Independència

Les solucions adients requereixen un bon diagnòstic

S’ha estès la idea falsa que la independència només pot arribar des de fora de les institucions, una narrativa promoguda pels líders polítics del procés que van fracassar el 2017 per ocultar la seva rendició i fer creure que el que van fer era l’única opció possible. És una narrativa que paradoxalment on més ha quallat és en sectors teòricament contraris als polítics del procés. La realitat és exactament la contrària: cap nació s’ha alliberat sense utilitzar estratègicament les seves pròpies institucions, fins i tot aquelles dissenyades per l’estat dominant. Les institucions no són el problema; és evident que donen incentius per acomodar-s’hi i renunciar al conflicte amb l’Estat, però aquesta inèrcia es pot vèncer amb voluntat política, com tots els reptes difícils a la vida.

L’acomodació dels partits polítics dins el marc autonòmic ha dut a una perillosa degradació institucional. Els partits suposadament independentistes han abandonat el conflicte amb l’Estat per cercar un encaix dins Espanya, convertint l’autonomia en un fi en si mateix. El desencís posterior al 2017 no ha estat fruit d’un canvi en les aspiracions nacionals dels catalans, sinó en el malbaratament d’una oportunitat històrica de fer efectiu el mandat democràtic del referèndum que no es pot tornar a produïr.

És un dels resultats més catastròfics del procés: ha caigut dràsticament la confiança en les institucions i entre nosaltres. La lucidesa que hem guanyat, però, és valuosa: saber la veritat ens permet respectar-nos i començar el camí cap a les solucions.

Què hem d'abordar amb urgència?

Recuperar les institucions i posar-les al servei del conflicte polític amb Espanya, no de la pacificació i l'acomodament. No es pot pactar amb l'Estat sota cap concepte.
Generar fricció constant amb l'Estat per obligar-lo a desgastar-se per evitar el conflicte, ja que és als espanyols a qui no els convé, no als catalans. Cal tornar a guanyar, siguin victòries petites o grans.
Remobilitzar la base social independentista recuperant l'esperit de lluita.
Implementar una governança pragmàtica orientada a resultats per enfortir la nació per assumir la insurrecció cívica d'independència.
Assolir una majoria parlamentària que encapçali la insurrecció cívica, amb lideratges disposats a assumir els costos personals i polítics del conflicte fins les últimes conseqüències davant les pressions del poder espanyol.

Què és una distracció interessada?

L'eix dreta-esquerra com a criteri prioritari per a la política catalana, quan el veritable enfrontament és entre projecte nacional català i assimilació espanyola. Tot nacionalista ha d'avaluar les polítiques en funció de si contribueixen o no a la continuïtat de la nació.
Supeditar independència a un projecte ètnic quan la història demostra que cap projecte nacional ha reeixit des del replegament sinó des de l'expansió. La independència només l'aconseguirem amb una nació forta, i la fortalesa rau en la incorporació de la llengua catalana com a element fonamental d'arrelament.
El relat que cal pactar amb l'Estat noves competències o finançament mentre no assolim la independència, perquè és precisament aquesta política en ella mateixa la que ens allunya de la llibertat.
La idea que tot s'ha de guanyar en una sola batalla definitiva, desobeïnt un sol cop, quan els processos d'alliberament nacional triomfen precisament a través d'una erosió sistemàtica i persistent de les estructures de dominació.
L'autonomisme com a finalitat, presentat com l'única opció realista, quan en realitat és la rendició disfressada de pragmatisme.
La narrativa que la independència només es pot assolir des de fora de les institucions, que ens fa perdre un temps valuós que Espanya aprofita per avançar en l'assimilació del país. Aquest discurs, promogut per qui va fracassar des de les institucions i interioritzat fins i tot per independentistes que estan en contra dels polítics del procés, ens condemna a abandonar espais de poder que immediatament ocupen els nacionalistes espanyols.

En què estem treballant?

Construcció d'una malla municipalista nacional

El municipi no és només una administració de proximitat: és el primer espai de poder institucional, el més allunyat del control de l'Estat, i on la nació es construeix o es dissol. La continuïtat del poble català comença coordinant-se políticament als ajuntaments, refent la malla de l'independentisme que permeti generar els lideratges que la política del país necessita per existir i alliberar-se. El municipalisme ha de deixar de ser una gestió localista i passar a ser una estratègia nacional d'alliberament, arrelament i cohesió. No gestionem pobles i ciutats: defensem un país. Cada mesura municipal ha de respondre a una sola pregunta: fa avançar o retrocedir el projecte nacional català? El 2027 demanem el suport per governar pensant en un futur que només serà possible si és plenament independent.

Ús estratègic de les institucions per a la independència

Contra el fals dilema que la independència només pot arribar des de fora de les institucions, l'experiència històrica demostra que l'aprofitament estratègic de les estructures existents ha estat una constant en els processos d'alliberament nacional. L'Índia va utilitzar les estructures del Raj britànic, mentre que Estònia, Letònia i Lituània van recuperar la independència utilitzant els seus parlaments soviètics. Ens comprometem a declarar la independència quan aconseguim la majoria absoluta, però sabem que cal també remobilitzar el moviment popular i posar les institucions al servei d'una estratègia insurreccional cívica.

Nous lideratges compromesos amb el país

Necessitem lideratges que no siguin responsables de la rendició del 2017, amb vida professional solvent fora de la política, que no se sustentin en l'obediència sinó en el criteri propi, amb talent i coratge per no defugir el conflicte. Catalunya és plena de gent amb talent que no s'acosta a la política perquè aquesta s'ha convertit en un món que corromp l'esperit i posa al servei de l'assimilació a Espanya. Cal trencar aquest cercle viciós d'autocensura i mediocritat.

Confrontació continuada amb l'Estat

Els processos d'alliberament nacional triomfen quan la fricció amb l'Estat és constant, obligant-lo a desgastar-se invertint recursos en apagar el conflicte. Si l'Estat vol frenar les nostres mesures, haurà de fer-ho assumint-ne les conseqüències, no li estalviarem d'entrada l'esforç d'oposar-se. La confrontació estratègica ha de combinar-se amb una gestió efectiva del país sense dependre d'Espanya, generant confiança en el projecte independentista mitjançant resultats tangibles en la millora dels indicadors de fortalesa de la nació.

Ja som 430 militants

Ajuda'ns a arribar a les institucions fent-te militant

Si creus que Catalunya necessita polítiques que garanteixin la seva continuïtat com a comunitat cultural i lingüística, amb un enfocament realista que no caigui ni en la xenofòbia ni en la negació dels problemes, et convidem a fer-te militant del partit. Ajudaràs a garantir recursos estables per fer-nos créixer com a organització i a desenvolupar les millors propostes i podràs participar en tota la presa de decisions. Fes-te militant del partit que Catalunya necessita.

Fes-te militant per 10€/mes