entendre que entre un 1,08 i un 1,3 de taxa de fecunditat hi ha una gran diferència: la diferència entre una societat injusta on la gent no pot viure la vida que vol, i una societat on tenir fills no sigui un luxe inassolible.

Una conversa imprescindible sobre el futur de Catalunya, conduïda per Jordi Graupera amb Mariona Lozano, sociòloga i demògrafa, i Júlia Ojeda, vicepresidenta d’Alhora.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: